La ronda francesa

El pilot juga al gat i al ratolí a l’estufa del Tour

  • Els astres de la carrera es van prendre un dia de cert relax davant la cita d’aquest dissabte amb la pujada de Mende, en què hi haurà una altra ocasió per a una ofensiva de Tadej Pogacar a Jonas Vingegaard.

El pilot juga al gat i al ratolí a l’estufa del Tour

EFE/YOAN VALAT

2
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

ver +

Quan el Tour arriba a Saint Etienne, una de les viles típiques de la carrera, sempre sembla que ho faci amb una estufa col·locada sobre els caps dels corredores. El cel crema i gairebé es fon l’asfalt. Quatre hores de pedaleig, entre un vent traïdor i un pilot que juga al gat i al ratolí, ¿va capturar o no l’escapada del dia? Però per un dia la sort i la victòria somriu al més hàbil dels escapats: Mads Pedersen.

El Tour d’aquest any sembla que parli danès; de Dinamarca va sortir la carrera, d’aquest país és el líder de la prova, Jonas Vingegaard, i un paisà seu va guanyar aquest divendres en el bressol francès de la canícula: Pedersen, potser el campió del món més inesperat i menys conegut dels últims anys. Va aconseguir el jersei arc de Sant Martí el 2019, abans del domini mundial de l’absent Julian Alaphilippe –estarà a la Vuelta que a poc a poc va confirmant una llista de categoria–.

Per un dia va estar tranquil·let Tadej Pogacar i no hi va haver ni un conat del duel anunciat, la salsa d’aquest Tour. Per una etapa, els gregaris d’or del Jumbo van estar amb certa relaxació, d’altres els van fer el treball d’empassar-se el vent, de conduir el pilot i de decidir si deixaven o no arribar l’escapada a Saint Etienne. A l’equip de Vingegaard, certament, l’hi era igual. Ells només es volien recuperar de l’esforç alpí, nedar i guardar la roba, que si ho haguessin fet segur que haurien estat més fresquets que sobre una bicicleta.

Era la penúltima oportunitat dels velocistes abans que arribi el Pirineu, la següent serà diumenge. Però els esprinters són molt madurs, com la fruita que cau de l’arbre. Al mínim turonet, s’hi quedaven. Els seus gregaris tractaven de refrescar-los, d’animar-los, com va fer un altre danès, Michael Morkov, possiblement un dels millors llançadors que hi ha en el pilot mundial, amb el seu cap als esprints, el neerlandès Fabio Jakobsen, a qui li pesaven les cames. Li llançava aigua fresca, gairebé el regava, una dutxa en plena etapa.

Notícies relacionades

Com Philippe Gilbert, campió del món, 40 anys ha complert corrent el seu últim Tour. Es va passar bona part de l’etapa fent avançar el pilot perquè el seu velocista al Lotto, Cadel Ewan, caigués en una corba. Gilbert es retira aquest any, com Alejandro Valverde i Vicenzo Nibali, tots dos en la nòmina d’artistes de la Vuelta.

I perquè hi hagués emoció, perquè el dia no fos només de transició, dels que conviden a escriure i a fer previsions del que pot succeir aquest dissabte a Mende (¿atacarà o no Pogacar?) van arribar els ‘ventalls’, els talls, el vent de costat. Dues vegades es va fracturar el pilot. Però només van ser com els focs artificials que van il·luminar el cel de França la nit anterior pel 14 de juliol.