«¡Compte amb voltors!» i va tornar a guanyar Pogacar

Ni triomf francès el 14 de juliol, dia de la festa gal·la (ahir), ni victòria d’un ciclista francès davant els ulls del president Emmanuel Macron (avui), que ha seguit la brutal etapa del Tourmalet i Luz-Ardiden des del cotxe del director del Tour, Christian Prudhomme, ni medalla d’or, és a dir, primer lloc per a un espanyol.

Ha tornat a guanyar, és clar, aquest noi eslovè, anomenat Tadej Pogacar, de 22 anys, que, diumenge, als Camps Elisis es passarà el dia a dalt de tot del podi, ja que l’hauran de cridar (o es quedarà allà tot el dia) tres vegades per megafonia, per rebre el mallot groc com a guanyador, el de llunes com a vencedor del Gran Premi de la Muntanya i el blanc com el millor jove de la ‘serp multicolor’ del Tour. Això d’aquest noi, vist des del sofà de casa, és tan impressionant, o més, que vist des dels pendents d’aquestes dues muntanyes pirinenques rocoses.

Aquells espanyols

Quan començava l’ascensió al Tourmalet (17,1 kilómetos amb 7,3% de desequilibri al seu pendent), Alberto Contador cridava, simpàticament, «¡compte amb els voltors! ¡Mireu els voltors allà a dalt!, els ciclistes es fixen en els voltors». I, sí, al final, no hi va haver voltor més fort, més viu, més planador, més llest, més fort, més caçador, més sagaç que Pogacar, que més d’un a la ràdio va acusar de voler-ho guanyar tot i més d’un altre va argumentar que «vol acumular premis i euros per repartir entre els seus gregaris, per donar-los a l’equip que l’ha portat i ajudat a repetir, aquesta vegada encara amb més contundència, el seu poder i exhibició en la carrera més dura de l’any».

És evident que el ciclisme mundial té o un ídol, o un déu, o un mite, o un nou monstre en la persona d’aquest xavalet, Tadej Pogacar, que guanya, gairebé gairebé, sense aixecar-se del seient. Als 300 últims metres de Luz-Ardiden, on fa ja molts anys van guanyar Periquito Delgado (1985), Lale Cubino (1988), Miguel Induráin (1990), Roberto Laiseka (2011) i Samuel Sánchez (2011), Pogacar va estar jugant amb els seus companys d’escapada, els mateixos que el dia anterior (Jonas Vingegaard i Richard Carapaz, que seran els qui l’acompanyin a París) i, sí, també, també, amb el bo del mallorquí Enric Mas, que va mirar de coronar-se a dalt de tot del Tour.

Mas ho va intentar

«Quan vaig arrencar, vaig sentir per l’orellera que el meu director em deia que me n’anava, que me n’anava, perquè estaven mirant-se entre ells i gairebé conversant», li va explicar Mas a Quique Iglesias, a la COPE, però de seguida vaig veure que Pogacar baixava un o dos pinyons i vaig pensar que em superaria al moment, com així va ser. Era molt difícil, però havia d’intentar-ho sobretot després d’haver passat dos dies dolents i d’haver perdut gairebé el podi, tot i que continuaré lluitant».

Quan veus una etapa del Tour des del sofà de casa, sabent que hi ha un cap que ho decideix tot (¡que bonic i graciós aquest cartell que lluïa una nena, lluny de l’asfalt, amb el nom d’Indurain i un immens cor vermell), et passes la retransmissió, fins i tot si, com jo, vas fent zàping per diverses emissores de ràdio mirant de trobar, no només el comentari que t’expliqui millor el que estàs veient (o el que no veus), sinó també, també, per si atrapen algú que la petita pantalla no t’ha ensenyat.

«¡Ataquin Pogacar!»

I, sí, entre uns i d’altres, et vas posant a la carrera perquè la carrera, la ronda, el Tour, aquesta serp, com a esport és immens, tremend i vibrant (fins i tot quan la Gendarmeria es presenta a l’hotel de Barain, a Pau, a la recerca de no sé quins «plans d’entrenament», ¡ja em diran!), però com a espectacle televisiu és únic, tremend, hipnotitzador, fantàstic, fins i tot quan els més badocs dels seus espectadors (la passió els impedeix veure que estan bojos) s’acosten, freguen tant tant els corredors que gairebé els tiren a les rampes del Tourmalet i Luz-Ardiden.

Notícies relacionades

Fa 22 anys Induráin va dir prou

El Tour femení es desplaça a l’agost i coincidirà amb la Vuelta

I et passes la retransmissió sabent que els que t’ajuden a veure la carrera, a interpretar-la, que saben d’això molt més que tu, saben que el que pregonen és impossible. Aquest crit, de qui sigui, de Javier Ares, Alberto Contador, Eduardo Chozas (Eurosport), Heri Frade (COPE), que no va parar d’empènyer amb la seva veu, no amb els seus crits, amb el seu alè, amb la seva fe, Mas perquè guanyés, per fi, tres anys després una etapa un espanyol (l’últim triomf és d’Omar Fraile, a Mende, al Tour del 2018), de Quique Iglesias, de Luis Pasamontes o d’ Óscar Pereiro, perquè algú «¡ataqui ja Pogacar!», saps que, aquest crit, és inútil, que no es produirà.

Perquè a Pogacar ja li tenen por, com als voltors. Perquè Pogacar, per més jove que sigui, ja és un monstre, ja li han pres la matrícula i ja fa moltes etapes, massa, que han decidit que, diumenge, ser a la seva dreta i esquerra al podi dels Camps Elisis de París serà el més gran (o gairebé) dels èxits, un triomf sonat. Tothom es preguntarà diumenge ¿qui són aquests dos que són amb el caníbal? I la gent sabrà que són els millors dels altres: Jonas Vingegaard i Richard Carapaz. I no hauran guanyat, no; hauran acabat a més de 6 minuts del monstre.