El Tour viu el final més boig quan arriba a Lió

Conduir pels carrers de Lió, que ni estaven oberts ni tancats, com l’ampolla mig plena o mig buida, era una tasca de bojos unes hores abans d’arribar el Tour. Els automobilistes locals semblaven un pop perdut en un garatge. No sabien on anar, per on girar, si els deixaven passar o no per un carrer determinat. Un veritable caos. Com l’arribada dels ciclistes, en un pilot descontrolat que ni tan sols el Jumbo de Primoz Roglic podia redreçar. Com si el general hagués donat l’ordre de combat. ¡A l’atac! Com si retrunyissin els tambors de guerra. ¡A l’atac! Com si els perseguissin els dimonis.

Lió no volia un esprint típic i tradicional perquè, a més, segurament no l’hauria guanyat Peter Sagan, el ciclista que semblava més interessat però que ni tan sols era capaç d’imposar-se en l’arribada de consolació, amb la segona plaça en joc. Qui l’ha vist i qui el veu, no és el Sagan del passat.

L’obra del Sunweb

En canvi, en aquest Tour, hi ha un equip que semblava arribar a la carrera de comparsa, sense noms il·lustres a les seves files i sense disposar d’un corredor amb les idees clares per triomfar en els esprints, en les etapes planes, a les muntanyes o on fos. Aquest equip es diu Sunweb, és alemany i està donant una lliçó de com s’ha de treballar en bloc si, sabent que no arribaràs de groc a París, vols ser present en la carrera, i no només per aconseguir minuts de glòria i de publicitat gratis gràcies a la televisió. No  senyor. Això no val, això és d’esquadres secundàries. Ells guanyen quan s’ho proposen. Ells treballen en equip i ells haurien de ser el mirall en el qual haurien de reflectir-se molts conjunts rivals, que sembla que s’hagin apuntat al Tour creient que el guanyarien quan no ho faran ni per sorpresa.

Un dia s’emporten l’etapa gràcies a la seva perla suïssa Marc Hrischi, el mateix que lluita dues vegades més sense èxit per aixecar els braços en una meta del Tour. Però és que dos dies després aconsegueixen una altra victòria després del que semblava un atac de boig, gairebé sense sentit i generalment cridat al fracàs. Nova victòria del Sunweb, del seu ciclista danès Soren Kragh Andersen. Uns guanyen i d’altres ho miren. Així és el Tour.

La pujada a la Croix-Rousse

Lió ja era buida de cotxes, els carrers tallats i les voreres plenes de públic, malgrat que s’aconsellava quedar-se a casa, que la pandèmia està complicada a la capital del Roine. Però amb la pujada a la Croix-Rousse, amb el cim a cinc quilòmetres de la meta, el lloc més buit de públic, senzillament perquè allà no els van deixar passar, era una crida a sortir de casa, i gratis, que arriben els ciclistes... però sense oblidar, en aquesta ocasió, l’obligada mascareta.

Arriba la costa urbana i comencen els atacs. Hrischi aquesta vegada ho fa com a avançada del Sunweb. Thomas de Gendt salta per buscar l’etapa de Tour habitual en ell. I és llavors quan un crit eixordador provoca que es moguin els fonaments de Lió. ¡Ataca Julian Alaphilippe! I això són paraules majors per a un ciclisme francès sumit en la desesperació després de l’abandonament de Romain Bardet i un Thibaut Pinot que circula perdut en la general a més d’una hora de Roglic. Però Alaphilippe, com Sagan, sembla un altre aquest any, tot i que almenys va guanyar la segona etapa i es va vestir de groc. D’altres faran moltes menys coses en aquest Tour.

Moment Andersen

I arriba el moment Andersen, se’n va, obre buit, una bogeria, però què seria del ciclisme si no hi hagués bojos que creguessin en ells mateixos i que no s’acovardissin davant un pilot que el persegueix com si fossin hienes que fa setmanes que no mengen. Lió va embogir. Ara arriba l’alta muntanya. Sense bromes.

Totes les classificacions, a la pàgina oficial del Tour.