Patrocina:

UNA CURSA CENTENÀRIA

Cent Voltes, més d’un segle d’història a Catalunya

  • La cursa catalana es va crear el 1911 i només va ser interrompuda per la Primera Guerra Mundial, la crisi dels anys 20, la Guerra Civil i el coronavirus.

  • Cañardo, Merckx, Ocaña, Gimondi, Anquetil, Indurain i Valverde són alguns dels mites que han guanyat la carrera.

  • La vida de la prova ha anat aparellada a l’activitat social i política del seu lloc d’origen, amb alts i baixos, dictadures, anys de felicitat i de crisi.

Es llegeix en minuts

«És la carrera que he vist passar més vegades davant de casa meva. Recordo la foto que em va fer el meu pare a Roses, ¡Ai, perduda! Al costat del Caníbal Merckx. Va ser el 1968 en aquella edició mítica amb els Gimondi, Ocaña i Perurena». Josep Maria Fonalleras, escriptor gironí, gran amant del ciclisme, lamenta que es perdés aquella instantània d’un any màgic de la Volta catalana que dilluns compleix 100 edicions, perquè el 1968 va ser especial per a la carrera, una edició de monstres del pedal, els que abans i després sempre han volgut participar en la la tercera carrera ciclista més vella del planeta, creada el 1911, dos anys després del Giro i quan el Tour només tenia vuit anys de vida. La Vuelta va néixer el 1935. I si mai s’hagués interromput –l’última vegada l’any passat per la pandèmia, durant la Primera Guerra Mundial, un parell d’ocasions en els anys 20 del segle passat i per la Guerra Civil–, ara s’estaria celebrant l’edició 110 en comptes de la centenària.

Prossegueix Fonalleras. «Quan es parlava d’estructures d’estat ningú va esmentar la Volta. I a fe que ho és, com ho són totes les grans curses ciclistes, les que creen una mitologia esportiva (Cañardo, Poblet...) i un imaginari nacional. La Volta té tot això i respon a una sòlida i persistent voluntat privada (nascuda a Sants) que enllaça amb la tradició pionera de l’excursionisme, de la pràctica civilitzada i civilitzadora de l’esport, i que sorgeix amb la Catalunya que, per primera vegada, amb la Mancomunitat, té un horitzó polític i cultural».

I no s’equivoca, perquè en les 100 edicions de la Volta, mentre les figures de l’època buscaven la victòria i es vestien amb el jersei verd-i-blanc que identifica al primer classificat de la carrera, Catalunya patia alts i baixos en la seva vida política i social, a través de joves que pedalaven i lluitaven per guanyar més enllà de les alegries i disgustos dels ciutadans que s’amuntegaven a les carreteres catalanes per animar-los mentre pedalaven a la recerca de l’èxit.

La Volta va veure créixer la Mancomunitat, com a precursora de la Generalitat, va viure el cop d’Estat del general Primo de Rivera, la caiguda d’Alfons XIII i l’arribada de la República. I va veure onejar tres banderes espanyoles (amb l’escut de la monarquia, amb el color morat republicà i amb l’àguila de Franco) en les victòries de Mariano Cañardo, el primer gran ídol de la carrera, un esportista que als anys 30 era tan o més important que Pep Samitier i Ricardo Zamora, els herois de la pilota. Un Cañardo, nascut a Navarra com Miguel Indurain, criat a Catalunya i que va viure anys de rivalitat amb l’Espanyol, sí, a bord d’una bici, vestit amb els colors del Barça.

«La Volta sempre ha superat tots els ports que se li han presentat al recorregut gràcies a la voluntat de moltes persones que sempre han impulsat la carrera, guiats per la passió cap al ciclisme. Amb 110 anys d’història i llestos per celebrar les 100 edicions, la Volta és un valuós patrimoni de l’esport català», explica Rubèn Peris, president de la carrera. 

Perquè no només ha sigut Merckx, potser el ciclista més gran de tots els temps, amb qui es va fotografiar un nen anomenat Josep Maria a Roses, l’únic mite que ha guanyat aquesta cursa, una prova que compta en el seu palmarès amb triomfadors i herois del Tour com Jacques Anquetil, Luis Ocaña, Felice Gimondi, Bernard Thévenet i, capítol a part, Indurain, tres vegades vencedor de la prova, l’última el 1992, l’any dels Jocs, en els quals el corredor espanyol més important de la història no va poder participar perquè fins a Atlanta 1996, on va aconseguir l’or en la prova de contrarellotge, no van deixar córrer els professionals del pedal.

La Volta va superar els profunds canvis viscuts a Catalunya per aplaudir ja al segle XXI els triomfs d’algunes de les figures contemporànies com Alejandro Valverde, Purito Rodríguez, Nairo Quintana i Superman López, l’últim guanyador, el 2019, any pre-Covid. Per això, des de dilluns, se circularà fins diumenge pel mateix recorregut previst per a l’any passat, de Calella a Barcelona.

«La Volta és un valuós patrimoni de l’esport català. Només fa falta veure el palmarès de la prova. Però la seva transcendència va molt més enllà de l’esport. De fet, forma part dels records personals de molts catalans i catalanes, que han sortit al carrer per veure el pas de la carrera a prop de casa seva. I aquesta proximitat que té el ciclisme amb l’aficionat és un dels trets que el fan ser un esport tan especial, més enllà de les grans jornades èpiques», resumeix Peris.

La crisi que va salvar el Tour

Notícies relacionades

És una Volta que ha sabut salvar anys de crisi –no fa tant– amb poc patrocini i sense televisió fins que el Tour la va rescatar el 2017 per incorporar-la al seu festival de carreres.

«És la més gran entre les petites. La més antiga de totes les voltes menors que encara estan en actiu. Va seguir els passos de Tour i Giro i, amb la seva ubicació al calendari en el dia d’avui, és una preparació ideal per als que volen assaltar les voltes italiana i francesa. És la primera cursa europea de la temporada que inclou alta muntanya. I això els grans escaladors ho tenen molt present. Que l’hi preguntin a Chris Froome, que, en aquesta edició 100, sumarà ja vuit participacions en la cursa catalana», explica Javier Gilabert, historiador de la Volta.