Dos anys de conflicte
Farts del turisme i de la normativa
La floristeria Soriano anuncia el seu tancament després de 80 anys a l’avinguda de Gaudí. El comerç de barri abaixa la persiana després de l’ofensiva municipal contra un aparador típic dels anys 70.
Amb 80 anys i coneguda la minvant esperança de vida de les botigues a Barcelona, mereix el segell d’establiment històric del barri. La floristeria Soriano (avinguda de Gaudí, 6) va aixecar per primera vegada la persiana el 1946, quan la Sagrada Família era només un més dels edificis a mig construir en aquella part de l’Eixample, un lloc on el present actual, aquest formiguer de turistes, era inimaginable. El Xavier, l’actual hereu d’aquest negoci familiar, conserva una foto d’aquells temps, en la qual el seu avi va camí de la botiga. És la minúscula silueta al costat d’una tàpia que avui és, evidentment, la franquícia d’una multinacional del pollastre fregit. La notícia és que, més d’hora que tard, la floristeria Soriano tancarà definitivament. Es troba enmig del tram més tensionat turísticament de l’avinguda, el que més eviten els veïns, els seus clients, però la gota que ha fet vessar el vas, diu el Xavier, l’ha abocat l’Ajuntament de Barcelona.
S’ha de remarcar primer, abans d’endinsar-se en el conflicte que ens ocupa, que és indiscutiblement una botiga de barri, protagonista a l’ombra de milers d’aniversaris familiars en els quals es regala un ram, proveïdora també de milers de plantes per posar al balcó i per a l’interior de casa, que si se segueixen els consells de Houria, la parella del Xavier, sobreviuen fins i tot a les mans menys expertes. No hi ha ni una sola picada d’ullet als turistes. És veritat que aquests aprofiten l’expositor de flors i plantes que hi ha sobre la vorera, davant la botiga, per emmarcar millors fotos de la Sagrada Fa mília, però la caixa del negoci mai ha depès dels visitants d’un dia.
¿Quina ha sigut la gota? Un problema latent des de finals dels anys 90. L’Ajuntament de Barcelona va modificar les ordenances que regulen el paisatge urbà, un dens llibre d’instruccions de la ciutat que regula, per exemple, totes i cada una de les característiques amb què una botiga pot estar de cara al públic. Posa estrictes limitacions a la instal·lació de rètols en bandera (n’hi ha a puntades de peu), focus (també) i restringeix l’ús de la façana d’edifici per anunciar el nom de la botiga, amb el criteri que cada finca, a la seva manera, és una obra concebuda per un arquitecte i que cal respectar el disseny original. Dir això a la ciutat de les remuntes sembla un sarcasme, però és la tesi.
Estructura vidrada
El problema és que el pare del Xavier va fer una reforma el 1973. Va refer l’aparador. El va embellir amb una estructura vidrada (una cosa molt pròpia d’aquells anys 70) que sobresurt un pam de la façana. No és l’únic cas de l’avinguda. Dues travessies més amunt hi ha una ortopèdia, un altre referent del barri, en la mateixa situació. La norma dels 90 prohibia, per descomptat, aquest tipus d’estructura, però durant més de 20 anys no hi va haver conflicte administratiu per això, com si s’hagués declarat implícitament un armistici.
Va ser l’any passat quan aquesta pau va saltar pels aires. Com que els voltants de la Sagrada Família es consideren (i ho són) un dels espais de gran afluència de la ciutat, l’Ajuntament va posar en marxa periòdiques campanyes de control a la recerca d’usos fraudulents de les llicències concedides, abusos en la instal·lació de terrasses, conversió de rebotigues en dormitoris per als empleats..., vaja, tot allò que comporta la cara b del turisme massiu. A aquestes campanyes s’hi va sumar l’Institut Municipal de Paisatge Urbà. Va descol·locar la norma i va començar a obrir expedients al llarg de tota l’avinguda. Les botigues del barri van acabar per ser-ne les víctimes principals. Una fleca, una farmàcia, una bomboneria..., van ser diverses les botigues que van haver de fer obres, potser no gaire costoses, però sí a compte de la seva caixa de cabals.
Soriano va fer números i no li sortien els comptes. Va pagar, tot i que amb bonificació per pagament immediat, la primera de les multes. Aquestes notificacions de la hisenda municipal tenen un redactat intimidatori. Gairebé que amenacen amb un infern administratiu si no es resol satisfactòriament el cas. L’enuig a l’avinguda, fins i tot dels que ja van fer les obres, encara perdura. De fet, ara, com si fos una taca d’oli, s’ha estès als carrers per sota de la Sagrada Família.
Notícies relacionadesÉs en aquest context i en vigílies de la visita del Papa que Xavier Soriano explica que, quan obtingui la llicència d’obres, desmuntarà l’aparador i que, lliure d’aquest impediment, traspassarà el negoci. Té ofertes. Sempre les ha tingut. La ubicació és gairebé immillorable. Més o menys la meitat del centenar de botigues de l’avinguda són turístiques. Amb el seu adeu desequilibrarà encara una mica més aquesta balança.
L’Ajuntament, avisat de la pròxima defunció d’una altra botiga històrica, insisteix a recordar que el Xavier té oberta la porta per sol·licitar una subvenció de fins a 20.000 euros per fer les obres i, sobretot, evitar així la seva marxa. Fonts municipals reconeixen que al seu dia se li va obrir un expedient disciplinari, però que només se li va imposar una sanció inicial de 120 euros, amb la possibilitat de pagar-la amb una reducció del 65%. Admeten aquestes mateixes fonts que el model de carta que es remet als afectats té una redacció de les que fan caure d’esquena, però que només és l’habitual per a aquest tipus de comunicacions. No consta encara a les dependències del districte cap sol·licitud d’obres per part de la floristeria Soriano. Reconeixen que la relació amb el Xavier no és amigable, però que, amb tot, no volen que se’n vagi. Que es quedi 80 anys més, si és possible.
