05 d’abr 2020

Anar al contingut

Patrocina:

desaparició

Mor als 83 anys Raymond Poulidor, llegenda del ciclisme

Feia unes setmanes que estava hospitalitzat i era un habitual del Tour com a reclam publicitari aquests últims anys

Sergi López-Egea

Mor als 83 anys Raymond Poulidor, llegenda del ciclisme

Les llegendes que se senten no sempre són veritat. I en el cas de Raymond Poulidor, mort aquest dimecres als 83 anys, només n’han dit mentides, ja que potser sigui l’esportista a qui se li va penjar l’etiqueta d’‘etern segon’, i es va denominar així qualsevol que no aconseguia triomfar, quan en realitat va ser un enorme campió, un dels grandíssims corredors del segle passat.

Mai va guanyar el Tour perquè va tenir la desgràcia de coincidir en la seva joventut amb Jacques Anquetil i en la seva maduresa amb Eddy Merckx, però difícilment a França hi ha hagut un corredor, a qui anomenaven afectuosament ‘Pou-Pou’, que despertés tant i tant fervor, fins i tot ara, quan els avis explicaven als seus nets –i fins i tot als seus besnets– qui era aquest ancià de cabells blancs que només somreia, que només parlava de ciclisme en cada sortida i en cada arribada del Tour, per descomptat vestit de groc, des de molt abans que Pedro Delgado es plantegés guanyar a París o Miguel Indurain aspirés a cinc victòries als Camps Elisis. I posats a desmuntar llegendes, tampoc és certa la que explica que mai es va vestir de groc en un Tour en què va ser tres vegades segon (1964, 1965 i 1974) i cinc vegades tercer (1962, 1966, 1969, 1972 i 1976). Ho va fer des que es va retirar, sempre de groc, un color que en el Tour i a França només emana ciclisme.

Anquetil era el triomfador, però ‘Pou-Pou’ s’emportava els aplaudiments i l’escalf de l’afició per aquell afecte que sempre desperten els més desafortunats, cosa que no vol dir que siguin els pitjors. Anquetil Poulidor eren enemics irreconciliables amb una França dividida, però més procliu a ‘Pou-Pou’ en un dels millors Tours de tots els temps, el de 1964. Va haver de deixar fora de combat Anquetil Poulidor al Puy de Dôme per guanyar-se el respecte; això sí, amb l’aplaudiment perenne al seu oponent.

Anquetil (esquerra) i Poulidor, durant l’apassionant batalla en el Tour de 1964 / (arxiu)

Retirada la parella es van fer amics, tal com els va passar, una vegada jubilats com ciclistes professionals, a Eddy Merckx i Luis Ocaña. El càncer es va emportar Anquetil el 1987. Pocs dies abans de morir, ‘Pou-Pou’ va anar a visitar-lo a l’hospital i per a la posteritat va quedar la frase de ‘Maître Jacques’. «Fins i tot en això et guanyaré. Em moriré abans que tu».

Ni més ni menys que 55 anys es va passar ‘Pou-Pou’ recordant el llegendari Tour de 1964, mentre seguia amb cotxe la ruta victoriosa d’HinaultZoetemelkFignonRoche, Delgado, Lemond, IndurainUllrichRiisPantani, també Armstrong i, més recentment, PereiroSastreContadorSchleck,  EvansWigginsFroome, NibaliThomas i Bernal.

No es va perdre ni un Tour. Podies acostar-te a ell, com si fos un senador d’aquest esport, i preguntar-li qualsevol cosa. Aquest periodista recorda com va concloure Poulidor la polèmica després de l’atac de Contador a Schleck al port de Balès, després d’una avaria del luxemburguès durant l’ascens del 2010. «La culpa va ser de l’Andy per portar el material tan fi i per canviar malament de pinyó».

Aquest any també va viatjar de Brussel·les a París. Es va abraçar a la capital belga amb Merckx, junts van recordar velles batalles en els Tours de 1972 i 1974, i a l’acabar la carrera va tornar a la seva casa de Saint Léonard de Noblat. I es va sentir molt cansat, però animat, ja que últimament tenia una altra passió, ciclista evidentment. El seu net, Mathieu van der Poel, fruit del matrimoni entre la seva filla menor Corinne i Adrié van der Poel, un magnífic classicòman dels 80 i 90, es disposava a guanyar el Mundial de Yorkshire. I gairebé ho aconsegueix, però va tenir una ‘pájara’ de categoria en l’última volta.

El palmarès

Mathieu era la seva alegria i qui animava un avi que, com molts, creuen que el noi va per a gran figura mundial. A finals de setembre va ingressar a l’hospital i la matinada d’aquest dimecres va morir. Enrere van quedar 189 triomfs, deu-n’hi-do –per això és un pecat considerar-lo un etern segon–. Entre les seves victòries més importants hi ha la Vuelta de 1964, una Milà-San Remo, dos Dauphinés, una altra París-Niça i una Midi Libre. També va ser una vegada segon i dues vegades més tercer en el Mundial de ciclisme.