Un àpat a Le Comptoir

Anthony Bourdain a París: el millor bistrot (o no)

Anthony Bourdain a París: el millor bistrot (o no)

Efe

  • Recomanar un lloc és una tasca ingrata perquè comporta una responsabilitat i un equívoc: la infal·libilitat no existeix

  • Taules enganxades i servei distant, peus de porc farcits de col, cargols amb mantega i foie-gras amb carxofa

3
Es llegeix en minuts
Pau Arenós
Pau Arenós

Coordinador del canal Cata Mayor

Especialista en gastronomia

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Al començament de l’estiu va arribar un llibre pòstum. Qui el firmava en lletres monumentals, Anthony Bourdain, mai va saber que existia. Es dirà: «És claro, està mort». Però és que els autors són conscients, ¡per força!, dels llibres que escriuen, i de la suor i rampes, una altra cosa és que es publiquin després de la seva defunció.

Conclusió: el volum ‘Comer, viajar, descubrir. Una irreverente guía gastronómica’ no va sortir de l’ordinador del cuiner, escriptor, presentador i rodamon Bourdain, sinó del de Laurie Woolever, una de les persones amb qui treballava.

Curiós artefacte en què el nom del difunt té una mida gegant; el de l’autora, petit; el de l’obra, mitjà. «Que quedi clar», van dir els venedors: «és un BOURDAIN». Certament no ho és, tot i que contingui citacions seves, amb què Woolever organitza els itineraris.

La publicació va coincidir amb l’aniversari del seu suïcidi, el 8 de juny del 2018, una data ingrata de recordar, tot i que tampoc esmentada en cap lloc del treball, probablement perquè és incòmode assenyalar que algú es va treure la vida d’una forma voluntària. Un accident o una malaltia es comprenen com una cosa aliena a la víctima, tot i que hagi sigut imprudent o maltractadora del seu cos, mentre que el suïcidi desencadena una perplexa sèrie de perquès. Es va fer encaixar amb la seva mort per celebrar, suposo, la vida.

Em costa entendre com fer servir el llibre ja que no serveix com una guia real ni es llegeix com una narració convencional, però entenc la temptació de publicar un ¿últim? Bourdain.

He picat d’aquí i d’allà, sobretot, he tafanejat països i ciutats que conec, i al capítol de París he trobat la recomanació de Le Comptoir, el bistrot que Yves Cambedorde va obrir el 2004 al número 9 del Carrefour de l’Odéon.

Bourdain explica: «Diuen que el restaurant en què és més difícil d’aconseguir reserva a París no és cap temple de la gastronomia de preus estratosfèrics».

Segons el xef Eric Ripert, íntim amic seu i l’home que el va trobar mort, és «el bistrot perfecte». En discrepo. La meva experiència, un migdia, va ser diferent: em va semblar un bistrot més. Si no hagués sabut on anava, si hi hagués entrat a la babalà ni tan sols mereixeria un record a les golfes de la memòria. Tampoc asseure-s’hi va ser una odissea.

És veritat que durant tot l’àpat hi va haver cua a la porta, persones que esperaven que algú s’aixequés per a una alternança de cadires calentes. Em vaig fixar i vaig fotografiar una parella d’una captivadora elegància: ell, amb jaqueta desestructurada blava, i ella, barret i abric llarg de color verdós. 

Recomanar un lloc –ho sé bé– és una tasca ingrata, perquè comporta una responsabilitat i un equívoc: la infal·libilitat no existeix.

Tot i que la teva experiència hagi sigut explicada d’una forma honesta i, per tant, amb possibilitat de ser expandida, pot ser que el receptor la concebi d’una manera menys favorable. Perquè cada servei és un servei diferent, perquè cada instant és un instant diferent. En el cas de Camdeborde va ser una decepció empesa per les promeses.

Nas i esperit de jugador de rugbi, educat als palaus gastronòmics, va preferir el centelleig de la sardina a continuar traient brillantor a la plata. El 1992 va fundar La Régalade i 12 anys després, el periodista Sébastien Demorand va posar nom al moviment que Camdeborde no sabia que començava: la bistrotnomia. D’aquí neix l’equívoc que ell la va inventar, quan el que va fer va ser vestir-se amb aquest vestit amb bon tall.  

Es venera Camdeborde, tot i que aquell migdia a París va ser –el seu menjar– com l’esportista penjat dels ors passats amb el destensat cos present.

Notícies relacionades

Taules enganxades i servei distant, peus de porc farcits de col, cargols amb mantega, foie-gras amb carxofa; plats acceptables, sí, però de bistrot regular, sense aproximació a la qualitat de bistronòmic. Mai el vaig recomanar.

A Ripert li va semblar «el bistrot perfecte». Les vivències són úniques perquè les sensacions es disfruten, o es pateixen, d’una forma individual i intransferible.