Anar al contingut

Partícules de masclisme al CERN

Un cas recent de masclisme científic posa de manifest que les humanitats són imprescindibles pel bon funcionament de la pròpia ciència

Clara Florensa

Imagen del Gran Colisionador de Hadrones (LHC) delCentro Europeo de Fisica de Particulas (CERN) en Ginebra.

Imagen del Gran Colisionador de Hadrones (LHC) delCentro Europeo de Fisica de Particulas (CERN) en Ginebra.

El 28 de setembre de 2018 un catedràtic de física teòrica va donar una xerrada al CERN (l'organització científica a càrrec del col·lisionador de partícules més potent del món)  per demostrar que els homes són, segons ell,  intrínsecament millors en física que les dones.

Va afirmar que les dones han estat "benvingudes" pels homes dins la comunitat científica, quan "han demostrat que en són mereixedores". El seu exemple per a això va ser Marie Curie. Sí, la mateixa Marie Curie que va ser rebutjada per l'Academie de Sciences de París l'any 1911 després d'haver descobert dos elements i haver guanyat ja el seu primer Premi Nobel.

Aquest catedràtic pertany a una universitat amb prestigi i a una institució tan reconeguda com el CERN. Com a tal, per les seves mans passaran currículums vitae, sol·licituds de beca que haurà d'avaluar, articles per a revisar, llibres per a ressenyar, nominacions a premis per valorar... Un llarg etcètera de situacions en què la seva opinió i decisions influiran en el desenvolupament de les carreres d'altres investigadors (i investigadores!).

Un grup de col·legues seus s'ha ocupat de rebatre les seves afirmacions en un manifest que ja han signat més de 4000 científics del camp de la física teòrica. Ho han fet tot utilitzant dades de la recerca existent en estudis de gènere, sociologia de la ciència i altres branques que s'ocupen d'estudiar les causes de la desproporció entre homes i dones (i altres comunitats marginalitzades) en la ciència. Després de la xerrada, el físic ha estat apartat de la seva posició al centre de recerca mentre s'investiga el cas.

L'expertesa invasiva

Deixant de banda la feina de rebatre'l, m'agradaria reflexionar sobre el que podríem anomenar "expertesa invasiva". Basant-se en l'anàlisi de les citacions científiques, camp en el qual ha publicat diversos articles, aquest físic se sent capaç de treure conclusions sobre les dinàmiques de gènere dins la ciència. Usa l'anàlisi de les dades per vestir d'objectivitat unes interpretacions que obvien factors socials, culturals i històrics. ¿Què fa que un expert en física teòrica se senti en condicions de treure conclusions sobre camps que no són el seu? ¿Què fa que prefereixi creure's les seves pròpies conclusions més que les dels experts en els camps implicats, que contradiuen les seves?

Un dels factors podria ser l'aura de ciència rigorosa, neutral i extremadament difícil que té la física. Segons aquest clixé, algú que domina aquest camp ha de ser per força rigorós, neutral i especialment hàbil per resoldre qualsevol problema. En la seva presentació, el físic assegurava que els llicenciats en Física tenen "top IQ" (alt coeficient intel·lectual), que això és "necessari". És a dir, confereix a la seva àrea d'expertesa un certa superioritat. Una superioritat que el fa creure's apte d’abordar altres disciplines des de la seva.

Menysteniment de les humanitats

Un altre factor, d'alguna manera lligat a l'anterior, podria ser el menysteniment i desvalorització de les humanitats i les ciències socials davant les anomenades ciències dures i experimentals. La desaparició gradual d'assignatures d'aquells àmbits en el currículum educatiu és un exemple d'aquesta tendència. El sistema d'avaluació de les propostes de finançament de projectes de recerca, en funció de nombre de publicacions i altres paràmetres, que funcionen molt diferent en les ciències que en les humanitats, n'és un altre.

Però precisament aquesta tendència està fent la presència de les humanitats cada cop més imprescindible: la ciència, com veiem, no està lliure de les dinàmiques que afecten les societats humanes, malgrat la seva aura de neutra, apolítica i universal. I és des de les humanitats des d'on es perceben, s'estudien i es poden denunciar.

La ciència, la pràctica científica, els científics, com la política o l'economia, necessita ser observada, estudiada, i també criticada des de fora. La crida dels companys científics que han manifestat el seu rebuig a la presentació del físic teòric al CERN hauria de ser un toc d'alerta en aquest sentit. Si silenciem les humanitats correm el perill que aquella ciència tant neutra i apolítica acabi convertint-se en un cau on la discriminació per raons de gènere, nacionalitat o classe social es pugui dur a terme impunement, emmascarada amb el suport de certes dades analitzades, això sí, amb les eines aparentment asèptiques i objectives que la ciència proporciona.

L’autora d’aquest article forma part de la Xarxa de Científiques Comunicadores.