Cata mayor

‘Newsletter’

¿Per què no hi ha restaurants de pasta a la catalana?

Consumidors de pastes amb estil propi, la nostra oferta és inexistent al món, i això que la fideuà i el rossejat són plats únics

1
Es llegeix en minuts
¿Per què no hi ha restaurants de pasta a la catalana?

Pau Arenós

La pasta –el resultat de barrejar farina amb aigua– és un invent extraordinari que es valora poc per la seva impactant condició ordinària.

Existeix en la majoria de cultures, és barata i resistent, restes per a nàufrags al fons de l’armari. Seca, es transporta i s’emmagatzema amb facilitat i només necessita un mitjà líquid per ser regenerada.

Fons d’armari, sí, l’equivalent a una samarreta blanca i a uns texans. Fons d’armari són també les conserves i els llegums. La pròxima vegada que miris una llauna o un paquet de macarrons pensa en l’enginy humà i en salvavides.

¿Per què percebem les pastes elaborades a la italiana des de l’elegància i les xineses, des de l’abundància? És una manera subtil –o no tant– de racisme.

[Aquí, la història del plat de ‘bucatinis’ amb sardines que va vèncer la Màfia siciliana]

En l’imaginari col·lectiu, Itàlia com a país d’artesans i dissenyadors i la Xina, de multicopistes. Si pensem en el Japó, de nou la delicadesa i l’estil, i això que les seves masses són una còpia/adaptació de les xineses.

La ‘gyoza’ guanya, en prestigi i difusió internacional, el ‘jiaozi’. Fins i tot el xinès de la cantonada el ven a la seva carta sota el nom japonès per esquivar conflictes.

Seguim amb la caricatura, que no és més que un bassal on es reflecteix la realitat. El ‘ristorante’, espai íntim, potser amb espelmes; el xinès, enormitats sota fluorescents.

[Aquí, el restaurant Algrano... i aquí, el Bar Lombo]

I nosaltres, ¿a quin lloc som? Consumidors de pastes amb estil propi, la nostra oferta és inexistent al món, i això que la fideuà és un plat únic, singular, propi, una cosa diferent en l’univers pastafari.

Notícies relacionades

En la crònica sobre Can Marlau, davant uns fideus melosos amb gambes cuinats per Ferran Soler, pregunto per què no hi ha un restaurant on la pasta local (la manera com es fan aquí els fideus, o els canelons, o els macarrons o els galets) sigui l’eix, mentre que a ningú li sembla una temeritat obrir un establiment a la italiana. És més: ¡és que no paren de sortir llocs on es poden menjar espaguetis a la carbonara!

Insisteixo: pensar el nostre amb els arguments de venda dels altres, dels xinesos, dels japonesos, dels italians.