Menú del dia: Terra d’Escudella, constància amb recompensa

Per donar una mica de treva amb la reivindicació del centre de Barcelona i de totes aquelles zones més maltractades per la voràgine, doncs no vull resultar pesat amb el tema, toca tornar pel meu estimat barri de Sants, en el qual no m’asseia de menú des de l’última visita al Bartolí. Tot venia rodat, ja que m’havia convocat per menjar el bo del Pau, propietari d’un restaurant que porta el seu nom i que, tot i que –s’autodenomina– petit, és tot un pes pesant al barri.

Per molt amic que pugui ser aquest, compartir taula i estovalles amb un cuiner ja és una cosa que imposa d’inici, però si t’encomana l’elecció de lloc i a sobre és dilluns, doncs la pressió augmenta. Ignatieff deia que a problemes imperials solucions imperials, així que a jugar a cop segur i els experiments per a un altre moment i en soledat. Per tant, directes al Terra d’Escudella, restaurant del barri que em fa continuar estimant bojament el menú del dia, perquè no fallen mai. Per això ha de ser que el seu menjador sol ser ben ple dia rere dia.

Dins de la intensíssima zona que és la que envolta la plaça d’Osca, entrar en el TdK és, en certa manera, arrecerar-se. I no només de –l’esperada– pluja que queia aquell dilluns precisament. El meu ‘partenaire’ m’esperava en el primer dels dos amplis i còmodes menjadors dels quals disposen, així que arribar i moldre. Menú en mà, quatre opcions de primer i cinc de segon que permet multitud de combinacions respectuoses amb tots els credos i necessitats alimentàries de qui vulgui asseure’s a menjar allà.

Ja van diverses vegades que ressalto que era dilluns i disculpeu-me la insistència, però és que és el dia en què, de primer, serveixen els seus arxiconeguts ‘macarrons de la padrina’, que et fan ser més a casa que mai. No crec que hi hagi cap estudi respecte a això, però començar la setmana amb la calidesa d’aquest gran clàssic (i el seu bé de formatge gratinat), segur que ajuda a començar la setmana millor. Dos més dos són quatre.

No sé si, quan es publiqui aquesta columna, la selecció marroquina, que està fent història, haurà augmentat la seva llegenda. Però entre el merescut de la seva gesta i que en el TdK toquen tots els pals amb moltíssim encert, ni mig dubte al demanar el seu cuscús de xai, saborosíssim plat que també va demanar el meu company de taula i estovalles. No vaig poder honrar la tradició de ficar forquilla en plat aliè, però em vaig emportar la satisfacció d’haver encertat amb l’elecció.

Notícies relacionades

6 bons restaurants als quals hauries d’anar abans que acabi el maig

Menú del dia: Cal Bonete, supervivents a la Colònia Castells

Per a les postres la cosa estava disputada. I és que, a veure, hi havia profiteroles i a un el perden, però ens van portar pel millor camí i de cap a l’arròs amb llet. Casolà, gens pesant i saborós, que no és fàcil. Enlairament setmanal complet. Goig.

I no vull deixar de tenir unes paraules per al Roger, qui recentment, i després de 21 anys a la cuina del Terra d’Escudella, s’ha lligat la manta al cap perquè el Fort Pienc disfruti també de la seva cuina amb fonament. Serà a partir del gener a la seva fonda Gatzara. És una alegria veure que la seva sortida significa multiplicació i no divisió, perquè quin Terra d’Escudella que s’ha quedat. Tan rematadament sòlid com sempre.