El jovent del Nepal esclata contra la inútil gerontocràcia

Els nepalesos van abraçar, joiosos, la modernitat el 2008. El Parlament va expulsar Gyanendra, que representava de l’última monarquia hinduista del món, després d’haver nacionalitzat els seus set palaus i substituït la seva efígie per l’Everest als bitllets. El país celebrava la República, clausurava la guerra civil entre exèrcit i maoistes, que havia deixat 13.000 morts en una dècada, i confiava que els comunistes conduïssin al petit país himalaic a la prosperitat.

Divuit anys després, els nepalesos han fet fora els comunistes. De regeneradors van passar a ser uns ineptes i corruptes. El primer ministre caminava la setmana passada sobre l’alfombra vermella a Pequín, on va assistir a la massiva desfilada militar, i avui està amagat. Diversos polítics es van escapar de la turba en cistelles penjades d’helicòpters militars, una escena que recordava la caiguda de Saigon. Alguns membres del Govern van implorar que no calessin foc a casa seva i pocs s’han salvat d’una bona ració de garrotades. El ministre de Finances els va rebre mig nu al riu, davant el galimaties general. Per a molts nepalesos va ser reconfortant aquesta sobtada fragilitat dels que durant anys havien abusat impunement del seu poder.

El país viu amb la incertesa i la il·lusió de qui obre una llibreta nova. El president del país (un càrrec cerimonial), l’exèrcit i el moviment juvenil que va protagonitzar la revolta van acordar divendres que Sushila Karki, expresidenta del Tribunal Suprem, sigui la primera ministra interina i que el Parlament es dissolgui després de la seva presa de possessió. Està clar que els joves de vint anys i escaig, l’anomenada generació Z, senten l’anhel d’un nou país, però el rumb ara ofereix més dubtes.

En els dos dies que va durar la revolta hi va haver incendis a Kàtmandu. Van cremar els edificis del Tribunal Suprem, del Parlament, de la Presidència, dels mitjans de comunicació, les vivendes d’una vintena de polítics, els hotels més elitistes... Els xocs entre la joventut i la policia han deixat una cinquantena de morts, segons les últimes xifres oficials.

La capital recupera el pols lentament, assenyala Javier Rodríguez, cooperant sevillà a MIM Ajuda, una oenagé per a nens vulnerables. "Hi ha molts militars als carrers, però es limiten a revisions puntuals durant el toc de queda. Els nepalesos viuen al dia, no poden seguir tenint tancats els seus negocis durant més temps perquè es moririen de gana; això ajudaria que tornés la normalitat". "A més, ha acabat el monsó i comença la temporada del turisme, que és clau en l’economia nacional", afegeix. La màxima inquietud social ara, revela, són els 15.000 presos que van fugir durant el caos.

L’esclat va arribar amb el bloqueig de les principals plataformes socials (Facebook, Instagram, WhatsApp, YouTube i X, entre d’altres), a les quals el Govern assenyalava com a nius de notícies falses. Els joves van rebre la prohibició com una andanada censora per ofegar les seves crítiques i van prendre els carrers. Primer de manera pacífica, després amb violència per haver sigut reprimits. Els desesperats intents de calmar les masses van ser estèrils i el primer ministre, Khadga Prasad Sharma Oli, va dimitir hores després a través d’una carta en què al·ludia a la "situació extraordinària" que s’estava vivint.

"Vaig anar-hi amb els meus col·legues. Era una marxa tranquil·la, però la policia ens va llançar gas lacrimogen per dispersar-nos. Llavors van començar a disparar. Un amic meu va rebre un tret a una cama i el vam portar a l’hospital ràpidament. Vam veure com disparaven al cap als joves que portaven uniforme universitari. Va ser terrorífic. Un dia negre en la història del Nepal. L’endemà al matí, el cel estava negre pels incendis", recorda Niruta Gorong, una estudiant de 20 anys d’informàtica. No és la policia l’estament més apreciat pels nepalesos, altiva i dedicada a les corrupteles, en comparació amb l’exèrcit, però ningú n’esperava tanta maldat.

22% d’atur en joves

Notícies relacionades

Vot de càstig

IA lliure i gratis, el model de Pequín

El Nepal és un país rural de dolorosa pobresa que té una renda per càpita que no arriba als 1.200 euros (a Espanya és de 32.590 euros). La situació és desesperant per als joves. Una llicenciada en Empresarials guanya 18.000 rupies mensuals (una mica més de cent euros) i dos terços ja li costa el lloguer de la seva habitació a Kàtmandu. Té sort: molts no tenen estudis ni feina. L’atur juvenil supera el 22%, segons el Banc Mundial. Molts emigren a països veïns per trobar feina del que sigui com a mà d’obra barata. L’enviament de diners des de l’estranger en les tres últimes dècades suposa un terç del PIB nacional.

El Govern és tan inútil com corrupte. El Nepal ocupa el lloc 107 de 180 països en la classificació de Transparència Internacional. Són tan tenaços robant com impúdics. El calder va acabar d’explotar perquè els fills de la classe política (els nepo kids, per la contracció de les paraules nepotisme i nens en anglès) presumissin sense vergonya a les xarxes dels seus bolsos Gucci, ampolles de xampany o vacances a la Costa Blava francesa. Falten expectatives i sobren barbàries, així que la joventut ha dit prou.