CONTEXT

Alcaldades i frens

Colau va topar amb el sistema garantista del PGM, pensat per frenar els excessos dels 70

JORDI OTIX

Al principi va ser la superilla. La del Poblenou, que va començar amb el sistema de prova i error, entre el 2016 i el 2017. Va ser l’única en la qual realment es va intentar aplicar el concepte de superilla original de Salvador Rueda: blocs de 3x3 illes, en què només els carrers perimetrals d’aquests blocs mantenien el trànsit, configurant una malla viària menys densa de cotxes a tot l’Eixample, mentre que els espais interiors es destinaven als vianants. En el seu salt al centre van ser reformulades com qui gira un mitjó; es va passar als eixos verds, una malla espaiada de carrers-jardí que delimitaria blocs de l’Eixample asfaltats. Aquesta no va ser l’única diferència. La superilla del Poblenou només va afectar alguns interessos econòmics puntuals, com tallers de cotxes, mentre que la de l’Eixample va topar amb interessos més rellevants, tot i que ha acabat beneficiant tant els vianants com els propietaris d’immobles situats en primera línia d’eixos verds. N’hi va haver una altra: al Poblenou es va prendre el temps de requalificar cada metre quadrat de carrer com a zona verda o de mantenir-lo com a viari, mitjançant una modificació puntual del Pla General Metropolità (PGM). A Consell de Cent, l’eix verd que va xocar amb una jutge, no. Es va tramitar com qui eixampla una vorera. La prioritat era poder lluir-lo abans de les municipals del 2023 i es va tirar pel dret.

Notícies relacionades

Per entendre la clatellada judicial cal tornar a 1976, amb l’aprovació del PGM, un instrument per ordenar el caos del desenvolupisme. Més enllà de zonificar usos del sòl, establia una estructura de sistemes –viari, espais verds, entre d’altres– amb una jerarquia de vies bàsiques, secundàries i espais prioritaris per a vianants, com el pioner Portal de l’Àngel. També fixava un règim molt estricte per evitar modificacions discrecionals, les anomenades "alcaldades" segons el seu impulsor, Joan Antoni Solans. Un exemple és el cas de l’alcalde franquista de l’Hospitalet, José Matías de España Muntadas, que va projectar un bloc de 55 habitatges al traçat previst de la futura Ronda de Dalt perquè rebutjava que el cinturó de Barcelona entrés al seu municipi. L’edifici va acabar sent enderrocat.

Per seguretat jurídica Colau es podria haver pres el temps de convertir els eixos verds en les vies per als vianants ja previstes en el PGM (o admetre que el pla en conjunt havia de reformular tot el seu sistema viari) però va ensopegar matusserament amb el sistema antialcaldades pensat per frenar la barra lliure dels 60 i 70 i utilitzat amb CiU als 80 i 90 per mantenir en llibertat condicional als alcaldes metropolitans. L’AMB ara no vol caure en el mateix error i modifica el pla, en lloc d’intentar esquivar-lo, per adaptar-lo a un model de mobilitat que no té res a veure amb el regnat del cotxe de 1976. Però també estaria bé que la inacabable tramitació del pla director que ha de substituir l’obsolet PGM i permetre no només la transformació verda sinó també la construcció de desenes de milers d’habitatges, revisi els frens.

Temes:

Barcelona CiU

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona Oberta i Foment, en contra del canvi

L’AMB blinda els eixos verds amb un canvi de la normativa