Aquella fuga de Jalabert al Tour de 1995

El Massís Central és un territori comanxe. No saps mai si s’organitzarà una batalla de mil dimonis o simplement els favorits tornaran a protegir-se en la clandestinitat del pilot per deixar que una escapada assoleixi una minutada d’escàndol. Així d’incertes són aquestes muntanyes, que tornen aquest dijous a l’escenari del Tour després d’una etapa per aquests territoris malgastada la setmana passada.

Ni Pirineu ni Alps, la 13a etapa del Tour és la que més desnivell acumulat reuneix, amb un total de 4.000 metres positius, tot i que pel camí, als set ports del dia i amb la previsió de cinc hores sobre la bicicleta, no aparegui l’alta muntanya, ni tant sols al Puy Mary, inèdit com a final, no com a cim de passada, i amb rampes que arriben al 15% de pendent.

Però sempre que el Tour acudeix a l’habitual cita del Massís Central, es recorda una de les grans etapes dels últims 25 anys, la que va posar Miguel Induráin contra les cordes el 14 de juliol de 1995, amb Laurent Jalabert i el conjunt ONCE com a protagonistes de l’ofensiva.

Un mal dia

Tan malament ho va passar Induráin que, fins i tot, hi va haver preocupació a Espanya. Els venedors del cupó temien que les vendes es ressentissin si un dels seus corredors desbancava el gran ídol. La sang, per fortuna, no va arribar al riu perquè, al final, Induráin, amb l’ajuda de bona part del pilot, va rebaixar una diferència que a punt va estar de vestir Jalabert de groc, per a més desesperació de Manolo Saiz, que era el seu director esportiu.

Jalabert estava en una fuga de sis ciclistes amb altres dos companys, Melcior Mauri i Neil Stephens. L’etapa arribava a l’aeròdrom de Mende i el ciclista de l’ONCE, avui comentarista del Tour amb la televisió francesa, no feia res més que sumar i sumar minuts. Al final, va guanyar l’etapa amb 5.41 minuts de diferència sobre Induráin, que va arribar a París de groc per cinquena i última ocasió. Jalabert, en canvi, es va haver de conformar amb la quarta plaça.