La Casita gentrificada de Bad Bunny

La història de la Casita de Bad Bunny és coneguda després d’haver aconseguit notorietat durant l’actuació en el descans de la Superbowl d’aquest any: s’inspira en una casa real situada a Humacao (Puerto Rico) i pretén traslladar a l’escenari la vida quotidiana i la identitat porto-riquenya. Aquestes idees, l’elogi de la identitat, la nostàlgia de les arrels de barri, el desig de ser de Puerto Rico malgrat l’emigració, la gentrificació i la pressió dels EUA, són claus en el disc Debí tirar más fotos i la residència No me quiero ir de aquí, 30 concerts a Puerto Rico. Bud Bunny és un astre dels sons llatins que dominen el món i, a més, té coses per dir.

Durant la residència a Puerto Rico, a la Casita hi van acudir convidats especials, familiars, celebritats i alguns participants seleccionats per crear una festa en viu. Era una zona vip, com tantes n’hi ha en els concerts (i més que n’hi haurà, per esprémer fins a l’últim euro o dòlar dels assistents), que concert rere concert s’ha convertit en una passarel·la de famosos, esportistes, influencers capaços de pagar l’entrada a la Casita en diverses divises: diners per una entrada vip, notorietat i conversa social per la seva rellevància i estètica (alguns espectadors amb entrada normal són convidats a la festa amb criteris que han originat crítiques de gènere).

La idea de la Casita es basava en la normalitat, el barri, la gent comuna, i s’ha convertit en una festa dels famosos i els guapos i guapes. L’analogia és molt simple: la Casita s’ha gentrificat, ha expulsat els més humils i ara només una elit hi pot accedir. Atès el missatge que Bad Bunny transmet en el seu disc, la paradoxa no pot ser més feridora. Masclista, elitista i hipòcrita són algunes de les crítiques que li plouen al cantant porto-riqueny, víctima de la puresa impossible.

Debí tirar más fotos és un treball extraordinari (en tot el sentit del terme) en el món dels ritmes llatins precisament pel seu missatge. Aquest gènere musical no es caracteritza per la profunditat de les lletres ni per oferir treballs conceptuals (tan habituals en el rock), i menys en temps de dictadura algorítmica que prioritza la cançó individual davant el disc, les retalla perquè durin menys, avança les tornades i llima les arestes ideològiques per no córrer el risc que ningú s’enfadi mentre balla. Debí tirar más fotos es balla, se sent i fa pensar.

Notícies relacionades

Magnífica encíclica

Simetries invisibles

¿La Casita gentrificada trenca, redueix o relativitza les idees que vol transmetre Bad Bunny en el seu treball i en els seus concerts? L’exigència de puresa perfecta als artistes, als esportistes i a les celebritats els deixa inevitablement exposats a la crítica. Bruce Springsteen, per exemple, rep moltes crítiques perquè el preu de les entrades dels seus concerts està molt allunyat del nord-americà mitjà sobre el qual versa gran part del seu cançoner. Bono, cantant d’U2, és un dels individus que genera més cringe del món de l’espectacle pel contrast entre el seu compte corrent i inversions i les amistats polítiques i financeres que cultiva en la seva faceta d’activista polític i solidari.

La Casita s’ha gentrificat, cert, i s’ha convertit en una zona vip, com n’hi ha en totes les grans gires d’artistes d’impacte global. Els famosos que hi accedeixen no només aporten recaptació a l’artista, sinó impacte mediàtic, i en les xarxes, conversa social, exactament igual que el confessionari amb què Rosalía passa revista als perles d’aquest món en la seva gira. És una evident estratègia de màrqueting i recaptatòria. Però aquest fet no resta solidesa i força al missatge del disc i la gira de Bad Bunny, ni treu les raons que pugui tenir en la seva defensa de la identitat porto-riquenya. Si els artistes haguessin de ser fidels a les seves obres, el més senzill per a ells llavors seria cantar a la suor, les corbes, la saliva i l’augment de temperatura, i no ficar-se en embolics. No importa tant si Bad Bunny és coherent o no, sinó per què se li exigeix tant que ho sigui, i què diu això de com es consumeix i es conversa sobre cultura, política i espectacle.