"Hi haurà un altre incendi a les barraques i morirà algú"

"Això era el meu somni i ara està cremat. He perdut la meva vida, l’únic que tenia per viure", explica entre plors Alba Machuca, una dona de 49 anys veïna de l’Hospitalet de Llobregat que fa pocs mesos s’havia instal·lat en un campament barraquista en terrenys del Port de Barcelona, entre el Prat i la capital. Dilluns passat, casa seva va ser arrasada per les flames, però cada matí torna a aquest lloc que tant estima, i rega el metall i el carbó amb les seves llàgrimes salades.

El seu cas és el més greu de l’incendi, però el seu malestar és compartit també amb la resta de veïns: "Sembla que no som ningú. Jo visc aquí per necessitat, no per voluntat. I ara tinc por de morir cremada", se sincera Jenni, una dona que viu en una caseta feta de fusta i llauna.

Fa gairebé deu anys que el Miquel, veí de Barcelona, va entrar a viure en aquest terreny, a més contaminat, incrustat en el polígon de la Zona Franca. "El 2016 aquí no hi havia ningú. Però fa un parell d’anys que va venir tota aquesta gent", explica l’home de 66 anys. Va decidir construir la seva barraca, fart de la precària enginyeria de serveis socials. "Jo vivia al carrer, m’he quedat en albergs, i després en sortia perquè trobava una feineta i una habitació de lloguer. Però la feina s’acabava, et feien fora de l’habitació i tornaves al carrer. Almenys d’aquí no em moc". Treballa de repartidor de Glovo en bicicleta: "No m’agrada ser aquí, això no és el paradís", segueix.

La setmana anterior ja hi va haver un altre incendi en un canyar pròxim a la barraca del Luis. És peruà, fa vuit mesos que està a Espanya, però no té permís de residència ni de treball. "Treballo sense contracte en reformes de cases", explica. Els diners no li donen ni per a una habitació.

El campament compta amb més de cinquanta construccions precàries. Segons el Luis, allà hi viuen entre 20 i 30 persones. "És l’única opció per viure, jo no hi estic per gust", explica mentre regalims de suor li recorren la cara. Són les cinc de la tarda i els camins de pols són un forn.

Vides en joc

Els veïns intenten pactar normes comunes per evitar un altre incendi. "Tots tenim por de cremar-nos, si aquestes cases s’incendien amb tu a dins... La teva vida està en joc. Amb aquesta calor, hi haurà un altre incendi i morirà algú", segueix la Jenni, també peruana, que viu amb el seu marit i les seves dues nebodes de 24 i 33 anys. Ella ja porta tres anys a Barcelona, i en fa dos que resideix en aquest lloc. "Treballo d’interna sense contracte cuidant avis, però quan es moren, no tinc on anar, per això vaig venir aquí". Ara no troba feina. "Els veïns m’ajuden, em deixen alguna cosa de menjar, fins que trobi una altra casa", segueix la dona, espantada per un altre foc.

Sense electricitat, han viscut l’onada de calor xops. "És impossible dormir a la nit", lamenta la Jenni. El Luis s’encongeix d’espatlles. "Almenys som vius, podríem ser nosaltres els que ho haguéssim perdut tot, fins i tot la vida", segueix el peruà. No se li treu del cap la cara d’Alba Machuca, amb sandàlies, plorant junt amb un bomber al veure com la casa que havia construït amb les seves mans es convertia en carbó.

"Aquí hi havia tota la meva roba. Les meves olles, la meva nevera. El meu llit", assenyala Machuca en un lloc completament arrasat. Fins i tot el terra, fet amb parquet, és ara un munt de cendra. "Només vull recuperar el meu hort, era el meu somni, era la meva vida", continua la dona, atrapada en deutes, a punt d’un desnonament, malalta de l’esquena per un accident d’autobús i supervivent de diverses depressions. "Aquí jo havia trobat la pau", segueix, mostrant la terra que havia guanyat el canyar per poder plantar verdures.

Les causes del foc

Algunes de les barraques són cases amb horts on ve gent dels pobles veïns a passar el dia, sobretot en dies festius; alguns fins i tot hi tenen animals."Cada cap de setmana hi ha festes i enrenous, no sé si l’incendi va ser culpa d’una baralla, o per l’efecte del sol i la calor amb el vidre que no es recull. La realitat és que estem en risc", resumeix el Miquel.

Notícies relacionades

Gala premonitòria deJosep Oliu

El primer baobab de Barcelona creix a l’Hivernacle de la Ciutadella

Cadascú té la seva versió. L’Alba està convençuda que va començar per l’est. "Però al cap i a la fi, estic tranquil·la. Déu ha volgut que salvi la vida". La Jenni demana que algú els trobi una alternativa per sortir d’allà.

La realitat és que ni l’Ajuntament de Barcelona ni el del Prat van activar els serveis socials per atendre’ls, ni tan sols el dia de l’incendi. "Sembla que no som ningú, que no li importem a ningú. Amb aquesta calor, aquí o en un altre lloc semblant, un dia sortirà gent morta", avisa la Jenni. Per exemple, els grans campaments al Besòs, on ja va caldre lamentar dues morts el 2021.