Descobrint Primoz Roglic

Lora és la seva dona i el 2019 Primoz Roglic va renunciar al Tour perquè en les dates de la ronda francesa havia de néixer el seu fill Lev i ell no es volia perdre el part. Però Lora volia estar com més a prop millor de la seva parella durant la Vuelta, que Primoz va disputar i va guanyar. Acompanyada per la seva mare va recórrer tota la geografia espanyola amb una autocaravana, fàcil d’identificar per la matrícula eslovena. Situava el vehicle a prop de la meta i com més a prop millor de l’hotel del seu marit.

Mentre Tadej Pogacar atacava Roglic a la serra de Gredos, amb el Movistar salvant la pell al més gran dels eslovens perquè tirant d’ell Alejandro Valverde conservava la segona plaça de la general i només quedava un dia per arribar a Madrid, Lora va haver de donar de mamar a Lev. I ho va fer a la sala de premsa, una carpa que estava instal·lada a tot just 50 metres de la línia d’arribada. En cap altre esport s’hauria vist una imatge tan corrent.

El duel amb Enric Mas

Va ser l’any del gran salt de Roglic, el corredor que diumenge aspira a guanyar la tercera Vuelta consecutiva, sempre que continuï demostrant que ningú li tus en carrera i que se les pot apanyar per contrarestar els atacs que anuncia Enric Mas, sobretot en les dues cites d’aquesta setmana amb les muntanyes d’Astúries (dimecres als llacs de Covadonga i dijous en el sorprenent Gamoniteiru, el dia gran, la jornada reina d’aquesta edició de la carrera).

El 2019, Roglic era un corredor esquiu, més per timidesa i ignorància de les relacions públiques, que per arrogància. Només admetia tres preguntes en l’obligada compareixença davant la premsa que el guanyador de cada etapa i líder de la general ha d’efectuar cada dia. A la tercera qüestió s’aixecava i se n’anava sense esperar la traducció. No feia cas dels suggeriments que l’organització de la Vuelta li feia arribar. Va arribar, va guardar silenci i va guanyar la Vuelta.

Reflexió al Tour

I a punt va estar de fer el mateix en el Tour l’any següent. Va ser el que més dies va vestir de groc. Però alguna cosa va canviar. ¿Pel Tour? ¿O per què havia fet una reflexió? Ja contestava tot el que li preguntaven i a l’hotel, a l’acabar el sopar, feia el que sempre han fet tots els corredors d’un mateix equip, siguin líders o gregaris. Tots junts se n’anaven a l’autocar de l’equip a xerrar una estona i prendre una infusió abans de desitjar-se bona nit i tots a descansar.

Perquè en els primers anys com a ciclista era un corredor distant. Acaba de sopar i adeu molt bones, a tancar-se a l’habitació. Vivia al seu món interior. I ningú ho entenia, molt menys els companys que a l’etapa següent s’havien de deixar cos i ànima a la carretera per treballar per un corredor que amb prou feines veien en els instants d’oci.

Saltador d’esquí

Explicava Roglic que tot es devia als seus inicis en l’esport. I no a base de pedalar en una bici sinó jugant-se el tipus amb els salts d’esquí. Es justificava dient que en aquell món cadascú va a la seva i que es treballava de forma individual, no com en el ciclisme que, tot i que només guanya un, darrere hi ha la fidelitat de tot un grup de corredors.

El bo del cas és que no era ni de bon tros dolent saltant. Prometia ser una estrella, una figura eslovena amb les taules. Dues vegades va ser campió del món juvenil, curiosament per equips, fins que el 2007 va tenir una caiguda esgarrifosa amb diversos ossos trencats. «Munti’s en una bici i es recuperarà abans», li van recomanar els metges. I així li va canviar la vida fins al punt que a poc a poc va deixar d’encerar els esquís per greixar la cadena de la bici, fitxar després per un equip modest, fins que el 2016 el Jumbo va voler apostar per un bon contrarellotgista de qui se sabia que havia començat tard en el ciclisme perquè abans era saltador d’esquí.

Primoz Roglic entre el 2007 y 2011 practicaba Salto Largo en Esquí.

Tras esta caída, le agarró temor al deporte y perdió la motivación.

Años despues cambió de disciplina, tomó la bicicleta y hoy es una figura mundial. pic.twitter.com/0EOVlCHlLB

— Diego Ordinola (@Diegordinola) 29 de octubre de 2020

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

En el primer Giro (2016) ja va guanyar una contrarellotge i l’any següent es va descobrir en el Tour triomfant en solitari en l’etapa alpina que acabava a Serre Chevalier. El 2018 va ser la seva primera gran temporada en què es va confirmar com un corredor per a carreres d’una setmana. Però el 2019 va poder guanyar el Giro abans d’adjudicar-se la Vuelta i el 2020 va perdre el Tour l’últim dia davant la magistral contrarellotge que Pogacar va fer a la Planche des Belles Filles. D’aquella derrota va venir la seva resposta. «Si caus, t’aixeques», el lema que va fer servir Roglic per guanyar després la segona Vuelta, una altra vegada salvant-li la papereta el Movistar, el penúltim dia, quan el conjunt telefònic el va estirar, incomprensiblement, després que Richard Carapaz l’ataqués a La Covatilla.

Aquella vegada va tenir sort i va sortir airós de la desgràcia que el persegueix en els últims dies de carrera. L’any passat, sent líder, va caure en la penúltima etapa del Dauphiné. Adeu al triomf. I aquesta primavera, amb la París-Niça amarrada, li va ocórrer de tot l’últim dia (caiguda i avaries) per perdre la carrera. Només va faltar que se li creués un gat negre.