Territori de Cueto

És un món difícil i dur, i més dur sembla que es posarà. Ara és temps dels ensurts i de maldats, s’espera el pitjor dels altres, quan no són els nostres, i s’espera el pitjor sempre de l’adversari, que no només és adversari, sinó que sobretot és també l’enemic. Aquest és un segle petitó que durarà un sospir, almenys fins que guanyin els uns o els altres, i els que ara estiguin esperant la seva victòria tinguin el que esperen i llavors torni una altra vegada la diatriba i uns i altres hauran guanyat les seves respectives batalles. Perdrem, segurament perdrem.

Mals temps, en fi, em venen a la memòria d’altres històries del nostre passat, com si el que passa hagués passat una altra vegada i ens estiguem preparant per recordar allò que ja va ser. He vingut a Oviedo per parlar de persones i de personatges que van ser, al segle XX, sobretot, intèrprets de la literatura d’aquell temps. Alguns continuen estant amb nosaltres, escrivint o somiant, i d’altres, com Juan Cueto, ja són història del temps.

En un altre temps jo trucava a Juan Cueto, de vegades perquè sí i moltes vegades perquè era el guru de tots nosaltres, perquè expliqués el futur. Ell vivia a Somió, un lloc bellíssim de Gijón, i des d’allà explicava als seus articles el que segurament passaria. Sempre encertava. Barrejava el futbol amb la literatura i el futur, i aquest solia donar-li la raó.

Aquesta vegada que vingut a Oviedo vaig tenir l’ocurrència de portar amb mi el dossier que guardo a casa amb el que Cueto deia. I de totes aquestes raimes que va deixar enrere aquest gran guru de les nostres vides se’m va acudir remarcar aquest matí d’Oviedo el que ell deia del segle que ja comença a envellir. Se’m va acudir llavors (28 d’agost de l’any 2000) preguntar-li a Cueto pel temps que ja era un altre en la vida: "¿aquest segle va existir?".

Com si llavors parlés d’aquest mateix moment en què estem ara, aquell personatge que era més que un guru, era un endeví, em va dir això sobre el segle passat: "Aquest segle ha existit a mitges. Gran part dels grans invents d’aquest segle – el cine, el telèfon– ja estaven inventats al segle XIX... Es va desenvolupar molt, però tot estava inventat; menys la televisió i el microones... Va existir el segle al món de la ciència, on hi va haver alguns paradigmes... Es pot discutir si va existir la cultura, perquè, per exemple, la novel·la com a tal va ser un invent del segle XIX, com la invenció de la revista; el que va fer el segle XX és experimentar. En pintura ha sigut un segle fonamental, que ha canviat la mirada, com en arquitectura... En política jo crec que ha sigut un segle nefast, ple de feixisme i d’odi, però potser ha produït una consciència democràtica que serà bona d’ara endavant".

Llavors li vaig preguntar al guru modern d’aquells temps què havíem de guardar per al que venia... I em va dir Cueto: "Tot ha saltat pels aires. La paraula de moda no serà vots, història o ideologia, sinó que s’imposarà el prefix des, cal desaprendre, desfer... Del que es tracta és de posar en solfa aquells principis que van estar manant i que van portar atrocitats enormes, tant el feixisme com el comunisme... Jo crec que cal viure amb moltíssimes coses velles, i realment totes les avantguardes són herències de les velles avantguardes. No es tracta de contraposar la tradició i la modernitat, sinó d’utilitzar els materials útils, i no només en literatura, no només en l’art i en la cultura, sinó en les ciències humanes".

Notícies relacionades

Zapatero, l’únic roig de la trama

Una finestra per negociar

¿Hi haurà alguna cosa gratis, Juan Cueto? Em va dir: "No, radicalment no. S’haurà de pagar per tots els accessos; l’assumpte serà que cal pagar per l’accés a viatges, a pel·lícules, a llibres, a la vida al camp, a informacions, la propietat serà menys important".

Va morir el 14 de gener del 2019, a Madrid. Ja no volia mirar els celatges, parlava poc, havia deixat enrere una saviesa que ara s’enyora, perquè en el que va ser el seu territori, la saviesa, tot s’està enfonsant i no és ni tan sols la discussió o la saviesa el que mantenen la vida, sinó l’estupor, l’evidència que tot és pitjor cada dia.