El Barça i la tortura d’Europa

El Barça, com de costum, troba sexi posar-se difícil les coses. El repte afegit és sempre un factor amb què Flick ha de lidiar a la Champions des del seu fitxatge, ja que a vuitens de la temporada anterior també es va quedar amb un menys a l’anada en el primer temps. Aquell dia va sobreviure al setge. Ahir a la nit no n’hi va haver. Però va sucumbir. Va ser un partit estrany, cruel des de l’òptica culer, incapaç el Barça de materialitzar un domini cristal·lí des del joc fins i tot amb un menys, posant un mirall a l’Atlètic que el va fer creure, durant 45 minuts, que estava amb 10. Ni amb tota la fe d’un equip que és encara un nen, ni amb la bruixeria de qui serà el millor mag del planeta, va poder obrar el miracle. Potser s’ho guarden de cara al Metropolitano.

Si alguna cosa va constatar aquest partit és que el Barça no té puntualitat. Defensivament va ser un partit sòlid, concentrat, molt bregat, en què es van minimitzar les transicions d’un Atlètic que se’n va anar amb dos gols, un per una genialitat del Julián, sent el partit que menys ha generat davant aquest Barça. Futbol. Joan Garcia va semblar terrenal i Gerard i Cubarsí, titànics durant aquest últim mes, superats en situacions que la Champions penalitza amb la mort mentre a la Lliga qui et jutja aparta la vista. Aquesta competició no deu res a ningú mai. No regala ni concedeix. No premia. Tortura. I el Barça, que l’havia patit des de la inferioritat de no saber competir-la, la va patir des de qui mira per sobre l’espatlla.

Sense davanter centre

Si el curs passat l’equip va arribar a l’abril sense porter, amb un Tek que evidenciava la distància entre ell i la resta d’aspirants a Europa, el 2026 hi arriba sense 9. Perquè Lewandowski són els espeternecs d’un golejador que continua marcant, però cada vegada condiciona menys el rival perquè el seu radi d’acció es redueix i el Barça li demana que s’expandeixi. Mons condemnats a no entendre’s. I després un Ferran Torres apàtic i massa imprecís que salta al camp atordit pel ritme, incapaç de tornar parets a un Lamine endimoniat i inert a l’espai. El minutatge que no portava a sobre semblava ser al revés, com si carregués una motxilla pesada de minuts invisibles. Haurien de valer perquè el FC Barcelona entengui que per guanyar a Europa les àrees s’han de dominar, i la taula torna a estar coixa.

Lamine es va quedar a la gatzoneta mirant la grada. En la seva mirada hi havia aquesta desolació, potser incomprensió, de qui ha guanyat massa aviat i encara no assimila la derrota. Va ser l’únic que va estar realment a l’altura del que és el paladar del Camp Nou, acostumat a genis que portaven la pilota com roba a l’hivern, en una demostració de talent, inconformisme i compromís demencials. Rebia sempre en inferioritat, sempre lluny, sempre amb un final anticipat. I sempre treia avantatges que per a la resta eren impossibles. Però no va trobar socis.

Notícies relacionades

Xavi Pascual posa en un compromís Laporta

Carolina Marín, campiona olímpica de bàdminton: "Continuar jugant hauria implicat arriscar la vida i no feia cap falta"

El desencert de Rashford, en el seu millor partit des del joc, i la inoperància dels seus altres dos davanters, el va portar a estar tota l’estona segellat en un mur amb la fermesa que ho havia de resoldre ell. I era cert. Va dibuixar jugades que costa explicar i sempre va trobar un peu que el frenava. La lectura de Flick i Deco ha de ser clara: no pots no estar a l’altura d’aquest talent.

Era un partit tan estrany que no hi va haver espai ni per a Pedri, sinònim que el futbol ha perdut el cap i la raó. Quan habita el caos, Simeone regna. Ja no és només entrenador, és xaman i druida.