OBSERVACIÓ ASTRONÒMICA

Així és l'asteroide JO25, que 'passarà a tocar' la Terra el 19 d'abril del 2017

L'objecte, que fa 650 metres de diàmetre, passarà a 4,6 vegades la distància a la Lluna

 

  / NASA

Es llegeix en minuts

MICHELE CATANZARO / ANTONIO MADRIDEJOS

JO25, un asteroide de 650 metres de diàmetre, avui passarà a tocar la Terra. Passarà concretament a 1,8 milions de quilòmetres, una distància que sembla enorme –equival a 4,6 vegades la distància Terra-Lluna–, però que en termes astronòmics és una minúcia. De fet, és l’asteroide de gran envergadura que s’acosta més a la Terra els últims 13 anys. Va ser descobert el 2014.

¿Quines són les característiques de l’asteroide? L’anàlisi de l’albedo, és a dir, de com l’asteroide reflecteix la llum del sol, ha permès estimar un diàmetre de 650 metres, explica Josep Maria Trigo, coordinador del Grup de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries de l’Institut de Ciències de l’Espai (IEEC-CSIC), de Barcelona. «Si arribés a impactar, un objecte d’aquesta envergadura seria capaç de provocar un canvi d’era», insisteix.

¿Hi ha risc en el trànsit d’avui? «Els càlculs exclouen que en aquest trànsit es pugui registrar cap impacte. A més a més, a curt i mitjà termini les probabilitats són molt petites», continua Trigo. De fet, «es preveu que en els pròxims trànsits s’allunyi encara més de la Terra». El pròxim trànsit és previst per a d’aquí 1.085 dies (menys de tres anys). Això sí, tot i que no impactarà amb la Terra, les seves dimensions i la seva proximitat inferior als 7,5 milions de quilòmetres han portat a catalogar-lo com a objecte potencialment perillós.

¿Es podrà observar? Sembla poc factible per a telescopis domèstics, considera Montse Campàs, de l’Observatori Montcabrer, a Cabrils (Maresme). No només és poc brillant –s’espera una magnitud de 10,7 en horari nocturn d’observació–, sinó que es mourà molt de pressa, per la qual cosa es necessitarà un telescopi robotitzat amb un mirall de més de 10 centímetres de diàmetre.

¿D’on venen els asteroides? Els asteroides són un conglomerat de runa de matèria primordial que no van arribar a cristal·litzar en forma de planeta, com també també restes de col·lisions entre cossos que són de  més envergadura. «El 90% dels objectes en òrbites pròximes a la Terra sorgeixen del cinturó principal situat entre els planetes Mart i Júpiter», explica Josep Maria Trigo.

¿Què ha de passar perquè es produeixi una col·lisió? Quan alguns asteroides cauen en determinades òrbites del cinturó principal, el seu moviment és pertorbat per l’impuls gravitacional dels planetes als quals s’acosten. En aquest cas, poden creuar la seva trajectòria amb la d’un planeta, com per exemple la Terra. «Els asteroides poden canviar les seves òrbites molt ràpidament, atès que pateixen pertorbacions associades a l’absorció i emissió de la llum del Sol», explica Trigo. Així, un objecte podria passar moltes vegades a prop de la Terra abans d’arribar a una ruta de col·lisió directa amb aquesta.

¿Hi ha antecedents d’asteroides destructors? En temps històrics, el cas més conegut és l’anomenat Esdeveniment de Tunguska, un bòlid de 80 metres de diàmetre que l’any 1908 va explotar poc abans de caure sobre una regió despoblada de Sibèria. Va destruir pràcticament tot el que hi havia en una àrea de 2.000 quilòmetres quadrats, tant com tota la província de Guipúscoa. Més recentment, un asteroide de 18 metres de diàmetre va explotar també poc abans d’impactar amb el terra, a l’alçada de la ciutat russa de Txeliàbinsk, i va causar 1.000 ferits.

Et pot interesar

¿Es pot prevenir el perill? Per norma general, els grans asteroides destructors que es troben al cinturó principal són coneguts i es podria predir la seva arribada a la Terra amb gran antelació, explica Joan Pau Sánchez Cuartielles, especialista de la Cranfield University. Molts dels més petits arriben a l’atmosfera terrestre i es desintegren sense deixar rastre. Els de mida mitjana –de més de 10 metres, ja amb un cert perill– són el gran repte. «La majoria ni es coneixen», afegeix Sánchez Cuartielles. «És preocupant que només puguem observar aquests asteroides amb poques setmanes d’antelació», alerta Trigo.

¿Es podria destruir o desviar un asteroide perillós? «Fins que no hi hagi una missió que desviï un asteroide, només podrem especular sobre si ho podem fer o no –considera Sánchez Cuartielles–. Segons la meva opinió, sí que tenim aquesta capacitat». Hi ha diverses propostes, incloent-hi l’enviament d’una nau perquè efectuï un bombarder cinètic (sense explosió) o de plasma. «La qüestió principal –afegeix l’investigador– és detectar aquests asteroides amb prou antelació, ja que el temps entre el descobriment de l’asteroide i l’impacte és un factor clau per poder-lo desviar. Això sí, per als asteroides petits que només es poden detectar amb dies o hores d’antelació, del tipus Txeliàbinsk, l’única possibilitat seria intentar precisar el lloc de l’impacte i evacuar la zona, estima Sánchez Cuartielles.