La ronda espanyola

Ningú es mou, ningú ataca i la Vuelta s’adorm

  • El cap de setmana per les serralades d’Extremadura i Àvila es va malgastar a base de fugues i sense cap moviment en la general.

Ningú es mou, ningú ataca i la Vuelta s’adorm

LA VUELTA / CXCLING

3
Es llegeix en minuts
Sergi López-Egea
Sergi López-Egea

Periodista

Especialista en Periodisme esportiu i ciclisme

ver +

Quan Odd Christian Eiking, un ciclista desconegut, integrant d’un equip modest patrocinat per una cadena de supermercats, esperava i mirava el cronòmetre després del podi de Rincón de la Victoria, veia que es convertia en realitat un somni a què no renuncia cap corredor. Era a punt de ser, per sorpresa i amb autorització dels astres de la carrera, el líder de la Vuelta. Potser un parell de dies, no gaire més. I aquí el tenim. Allò impensable i inaudit; arribarà amb el mallot vermell a la segona setmana de carrera, peça que podrà conservar almenys fins al cim dels Lagos de Covadonga, dimecres que ve a Astúries.

Ràpids van. Aquest diumenge, Rafal Majka, un altre triomf en solitari, una fuga de casta, va vèncer a El Barraco amb una mitjana de 40 quilòmetres per hora. La Vuelta sembla que adorm però, segurament, aquest diumenge no hi va haver cap pujada per trencar i fer miques la carrera. Tots van anar a roda de l’Intermarché, l’equip d’Eiking i, sens dubte, la Vuelta no es pot permetre que sigui un dels conjunts més modestos del pilot mundial qui es converteixi en el conductor de la carrera. Serà que no.

Segurament, José María Jiménez, a qui anomenaven el Chava, s’hauria cargolat de ràbia al veure que la Vuelta arribava al seu poble sense que ningú ataqués; un ritme de creuer, ràpids, sí, però tots a roda pels escenaris on entrenava Carlos Sastre, guanyador del Tour del 2008.

Perquè va ser així, sense més ni més, una etapa d’entrenament amb el dorsal a l’esquena, sabedors Primoz Roglic i Enric Mas que ni Eiking, ni Guillaume Martin, molt més perillós el ciclista francès que el noruec, són contrincants i que a Astúries, dimecres i dijous, hi ha prou duresa perquè la Vuelta es capgiri. Altrament no es comprèn, si no és que tots consideressin que els cims avilesos de La Centenera, Pedro Bernardo, Mijares i San Juan de la Nava eren una mena d’autopista que els portava a una altra autovia, la que van haver de fer tots a l’acabar-se l’etapa per dirigir-se amb autocar fins a Santander, on aquest dilluns descansarà la ronda espanyola.

Majka es menjava l’etapa sencera en fuga i guanyava la memòria del seu pare mort aquest any. El Jumbo donava llibertat a Steven Kruijswijk perquè es llancés sense èxit a la captura del corredor polonès. El seu segon lloc a El Barraco va ser indicatiu del que pensava el seu equip sobre l’etapa i que va ser el mateix que va confessar Mas després de traspassar la línia de meta. «El traçat no ha sigut el millor per tenir la batalla que s’esperava». En cas d’haver-hi hagut ports consistents i por d’una ofensiva contra Roglic, el Jumbo mai hauria permès llançar Kruijswijk per davant. S’hauria quedat quietet al costat del seu cap eslovè per si el necessitava en algun moment.

Només Yates

Notícies relacionades

Només es va moure Adam Yates, que tan sols va esgarrapar 15 segons. «No hi havia un gran port per definir», va afegir Superman. Així, com va passar dissabte, Eiking va firmar un altre dia i ja en van sis com a líder de la prova. «Seria surrealista que jo guanyés la Vuelta i ja ho ha sigut que hagi arribat al capdavant de la carrera després d’aquest cap de setmana. Però les dues etapes d’Astúries són massa dures per mi», va admetre Eiking, que almenys no dona lloc a una sorpresa a l’estil de les victòries d’Éric Caritoux el 1984 i Marco Giovannetti el 1990.

La pena va ser que es deixés passar un cap de setmana, on hi ha més públic a la carretera i davant el televisor, més gent a l’espera d’un atac entre els astres que no va arribar. Ni tan sols un conat, un manifest d’ofensiva. Res de res. Així de trist.