Sitapha Savané «És un orgull que em valorin més com a persona»

La brillant actuació a la Lliga Endesa del FIATC Joventut, tercer empatat amb el Madrid i per davant del Barça, només es pot entendre a través del rendiment de jugadors com Sitapha Savané (Dakar, 20 d'agost de 1978), referent al vestidor i rara avis en el món de l'esport. Fill de diplomàtics, el seu pare, Landing, segueix en la política activa. La seva mare, Marie-Angelique, és sociòloga i alta funcionària de l'ONU. Dels seus pares va adquirir una forta consciència social, cosa que no li fa descartar passar a la política quan es retiri. Però no es posa terminis. Amb 36 anys, el pivot senegalès amb passaport espanyol viu una segona joventut.

-Si els diuen abans de començar la Lliga el bon paper de la Penya, ¿s'ho haurien cregut?

-Ni nosaltres ni ningú hauria pensat estar en una posició tan privilegiada. Jo veia que teníem més bon equip que l'any passat. Amb més experiència. Però quan treballes intensament i no et poses sostre, això pot passar. El que fa la diferència és com ens hem arribat a conjuntar.

-Aconseguir-ho amb un pressupost de tres milions davant altres clubs de 25, ¿demostra que els miracles existeixen?

-Jo crec que aquesta és una de les coses que fan l'esport tan atractiu. Potser, en el dia a dia, el que té 25 milions sempre pot aconseguir més coses. Però sempre apareix algú que dóna la sorpresa. Aquest any ens ha tocat a nosaltres. Quan ningú s'espera que aconsegueixis res i ets capaç de fer-ho, omple moltíssim més.

-¿Quin és el secret d'una temporada tan bona? 

-No és una cosa d'un dia per l'altre. Crec que s'ha de donar molt de crèdit als tècnics i a la direcció esportiva per haver apostat per un projecte i haver tingut la paciència perquè madurés.

-¿No és una cosa habitual en el món de l'esport?

-Vivim en una societat que té poca paciència en tot. Necessitem la gratificació immediata. Es veu a les xarxes socials. L'èxit de Twitter ve per això: no em diguis gaires coses, perquè no tinc temps per perdre.

-I la Penya, ¿sí que n'ha tingut?

-Així és. És una feina ben feta. Gairebé artesanal. Cada any s'ha anat analitzant la temporada i posant peces noves que ajudin a anar a més. Aquest any s'ha encertat de ple en els quatre fitxatges. Hannah, Suton, Vidal i Mallet. No només ho fan bé, sinó que destaquen en algun apartat estadístic. Si a això hi sumem que els que hi havia abans han apujat el nivell, el resultat és el tercer lloc.

-Maldonado deia l'altre dia que ningú esperi una segona volta com la primera. ¿Un missatge per posar els peus a terra? 

-Es pot somiar i ser realista. A nivell personal, sempre somio de fer-ho millor. Però això no treu perquè sigui molt conscient de la meva edat. El mateix passa a l'equip. Ara en aquesta segona volta, tots som conscients de l'exigència. Però sabent-ho, treballarem per fer-ho tan bé com a la primera volta. Potser pel que fa a resultats serà molt difícil mantenir el nivell, però crec que encara podem jugar millor. I el mateix pensen tots a l'equip.

-Amb aquesta mentalitat, ¿quin és l'objectiu de cara a la Copa?

-El repte que sempre plantejo a l'equip és: sortirem a fer el millor partit possible. I tot i així, poden guanyar-nos. Però ens en anirem satisfets perquè haurem fet bé la nostra feina. Que anem sense cap pressió és una de les armes a favor nostre. No hi haurà pressió i sí tota la motivació del món.

-¿Què li sembla enfrontar-se a l'amfitrió, el Gran Canària?

-Diguem que no ho vaig celebrar quan vaig veure el resultat del sorteig, perquè és sabut que el Gran Canària és l'equip on he fet gran part de la meva carrera a l'ACB i hi mantinc moltes amistats. I a més a més d'amfitrió, té un molt bon equip. És dels que ens van posar més problemes quan ens va visitar a la primera volta. Sabem que serà molt difícil.

-Les seves estadístiques a la Lliga demostren que viu el millor moment dels últims anys. És el millor de la Penya en valoració (11,7) i el quart millor anotador (9,8 punts i 3,5 rebots) en 19 minuts de mitjana.

-En els últims anys, les lesions no m'havien deixat agafar el ritme que volia. Però hi ha un treball físic, a l'estiu principalment, i el màxim de disciplina que ho expliquen. Amb 23 o 24 anys tires de genètica. Ara, amb 36, estic cada dia una hora després de cada entrenament per fer la recuperació. Però aquest treball es nota. Em sento millor avui, per exemple, que fa quatre anys, Vaig començar aquesta temporada, pensant que potser era l'última. Però tal com transcorre, està canviant el meu pensament inicial. Com deia Michael Jordan, deixaré de jugar el dia que deixi de millorar.

-A Badalona s'ha convertit en tres anys en un referent, igual que ho era a l'equip canari, després de vuit temporades.

-Segons diu la meva mare, va amb la personalitat de cadascú. Aconsegueixes una connexió amb la gent quan a més a més de bon professional també t'interesses per la gent del lloc on jugues. No véns només amb la mentalitat d'estar-hi de pas. Sempre he sigut molt d'integrar-me al lloc on visc. Al principi, un vol ser reconegut com el millor jugador possible. Però ara com ara m'enorgulleix que la gent em valori molt més com una bona persona que no només pel que he fet a la pista.

-Vostè admet que la influència dels seus pares és enorme. ¿No ha tingut mai la temptació de seguir els seus passos? 

-Sempre i la segueixo tenint. No descarto passar a la política quan deixi el bàsquet. Tot ciutadà hauria d'involucrar-se en la vida política del seu país. El que em mata és sentir gent que diu que passa olímpicament de la política. No hauria de ser així, perquè és el que decideix el que passarà a la seva vida.

-M'imagino que també comparteix els ideals polítics de la seva família.

-Som gent d'esquerres. Del que ara es diria fins i tot l'extrema esquerra. És el que sentia a casa i no em semblava gens extremista. Però també he estat darrere de les línia enemigues. Em vaig formar a l'Acadèmia Naval dels EUA, on vaig fer els meus estudis universitaris d'Economia. Xocava sempre, perquè el 90% dels estudiants eren republicans. M'encantava ser el d'esquerres en aquell entorn. A més sóc una persona a qui li encanta debatre. Això ha canviat alguns dels meus plantejaments. Però mai m'he fet enrere en la defensa dels meus ideals.

-Vostè es va instal·lar a Espanya el 2000, quan va fitxar pel Menorca. ¿Han canviat els estereotips respecte a Àfrica des que va arribar?

-Encara en queden. El canvi es veurà en les generacions més joves, que han pogut créixer amb gent d'altres races i orígens. Sap greu quan es posa l'enfocament negatiu en la immigració perquè al costat sempre hi ha moltes més coses positives. Jo per descomptat vull que els meus fills es criïn amb gent de diferents races perquè és el que jo vaig tenir a l'escola de les Nacions Unides, quan la meva mare va estar destinada allà, i va ser una experiència enriquidora.

-¿Quin efecte produeixen en vostè les imatges de la tanca de Melilla?

-Et trenquen el cor. Me'n recordo d'una foto que van fer des d'un camp de golf que hi havia molt a prop. I no hi havia millor imatge de la desigualtat que vivim avui dia. A vegades penso que si arribo a néixer a l'habitació del costat de l'hospital podria ser jo el que estigués allà. No hi ha una diferència tan gran entre el Savané, ídol per a alguns, i el xaval d'aquella tanca. La gran diferència és que jo he tingut oportunitats. ¿Com els dic jo als joves del meu país que no pugin a una piragua? Quan parlo amb ells em diuen: «¿Quina altra possibilitat tinc?». Encara que estudiïn, no tindran feina, no tenen ingressos, no poden tenir família. Em diuen: «És una mort lenta. Prefereixo jugar-me-la allà, perquè aquí sento que estic morint de mica en mica». ¿Què contestes a això?

Notícies relacionades

El Barça fitxa Youssoupha Fall, un gegant de 2,21 metres

Viatjar a un lloc obscur

-¿Aquesta és una de les raons per les quals tornarà al seu país?

-Sempre ho he tingut clar. És la meva terra. Sento que puc aportar-hi molt. Ara estic estudiant un MBA per seguir la meva formació. El Senegal és un país molt jove, amb un 50% de la població de menys de 35 anys, i té un potencial brutal.