Herois en verd i negre

Va ser la primera de les seves quatre Lligues. L’inici d’una època d’esplendor per al Joventut. Una efemèride de la qual ara es compleixen 50 anys en una etapa molt més complicada, però que no oblida el passat. La Penya retrà homenatge als herois del 1967, en els prolegòmens del partit d’avui al migdia entre el Divina Joventut i el Barcelona (12.30 hores).

En l’acte hi haurà els protagonistes d’aquell èxit: Nino Buscató,  Josep Lluís Cortés, Joan Fa, Narcís Margall, Guifré Gol, Josep Maria Oleart,  Amador Rojas i Ramon Moliné, i també familiars dels desapareguts Alfonso Martínez, Enric Margall, de l’entrenador, Eduardo Kucharski, del president, Juan Walter, del directiu Daniel Fernández, i del delegat, Joan Jou.

Van haver d’esperar fins a l’última jornada, també celebrada un diumenge 19 de març, per aixecar una lliga que, des de la seva fundació el 1956, només havia tingut dos campions: el Madrid, en nou ocasions, i el Barcelona, en una.

El Joventut va vèncer el Barcelona al Palau dels Esports (55-77) i va haver d’esperar al desenllaç del títol l’endemà. El Madrid, amb qui estava igualat en la classificació, va perdre aquell diumenge a la pista de l’Estudiantes (77-75) i aquesta derrota va donar el títol als verd-i-negres, que tenien a favor l’'average'.

El Madrid, que va ser campió d’Europa el mateix any, i que va driblar la prohibició de la Federació Espanyola de jugar amb estrangers nacionalitzant Clifford Luyk, va acabar cedint davant un equip sostingut per tota una ciutat.

«Érem una colla d’amics, una pinya, que practicava un joc elèctric. L’arribada d’Alfonso Martínez aquell any ens va donar molt equilibri. A més a més, teníem Kucharski a la banqueta, que era un avançat a la seva època», recorda Nino Buscató. «Erem tots catalans, i encara continuem veient-nos ara», subratlla Josep María Oleart.

Festa als carrers

L’altre factor desequilibrant era el pavelló de La Plana, una pista petita, gairebé sense grades, que es convertia en una caldera. «Allà érem gairebé imbatibles», apunta Fa. «Es creava molt pressió i es va aconseguir una enorme comunió amb la gent», valora l’ara president de la Catalana.

Al bar de La Plana es va concentrar el conjunt verd-i-negre aquell diumenge per seguir a través de la televisió el desenllaç de la Lliga. «Va xiular un àrbitre francès, perquè la Penya volia un àrbitre neutral, i quan va acabar el partit es va viure una explosió d’alegria», remarca Oleart.

Notícies relacionades

Viatjar a un lloc obscur

El Mundial de bàsquet: Alemanya s’instal·la al cim del món

El títol va provocar una celebració espontània als carrers de Badalona. Hi va haver cercavila i visita a l’Ajuntament «La Penya era un referent, el teixit empresarial de la ciutat ajudava l’equip, hi havia molta implicació», rememora Fa.

Aquell triomf va ser el germen per fer el canvi anys després al seu pavelló propi, al carrer d’Ausias March, i el salt de qualitat de l’entitat fins a tocar el cim amb l’Eurolliga del 1994.