Menjar per menys de 15 €

Menú del dia: Bar Restaurant Asorey, ¡‘Vive la resistance’!

  • Aquest local dona menjar diàriament a la gent que viu i treballa a Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera des de fa més de 40 anys

Menú del dia: Bar Restaurant Asorey, ¡‘Vive la resistance’!

Alberto García Moyano

3
Es llegeix en minuts

Potser és una mera impressió personal, però aquestes últimes setmanes estic observant un repunt de queixes per com de malament està Barcelona i com de complicat que és sentir-se acollit –gastronòmicament– en aquesta estimada ciutat. I com que, personalment, he arribat a un punt en què no crec que aporti gaire abundant en la queixa, prefereixo parlar en aquesta ocasió dels que eviten que aquesta catàstrofe hagi sigut o acabi sent més gran; perquè –si és possible, tant de bo– s’escampi l’exemple.

Així que rumb a un dels barris més afectats per, diguem-ho així, el fenomen: el de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, que compta amb un dels mercats emblemàtics de la ciutat i està ben envoltat de llocs on poder disfrutar de la ciutat amb moltíssim fonament. I en aquest cercle virtuós es troba el Bar Restaurant Asorey que, des d’un afluent de Sant Pere Més Baix, dona menjar diàriament a la gent que viu i treballa al barri des de fa més de 40 anys sense que sembli que ho hagin de deixar de fer per falta de demanda.

Bar Restaurant Asorey

L’Asorey surt dels –gens estrictes– cànons d’aquesta secció. Tal com passa en altres il·lustres cases de menjars de la ciutat, com el Gelida i el Celler d’en Rafel, aquí no hi ha menú del dia, però no per això et priven de menjar en gairebé les mateixes condicions. Ofereixen diversos plats que poden servir com a primer i com a segons i postres a preus increïblement raonables, de manera que et puguis muntar un menú absolutament al gust dins del rang dels 15 € que es manegen com a sostre en aquesta secció.

Hauria pogut demanar uns temptadors fideus a la cassola (més freqüents a les nostres cartes del que sembla), però vaig optar finalment pels pèsols amb pernil, que tampoc són un gens menyspreable plat. Generositat amb el pernil, que garanteix bon sabor; i una quantitat de pèsols que em va fer deixar de pensar què hauria sigut de mi si hagués demanat els fideus a la cassola. Com que aquesta vegada anava sol i no podia clavar forquilla en plat aliè, ja tornaré a tastar-los un altre dia, perquè als pèsols ni una tatxa, ni en quantitat ni en quantitat. Com un guant.

El segon el vaig escollir, sincerament, perquè el nom era, per a mi, certament enigmàtic i atractiu: suprema de vedella amb salsa d’ametlles. Ja demano disculpes per la ignorància o no haver-me adonat que m’enfrontaria a un bistec/filet de vedella ben tendre i sucós amb una salsa cosina germana del fricandó i amb patates fregides «de veritat», tal com el cambrer havia aclarit instants abans a les senyores que s’asseien a la taula contigua. Quin encert el meu, tot i que també tinc nous motius per tornar-hi, perquè al pollastre farcit i els peus de porc que es presentaven com a alternativa cal fer-los un repàs.

Notícies relacionades

Entre les opcions de postres, que incloïen púding i un interessant ‘carrot cake’, em vaig decantar pel pastís de stracciatella, que no és gens comú i precisament per això em va semblar atractiu. A més, per motius que no venen al cas tenia desig de xocolata i vaig satisfer la gana sense pegues.

Trobar un lloc com l’Asorey al centre puntua doble. No per això s’ha d’obviar com de complicada està la cosa, però on hi ha vida hi ha esperança i a mi aquestes troballes m’anestesien per a una estona. I com que no sé si aquella estona serà molt llarga, anirem a buscar més anestèsia, que igual resulta en cura.