Espanya suma almenys 665.500 habitatges il·legals, la majoria a Andalusia i València

Aquestes urbanitzacions il·legals, construïdes al marge de l’ordenament urbanístic, estan tan arrelades que algunes van acabar sent dotades de llum i aigua, i fins i tot en molts casos els veïns estan censats i paguen impostos. La majoria de les vegades, no obstant, els residents no disposen dels serveis bàsics públics –proveïment d’aigua, il·luminació, asfaltat o clavegueram– i les construccions s’han convertit en un maldecap tant per als ajuntaments –pels problemes de contaminació, insalubritat i inseguretat que puguin generar– com per als mateixos veïns, que es veuen obligats a gestionar els serveis al seu propi cost.

«Nosaltres paguem l’IBI i l’impost d’escombraries, però no tenim serveis», protesta el Pipe, veí d’El Tallar, una de les tres urbanitzacions il·legals de Mejorada del Campo (Madrid) que despleguen per un turó al voltant de 2.000 habitatges de tot tipus, des de mobil homes fins a xalets senyorials. El pare del Pipe va comprar parcel·les en aquesta zona rústica als anys 80 i, 45 anys després, segueixen fora de la llei.

«Els camions de les escombraries ni entren. Tenim només dues zones de contenidors fora de la urbanització, i l’aigua i la llum, per a la qual utilitzem generadors de gasoil, la paguem des de l’associació», precisa demanant a l’Ajuntament una solució definitiva. «Estem censats aquí, votem aquí, i les finques estan registrades en el Registre de la Propietat», argumenta.

Per entendre la gènesi de l’actual situació cal anar-se’n a la Llei de Terra de 1956, que va fixar un aprofitament urbanístic de cara al sòl rústic d’1 m³/m², cosa que va permetre que s’instal·lessin edificacions residencials i turístiques en terrenys no urbanitzables. Tot i que la llei de 1975 el va suprimir, en molts municipis es va continuar de facto permetent que es construís si es complien certes exigències o simplement perquè els ajuntaments no tenien aprovats plans urbanístics que les regulessin.

El promotor de les urbanitzacions o les habitatges garantia als compradors que tot estava en ordre i que tindrien garantits els subministraments. En el tardofranquisme, comprar una parcel·la fora de la ciutat, per a l’expandiment o com a segona residència, era tendència entre la gent de possibles i també entre la classe obrera que va arribar a la ciutat a treballar amb l’èxode rural i que, amb els seus estalvis, es podia permetre tenir un hort o construir una petita casa on sentir-se com al poble.

«Vázquez Montalbán té un petit text en què parla de la publicitat que et ficaven a la bústia a Barcelona. El parcel·lador et donava moltes facilitats, de vegades et permetia fins i tot pagar a terminis. Ell comprava la finca rústica, feia els camins, els parcel·lava, i quan s’emportava els diners desapareixien, i deixaven el marró allà», explica David Casado, doctor en Geografia de la Universitat de Sevilla que ha escrit nombrosos informes i estudis sobre un fenomen massiu del qual remarca que «no hi ha dades publicades».

A l’estar transferides les competències urbanístiques a comunitats autònomes i ajuntaments, no hi ha un còmput nacional, tot i que algunes comunitats sí que han fet les seves aproximacions. A Andalusia, per exemple, els càlculs de la Junta parlen de 500.000 edificacions en sòl no urbanitzable, de les quals al voltant de 300.000 són irregulars, principalment a Màlaga, Granada i Almeria.

Aquesta xifra prové del text del decret llei 3/2019 de la Junta amb què es va crear la figura de la declaració d’‘Asimilat fora d’ordenació’ (AFO) per legalitzar les construccions que complissin certs requisits i poder rebre així serveis en condicions mínimes de seguretat i salubritat. «Andalusia ha sigut una de les primeres a plantar cara al problema», precisa Casado.

Una altra de les comunitats que més ha patit aquesta pràctica i on els seus diferents governs han mirat de revertir la situació ha sigut el País Valencià, on es mantenen 193.919 habitatges il·legals construïdes en sòl no urbanitzable malgrat que el 2014 el Govern va aprovar una llei que va introduir mecanismes per legalitzar habitatges mitjançant la «minimització de l’impacte territorial».

Segons van assenyalar l’exconseller Eugenio Burriel i l’urbanista Gerardo Roger Fernández, en un article publicat a la revista ‘Aranzadi’ el 2024, aquestes construccions no havien pogut ser reconduïdes a la legalitat per, entre altres coses, «la negativa dels propietaris a fer-se càrrec dels elevats costos de les infraestructures que no tenen». Del total d’immobles, a més, el 27% està en sòl no urbanitzable protegit, cosa que «fa encara més difícil la regularització».

A Catalunya, són 120.000 persones les que viuen a les 730 urbanitzacions il·legals que té comptabilitzades la Generalitat, amb prop de 42.000 habitatges irregulars situades només a la província de Barcelona, on més es produeix aquest fenomen.

A Madrid, d’acord amb dades del Govern autonòmic, hi ha més de 10.500 construccions il·legals en prop de 184 urbanitzacions o assentaments d’origen il·legal. El més populós és a la zona de la Vega del Tajuña, amb 5.513 edificacions. El 2021, Madrid va aprovar un pla d’Inspecció i Disciplina Urbanística per controlar aquestes construccions i cooperar amb els ajuntaments per contenir el seu impacte ambiental. En els últims anys s’han obert 1.900 expedients, amb especial incidència a les zones inundables.

«És que el risc més gran que existeix amb aquestes construccions està en els casos en què es trobin en zones inundables», apunta Rafael Córdoba, doctor en Disciplina Urbanística per la Universitat Politècnica de Madrid. «Tots els habitatges que s’han inundat o han sigut desallotjats amb les pluges del febrer a Jerez de la Frontera, a Còrdova o en alguns pobles de Sevilla, són il·legals», ratifica Casado.

El ‘boom’ de les urbanitzacions il·legals també va colonitzar Extremadura, on el Govern autonòmic no té dades, però una tesi doctoral premiada del geògraf Víctor Jiménez les xifrava en prop de 40.000; o Castella i Lleó, on el Govern autonòmic reconeixia 50.000 fa 13 anys en una llei aprovada per prohibir-ne la construcció.

A les Balears, l’Executiu de Marga Prohens va aprovar el 2024 un decret llei per amnistiar els 30.000 habitatges i piscines irregulars que tenen les illes. Després d’això hi ha hagut una allau de peticions.

Problemàtica vigent

La resta de governs autonòmics o no disposen de dades o són residuals, com a Astúries, on només hi ha dues urbanitzacions «alegals», a Nava i a Belmonte de Miranda, que «s’estan mirant de legalitzar», o a Euskadi, on «hi ha casos puntuals». A Castella-la Manxa tampoc hi ha dades oficials, tot i que s’estima que n’hi ha milers o desenes a El Casar, Mesones i Uceda, a Guadalajara.

Notícies relacionades

Més de 80 alcaldes catalans demanen regularitzar centenars d’urbanitzacions: «És el primer problema urbanístic del país»

La vaga de professors a Barcelona, Barcelonès i Baix Llobregat arrenca aquest dilluns una setmana d’aturades a tot Catalunya

Agrupacions ecologistes alerten que aquesta no és una problemàtica passada i que els habitatges il·legals continuen aixecant-se en nombrosos terrenys rústics per tot Espanya aprofitant-se que, depenent de la comunitat i el tipus de sòl, el delicte urbanístic continua prescrivint en pocs anys des que es finalitza la construcció –normalment entre quatre i sis– i, per tant, l’habitatge no pot ser enderrocat, passant a l’alegalitat/il·legalitat. «El control urbanístic és més estret, però continuen apareixent casos de recent construcció», afegeix Córdoba. Fa tot just uns dies, la Guàrdia Civil va detectar 120 construccions il·legals a Dos Hermanas (Sevilla).

Els agents de disciplina urbanística i del Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil (Seprona) utilitzen drons i imatges preses per satèl·lit per controlar més exhaustivament i obrir expedient al més aviat possible als infractors. «Moltes vegades és igual que siguin condemnats [es considera un delicte penal i poden enfrontar-se a una condemna de presó, a més d’una multa]. A Candeleda, a la vall del Tiétar, ens trobem diverses ordres de demolició on els ajuntaments miren cap a una altra banda. En aquest país no es llença res, ni l’Algarrobico», denuncia una portaveu d’Ecologistes en Acció a Castella i Lleó.