Audie Norris: «¿El bàsquet d’ara físic? Quina riure. Jo no duraria dos minuts»

View this post on Instagram

A post shared by Audie Norris (@audienorris)

«La posició d’ambaixador al bàsquet no existia, en el futbol, sí, perquè és un altre nivell. Jo feia aquesta tasca des del primer dia que vaig venir aquí, perquè el món em connectava amb el Barça. Fins i tot a la Xina, quan entrenava a Shangai i Guangdong. Per això aquest càrrec per a mi era natural, és semblant a la meva tasca com a ambaixador a l’NBA».

Va tornar fa una dècada a Espanya amb la idea de poder tornar a lluir la samarreta blaugrana, com a ajudant o fent treball específic amb els pivots, però al ‘bartorosellisme’ no va trobar la sintonia que sempre va tenir amb Joan Laporta, que ja comptava amb ell en la seva candidatura del 2015. Aquests anys, a més del seu Campus a l’Hospitalet (parat els dos últims anys per la pandèmia) havia entrenat a Sevilla i la Xina, però es va adonar que no era el seu fort. «Entrenar és molt dur, tinc molt respecte pels entrenadors, però físicament no vull». Els genolls, que el van fastiguejar durant tota la seva carrera, ja no li fan mal. «Des que vaig deixar els antics genolls pels nous mai m’he sentit tan bé dels genolls, però tinc l’esquena fotuda. Tinc molt coneixement de joc, però a Sevilla em va sorprendre que és molt dur entrenar quan físicament no estàs bé. Els antics genolls ho feien molt dur. Vaig estar pensant més en el meu cos que a entrenar els nois. Feia molt mal».

No només li feia mal el cos sinó els «insults, injúries i faltes de respecte» que va denunciar de seguidors del Sevilla. «Hi ha gent que diu tonteries, és així». Però considera que això era «racisme ‘light’», comparat amb el que va haver de viure als EUA. «Hi havia comentaris a Sevilla, però no a la cara. Res a veure amb la meva infància a Jackson (Mississipí)», comenta. Audie va néixer el 1960, només cinc anys després que Rosa Parks es negués a cedir el seu seient al bus a un blanc, símbol del principi del final de la segregació racial. «Quan era jove el meu barri era negre. No hi havia blancs. Aquest món no el coneixia fora del barri. Quan el govern va canviar les lleis per a la segregació agafava un bus de mitja hora fins a un altre barri, el dels blancs. Hi havia policia, militars, perquè no volien que els negres entressin a la seva escola».

Uns records que es van gravar a foc i que, lluny d’intimidar-lo, van crear l’esperit aguerrit i combatiu que tenia sobre la pista. «Cada dia hi havia una baralla amb algun blanc que volia alguna tonteria amb nosaltres. Cada dia. Era dur, però era la manera de viure. No podia anar a la meva escola de barri, però havíem de lluitar pel nostre espai allà. Però mai em vaig cansar de lluitar. A poc a poc vaig anar fent més amistats amb els blancs d’allà. Perquè els nens no saben res de racisme. Això són coses dels pares que els ensenyen. Però coneixes les persones i penses, ‘cool’, està bé».

View this post on Instagram

A post shared by Audie Norris (@audienorris)

Tot i que la segregació quedés enrere, lamenta que el racisme no s’apagui al seu país natal. «Ha millorat, però als EUA el racisme continua viu avui dia. Seixanta anys després. La gent del Ku Klux Klan no porten caputxa ni llençol, ells porten uniforme ara i americana i corbata, és així. Canvien la roba, però la mentalitat és la mateixa. Però el racisme no s’acabarà perquè no canviaràs la mentalitat d’una persona si aquesta persona no vol canviar-la».

Li preocupa veure com jugadors i exjugadors alimenten campanyes negacionistes. Com que Kyre Irving digui que està contra les vacunes perquè són un pla de Satanàs. «El problema és que és un ‘rol model’ estrany. La seva opinió influeix en molta gent, és clar. Això és el que és dolent. Però si ell vol jugar ha de vacunar-se, si no, no jugarà. A Nova York i San Francisco és obligat, és així». O veure el seu David Wood, excompany al Barça, participant en la protesta davant el Capitoli, prèvia a l’assalt al Congrés dels EUA. «Vaig parlar amb David Wood. Anava amb aquella trompeta, amb la banya de Jehovà. Aquesta és la mentalitat de gent com ell, que actualment encara creu que Trump ha guanyat les eleccions. Pensava que havia guanyat i n’estava convençudíssim, convençudíssim. ¿Què pots dir a algú així? Res, perquè no pots canviar la seva mentalitat».

Creu que una de les claus perquè un americà triomfi a Europa és que vulgui aprendre i adaptar-se, no només al nou equip sinó a la seva nova ciutat. «Jo sempre vaig intentar adaptar-me al lloc on anava. No vaig venir aquí buscant Amèrica. I per això m’he quedat. Alguns com Cory Higgins o Brandon Davies s’ha adaptat molt bé a la vida d’aquí. Ells després de la temporada es queden aquí a l’estiu. Van un mes als EUA, però es queden aquí més temps. Això no és el que sol passar amb els americans. Dos dies abans d’acabar la temporada ja estan amb les maletes fetes i quan acaben, se’n van».

Una estàtua per a ‘Super Epi’

El seu repte ara com a ambaixador és que, quan els jugadors s’hagin retirat, continuïn lluint pel món l’escut del Barça. «Vull portar altres exjugadors que van tenir un impacte per implementar al club el Legends del FC Barcelona. Cal recordar aquesta història del Barça. Això és important per al club i per als aficionats, les penyes...», comenta posant l’exemple de l’NBA. «És el que fa l’NBA, que no només té èxit perquè estan jugat tot el dia, sinó perquè jugadors com Magic, Drexler o Jordan han seguit actius, ajudant que la marca continuï creixent. I aquest és la meva idea de fer aquí a Barça, perquè el Barça té molta història». Igual que Magic i Jordan tenen estàtues davant de les pista dels Lakers i Bulls, creu que Epi n’hauria de tenir una davant del Palau. «Molts jugadors avui dia no saben qui és ‘Super Epi’, que per a mi hauria de tenir una estàtua davant del Palau. Han de conèixer la història del club».

Norris continua sent un enamorat del bàsquet. Segueix enganxat a l’NBA per veure els Lakers («Sempre m’han agradat»), Brooklyn, Atlanta, Golden State («M’agradaria que agafessin Marc, els fa falta un gran i encara pot ajudar»). Però també al bàsquet europeu i, per descomptat, al Barça. Però reconeix que el que es practica ara no el diverteix tant com el que es jugava en la seva època, en què els pivots tenien un paper protagonista i s’entaulaven algunes de les grans batalles.

«El bàsquet ha canviat. Cada deu anys hi ha un canvi d’estil. Ara tots juguen per fora, llancen triples. Quan els triples entren, és divertit. Però si no és molt avorrit», reflexiona el que va ser referència del bàsquet blaugrana als 80. «A mi em torna boig veure un jugador de 2,10-2,15 que li passen una pilota sota del cèrcol i la treu fora. En la meva època aquesta pilota no hauria sortit: mat, dos punts o tirs lliures. Però passar-la a línia de tres, no. Jo ara no duraria ni dos minuts a la pista en la forma que jo jugava. Els jugadors d’avui dia diuen que és dur, que és físic, em fa gràcia. No és gens físic com en la nostra època. Físic era jugar a la pista amb Sabonis, Romay o Corny Thompson», i admet que tenia algun truc, com deixar-se les ungles més llargues, per guanyar algunes d’aquestes batalles. 

D’aquella època parla amb certa enyorança. «Era molt divertit, molt», explica, i assenyala que aquell mateix matí ha penjat a les xarxes socials un vídeo amb imatges d’algunes llegendes del Barça, en què es veu Epi, Solozábal o Jiménez, dels quals parla amb veritable devoció. «Vaig venir en el millor moment per a la rivalitat Barça-Madrid, només hi havia tres canals de televisió i tota Espanya estava veient aquests partits. Eren grans batalles. Era l’època daurada per al Barça, quan la Lliga estava creixent des de la plata olímpica del 1984, un grup que va canviar la mentalitat del bàsquet a Espanya», recorda Norris. «Molta gent parla dels duels Fernando Martin, però quan Fernando sortia del partit, entraven Romay o Antonio, que també eren duríssims, i la meva feina mai s’acabava. Els partits contra el Madrid eren duríssims. Però això acabava a la pista. A fora vam tenir una bona relació que encara segueix».

10.000 dòlars ho van canviar tot

El que molt poca gent sap és que, en principi, Norris havia vingut a Espanya a fitxar pel Madrid, i no sabia res del Barça en aquella època. La falta d’un acord econòmic amb el club blanc va acabar dirigint-lo cap al Palau. «Cada vegada que veia Lolo Sainz em deia: “Collons, Norris, per 10.000 dòlars tu havies d’estar amb mi», revela l’‘Atomic Dog’. «Sempre vaig tenir des del primer any amb el Barça una connexió amb el club, amb la ciutat, amb la gent. Jo després de cada partit em quedava l’últim parlant amb els fans. Ells em tenien carinyo i se sentien més a prop de mi perquè treia temps per estar amb ells. Em sentia una part de tot. Va ser la pitjor pèrdua per al Madrid en la seva història», ironitza el símbol blaugrana, un dels pocs ídols d’aquella etapa que no té retirada la samarreta al Palau. «¿Si m’agradaria? És clar, qualsevol jugador ho voldria. 

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

D’aquella etapa només té un mal record. «Ens va faltar una Copa d’Europa. Érem molt bon equip. Però la Jugoplastika eren millors. Kukoc, Perasovic, Radja. Savic, que va venir a jugar amb nosaltres i no va guanyar tampoc. A París vaig intentar ajudar amb l’espatlla fotuda però plorant temps. Arribava la ‘final four’ i les lesions ens fotien. Durant la fase regular havíem guanyat la Jugoplastika i crec que si fos al millor de tres, com en el ‘play-off’’, potser hauria sigut diferent. Però no va ser així. Ells tenien molt bon equip», admet des de la distància. 

Sobre el moment que viu el Barça actual, es mostra il·lusionat. «Depèn de les lesions, però aquest any crec que serà millor que l’any passat. És un equip que té possibilitats per marcar una època però cal fer-ho a la pista. Sobre el paper sí, però cal treballar», valora des de la prudència que li dona el nou càrrec al club.