Accions
Contra el verb ‘fer’
La veu interior amb què els éssers humans ens parlem a nosaltres mateixos per dirimir què fem davant determinats dilemes, es limita en general a dos pronunciaments: o xiuxiuejar-te "Fes-ho" o advertir-te "No ho facis". Les altres coses que un pugui dir-se a si mateix són menuderies que no tenen a veure amb l’acció. Això ve a tomb d’una amiga que em va trucar fa dues setmanes per explicar-me que comprava uns marcs i que a la superfície comercial on havia anat hi havia una màquina de gelats que eren els seus favorits. Al final, es va convèncer de no menjar-ne. "¿Per què no ho vaig poder fer? ¿Què m’ho va impedir? Eren dos quarts d’una del migdia, i simplement vaig pensar que abans de dinar, no. Aquell dia hi havia llenties, com havia de menjar un gelat. Em trauria la gana", em va explicar que va pensar, decebuda perquè no va ser capaç de seguir el rampell i endrapar el gelat perquè el seu cap considerava que no era l’hora.
El gelat representava un minúscul exemple. Va esmentar tot seguit que també se sentia molt culpable davant la idea d’asseure’s a veure la televisió al matí. "Supermegaprohibit", li deia la veu interior davant l’acte d’imaginar-s’ho. Mai d’una manera expressa li havien impedit tal cosa els pares de petita. "Però jo em dic que al matí cal treballar, ser productiva, atendre moltíssimes altres coses més urgents". I ja el més estrany: "No em puc aturar a fer un cafè a mig matí jo tota sola. Impossible". Per a mi resulta inconcebible perquè sempre tinc coses a fer. ¿Per què no puc ser com tu, i fer coses que no corresponen?". Em vaig posar a riure, sense sumir-me gaire en sentiments de culpa.
Notícies relacionadesVaig haver d’afegir alguna cosa. Jo acabava d’arribar a casa després de sortir a córrer quinze quilòmetres, i entre lúcid i gairebé mort vaig sentenciar que els seus conflictes remetien a una d’aquestes qüestions que divideixen la humanitat en dos grans grups. Dit això, a banda que hi hagi sempre milions de "dos grans grups" per dividir-nos per explicar per què les coses passen d’una determinada manera. Hi ha els qui tenen alguna cosa a fer i ho fan, sotmetent-se a una gran disciplina mental per no apartar-se del camí, i per exemple no prendre un gelat o veure una pel·lícula mentre no resolguin allò que han de fer. Allà, òbviament, hi havia la meva amiga. "I després hi ha els qui també tenim –vaig passar a la primera persona del plural– coses a fer i les deixem per a un altre moment, perquè mentrestant en sorgeixen d’altres de més temptadores".
El verb fer té una naturalesa abassegadora, que tendeix lleugerament a l’autoritarisme. És fàcil sotmetre’s a la seva empenta i a la idea que les coses es fan perquè pel que sembla cal fer-les. Però si un dia ho proves i constates que no descarrila la realitat, simplement els deures es reajusten en el temps perquè de camí d’un encàrrec t’has aturat a prendre cafè en una terrassa o a menjar un frànkfurt abans de l’hora del dinar, comences a agafar-hi gust i de seguida l’hàbit de no fer encara les coses que has de fer.
