Ferran Poca, president del comitè organitzador del Pride Barcelona.: "El que passa a Torre Pacheco en qualsevol moment serà contra els ‘maricons’"

¿Què és el Pride Barcelona?

El Pride és un projecte comunitari format per 39 entitats socials vinculades amb diferents camps. Una és la Cambra LGTBIQ+, que aplega les empreses vinculades amb el col·lectiu, i és l’encarregada de la interlocució amb l’Administració per organitzar el Pride. Com que soc president de la Cambra, ho soc del comitè organitzador, però tot ho decideixen les entitats.

El Pride dura diverses setmanes.

Comença el 28 de juny, Dia Internacional de l’Orgull, i es prolonga 24 dies. Els Pride han evolucionat cap a moltes coses: en alguns llocs preserven la reivindicació, i fan manifestació. En altres llocs hi ha celebració total. L’important és la reivindicació de les entitats; sense, no hi ha Pride. La celebració serveix per amplificar les reivindicacions.

¿Quines són les grans cites del Pride?

La primera, el 28 de juny, el dia internacional del col·lectiu, quan es commemoren els disturbis de Stonewall (que van tenir lloc a Nova York el 1969 en resposta a la persecució policial a homosexuals). Les drag queens són tan importants dins del col·lectiu perquè van ser les que es van posar davant de la policia a Stonewall. Durant aquestes setmanes, les entitats han programat activitats, taules rodones... El 17 de juliol, el pregó a la plaça de la Universitat, a càrrec d’Àngel Llàcer. El 18, actuacions a la mateixa plaça i finalment la manifestació d’aquest 19 de juliol. Barcelona és un lloc privilegiat quant a la reivindicació dels drets humans i dels del col·lectiu. I cal aprofitar-ho.

¿Queden entorns insegurs a Barcelona?

No solament a Barcelona. És preocupant que hi hagi tanta gent jove manipulada per les xarxes socials, que es declara LGTBI-fòbica. Les xarxes socials són incontrolables i hi ha molt d’odi. El món ha canviat, però no pas tant. ¿Estem igual que abans? La meva sensació és que sí. Cal ensenyar la diversitat a aquests joves.

Barcelona té un alcalde gai i una exalcaldessa bisexual. El marc legal ha eliminat discriminacions, però hi ha un rebuig semblant al que pateix la immigració.

Hem de preocupar-nos i hem de continuar treballant-hi. Fa uns anys jo pensava que tot estava fet, però la ultradreta busca missatges simplistes, elegeix els grups més vulnerables i hi té un blanc fàcil per culpar-nos. També a la immigració. Tot el que treu privilegis a les elits, que és el que passa quan s’amplien els drets dels altres, és el que els fa més mal.

El col·lectiu trans és un dels més atacats en aquesta ofensiva.

Perquè és la part més vulnerable del col·lectiu. Fins fa poc, les trans estaven condemnades a una vida sòrdida, molt difícil, i de mica en mica han guanyat un espai que no els hem d’arrabassar mai.

¿A què es dedica?

Em dedicava a la banca i hi va haver un moment en què em vaig cansar de viure una mentida i vaig decidir muntar la primera productora d’espectacles LGTBI d’Espanya. Alhora això em va portar a la presidència de la Cambra i el comitè organitzador. Ara tinc la possibilitat i l’obligació de propiciar el que no vaig poder disfrutar. Jo soc d’un poble de Lleida, Juneda, i no vaig poder ser gai, no vaig poder ser qui era. Vaig aprendre a viure amb una mentida, a dir que tenia xicota perquè no em diguessin maricon. Mentre pugui intentaré crear aquests espais.

¿Què li diria a un o una adolescent que no hagi revelat encara que és homosexual?

El que m’hauria dit a mi mateix fa 30 anys. Que no tinguin por, que l’única manera de ser feliç és ser autèntic. I que si són autèntics seran respectats. I que el Pride serà sempre casa seva.

¿És fàcil ser gai en el món empresarial?

De mica en mica, les empreses es mouen. Crec que tenen cada vegada més consciència. Sí que hem vist un empitjorament en les que depenen dels EUA. Pel que fa a patrocinadors del Pride, hem perdut empreses que ens van ajudar en anys anteriors.

¿Algun àmbit en què la situació sigui especialment difícil?

En general, tinc la sensació d’haver retrocedit 25 anys quant a drets amenaçats. El Pride parla aquest any de cultura: ¿des de quan se censura una obra de teatre o un artista perquè aborda temes que molesten la ultradreta? Ha passat en localitats de la resta d’Espanya. No passava des del franquisme.

Notícies relacionades

Salicrú, comissionada del català: "Ara és l’hora"

BCN limitarà els actes a Ciutat Vella per reduir les molèsties

Aquesta tendència s’aprecia a diversos països. Als EUA, a Rússia.

No cal anar a Rússia ni als EUA. Budapest. Un lloc a dues hores amb avió d’aquí on es prohibeix el Pride i s’aproven lleis contràries al col·lectiu LGTBI. Ens volen tornar a tancar a l’armari, a la caverna. En la radicalització hi guanya la ultradreta; és la seva manera de ser. És el que passa a Torre Pacheco: en qualsevol moment serà contra els maricons. Nosaltres hem d’actuar a la nostra manera. Si ens radicalitzem no arribarem enlloc. Cal fer entendre a la gent que la cultura sense la cultura LGTIBQ+ seria molt avorrida. Que els altres facin tots sols la seva guerra; nosaltres, ni un pas enrere. M’agrada una frase de la pregonera anterior del Pride, Abril Zamora: "Defensem com a adults el que hem aconseguit i celebrem-ho com els adolescents que no ens van deixar ser».