Tadej Pogacar, ¡aquest mort és molt viu!

El que Pogacar ha fet avui al cim del Cauterets, amb el cotxe d’Emmanuel Macron superant-lo a pocs metres de la meta ¡maniobra totalment prohibida, fins i tot sent el president de la República!, és digne, o només digne, d’un atleta, d’un esportista, d’un ciclista, d’un ‘caníbal’, d’un dictador com ell. Únic.

Pogacar ha estudiat, perseguit, aguantat i, finalment, maltractat i distanciat el gran Vingegaard, en 28 segons (en només dos quilòmetres), l’home que el va deixar sense respiració al Marie Blanque. Pogacar, que corre sol, absolutament sol, ja que no té equip, ha ressuscitat davant tot l’exèrcit del Jumbo Visma, un conjunt que es permet el luxe de tenir, potser, el tercer millor ciclista d’aquest pilot, Wout van Aert, com empleat, com a gregari de Vingegaard.

I ‘Carlitos’, enganxadet

Pogacar, no només ha ressuscitat de les cendres que van quedar escampades per les cunetes del Marie Blanque, sinó que ha demostrat que si supera aquest mal moment ¡que ja és gloriós!, pot guanyar el Tour, ja que a mesura que passin els dies el canell esquerre, que ell va deixant anar, de tant en tant, del seu manillar per anar fent exercicis de relaxació en els moments serens de la ruta, acabarà sent el seu millor aliat per demostrar que continua sent el rei del pilot.

Tot eren dubtes sobre l’eslovè en aquesta sisena etapa. I tot ha quedat en no-res, en la confirmació que allò d’ahir va ser un mal dia i que Pogacar, insisteixo, encara en solitari, sense equip, continua sent el monarca d’aquest pilot multicolor en què el nen Carlitos Rodríguez continua fent de les seves i il·lusionant l’aficionat espanyol. Carlitos ja és el cinquè de la general.

Però, tornem a Pogacar, que va resistir el desplegament impressionant del Jumbo en un dia de pujades dures. Era Pogacar contra el món, contra tot el Jumbo. Especialment contra aquest prodigi de ciclista, Wout van Aert, que prefereix divertir-se per Nadal fent ciclocròs i, a la primavera, en les clàssiques, que ser un dels favorits del Tour.

Comença el xou

Perquè va ser Van Aert qui va trencar la carrera i qui va portar el seu cap a la ‘cadireta de la reina’ fins a faltar cinc quilòmetres d’ascensió al Cauterets. Allà gairebé es mor, gairebé defalleix, havent d’ajudar-lo els espectadors a sobreviure, però Van Aert ja havia complert meravellosament i espectacularment amb la seva missió: col·locar el seu cap en situació de (gairebé) decidir el Tour.

Però no, el seu cap, Vingegaard, també va demostrar, com Pogacar ahir, que és humà. I faltant 2.800 metres per a la meta, l’eslovè va llançar un atac mortal, potent, sorprenent, esgarrifós que va deixar rígid, parat, feble el danès del Jumbo, que va perdre gairebé mig minut a la meta ¡mig minut en 2.800 metres! ¡Pogacar és viu!

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

I n’hi havia (i molts) que pensaven que Pogacar es conformaria, en la dura etapa d’avui, a recuperar sensacions, demostrar que no és mort, emmagatzemar moral i preparar la seva revenja, la seva revenja, al Puy de Dôme de diumenge, però els ‘caníbals’ (i d’això el ciclisme, el vell i el modern, en sap molt) mai en tenen prou i, sobretot, sempre sorprenen.

Pogacar no va voler perdre ni el temps ni l’oportunitat ni les seves bones sensacions. Ell, millor que ningú, sap que o ho fa a la seva manera, o ho fa pel broc gros, o ho fa en solitari, o ningú, ningú, ni tan sols el seu equip, que el va deixar absolutament sol quan només es porten sis etapes del Tour 2023, l’ajudarà a convertir-se, un cop més, en el ‘senyor de groc’.