31 d’oct 2020

Anar al contingut

Patrocina:

a Imola

Alaphilippe ja regna al món ciclista

El corredor francès s'emporta el jersei de l'arc de Sant Martí i comparteix podi amb Van Aert (plata) i Hrischi (bronze), mentre que Valverde acaba en vuitena posició

Sergi López-Egea

Alaphilippe ja regna al món ciclista

MARCO BERTORELLO

Per als francesos fins ara la paraula Imola només s’associava a les gestes automobilístiques d’Alain Prost, a bandat de pilot de Fórmula 1, un gran amant del ciclisme. Imola, des d’aquest diumenge, gràcies a Julian Alaphilippe, ha entrat en la cultura ciclista francesa i pràcticament en la de tot el món. Alaphilippe va complir un somni. Sap que segurament es tornarà a vestir moltes vegades de groc al Tour, però difícilment arribarà als Camps Elisis amb aquesta peça, però sí amb el jersei de l’arc de Sant Martí, que l’identifica com a campió del món, i que tindrà l’honor de portar durant tot un any.

Va guanyar el Mundial amb empenta, deixant-se veure només en el moment precís i fent treballar només el necessari a la selecció francesa que, com tantes altres, inclosa l’espanyola, s’aprofitava de l’esforç de Bèlgica, que sempre va donar la cara convençuda que Wout van Aert era el principal favorit. De fet, els belgues i Van Aert, al final medalla de plata, van poder amb tothom, amb tothom menys Alaphilippe.

Circuit complicat
 

Itàlia va improvisar un circuit amb un alt contingut de duresa en un temps rècord, després de la renúncia suïssa a organitzar el Mundial. Era un circuit que, certament, s’adaptava perfectament a la constitució d’un ciclista explosiu, que sap aprofitar com pocs les pujades dures, costerudes i curtes, com feia fa uns anys el Purito, i també Alejandro Valverde, que es va haver d’acontentar (als 40 anys) amb la vuitena plaça (Mikel Landa va ser 16è i Pello Bilbao, 20è). I Gallisterna, la pujada més dura del circuit que es va pintar al voltant de l’autòdrom Enzo iDino Ferrari, on començava i s’acabava tot, li anava com a anell al dit, sempre amb el permís belga, amb l’autorització de Van Aert, que va reaccionar una mica tard, una desena de metres després d’arrencar Alaphilippe, en l’última de les nou voltes, a 14 quilòmetres de la meta, amb l’objectiu pintat amb l’arc de Sant Martí.

Julian Alaphilippe, emocionat, al podi d’Imola / dario belingheri (EFE / EPA)


Des de 1997 cap francès s’havia tornat a proclamar campió del món. Va ser a Sant Sebastià, gràcies a Laurent Brochard, el grenyut ciclista que va córrer a les files d’un Festina d’ingrat record. Vint-i-tres anys sense que sonés ‘La Marsellesa’ a l’acabar un Mundial. En fa dos, Romain Bardet va estar a prop, però ho va impedir Valverde, el seu gran dia. «Aquest era el somni que tenia com a ciclista i fins ara, si més no, havia pogut pujar al podi», va recalcar a Itàlia un Alaphilippe emocionat, amb llàgrimes als ulls.

Atac de Pogacar
 

Va actuar en el moment clau, perquè ja se sap, per guanyar un Mundial no s’han de malgastar forces tontament com va fer Tadej Pogacar amb un atac a 41 quilòmetres de la meta que no anava enlloc. Cal anar sempre amagat, preguntant-se la gent que està seguint una carrera que dura més de sis hores, si realment un ciclista com Alaphilippe l’està corrent.


Hi era i se l’esperava perquè ningú a la seva estela el pogués capturar. Tampoc el prometedor corredor suís Mark Hrischi, el rei de les fugues del Tour, que va aconseguir la medalla de bronze. Va ser el feliç dia d’Alaphilippe en territori de Prost, tot i que amb el motor a les cames.

Classificació

1. Julian Alaphilippe (França)
2. Wout van Aert (Bèlgica)  a 24 s
3. Marc Hirschi (Suïssa)  m.t.
4. Michał Kwiatkowski (Polònia)  m.t.
5. Jakob Fuglsang (Dinamarca)  m.t.
6. Primoz Roglic (Eslovènia) m.t.
7. Michael Matthews (Austràlia)  a 53 s
8. Alejandro Valverde (Espanya)  m.t.
9. Maximilian Schachmann (Alemanya)  m.t.
10. Damiano Caruso (Itàlia)  m.t.
16. Mikel Landa (Espanya)  a 57 s
20. Pello Bilbao (Espanya) a 1.34 m
28. Jesús Herrada (Espanya) a 2.03 m
51. Luis León Sánchez (Espanya) a 10.32 m