Barcelona i la paradoxa del Louvre

Gràcies a la recerca, descobreix, per exemple, que el tabloide britànic The Mirror afirma que una Barcelona sense turisme massiu seria una cosa molt semblant a Logronyo (aquesta és la tesi que defensa en un article recent Ashley Bautista, redactora especialitzada en "contingut emergent"). El periodista dona un parell de voltes a la idea, però l’acaba rebutjant perquè no hi veu gaire recorregut. Més suggerent resulta la troballa d’una notícia datada el juliol del 2020 en què s’explica com l’Ajuntament de Barcelona animava els ciutadans a aprofitar l’absència de turistes per "redescobrir" importants equipaments culturals com el Museu Picasso, el parc Güell, el MNAC o la Fundació Joan Miró, amb entrades a preus rebaixats.

Record preolímpic

En aquells dies estàvem a l’any 1 de la pandèmia i proliferaven en els mitjans els reportatges que donaven compte de l’alegria pròxima a l’èxtasi amb què els barcelonins, que acabaven de sortir del confinament, passejaven pels semideserts carrers del Gòtic i fins i tot per la Rambla, convertida ara en un inesperat locus amoenus del qual havien desaparegut els plats de paella congelada, les gerres de sangria a 25 euros i les samarretes d’I love MILFs. Al final resultava que la Barcelona sense turistes s’assemblava més a un agradable record d’una infància preolímpica que a l’escenari apocalíptic i selvàtic que els germans Àlex i David Pastor havien volgut retratar a la seva pel·lícula Els últims dies, en què una misteriosa malaltia deixava despoblat el centre de la ciutat. I, no obstant això, projectant ombres inquietants sobre aquelles visions edèniques de patxangues futboleres davant la catedral, començaven també a aparèixer en algunes persianes i aparadors els cartells de "Liquidació per tancament" i "Es traspassa".

En qualsevol cas, que les administracions haguessin de fer campanya perquè la parròquia local s’acostés als principals museus de la ciutat per ocupar, almenys en part, el buit deixat pels turistes absents revela una veritat fonamental: en circumstàncies normals (no pandèmiques, diguem), els barcelonins no se senten convidats a visitar llocs com la Fundació Miró o el Museu Picasso (no diguem ja el parc Güell), on el contingent estranger representa més del 80% del públic total. La utilització del terme "redescobrir" per part de l’Ajuntament suggereix que existia (i que existeixencara avui, cinc anys després) una plena consciència d’aquest distanciament.

Notícies relacionades

Judith Mascó es reinventa

Europa es defensa a les seves ciutats

A finals de l’any passat, el diari satíric El Mundo Today informava de la inauguració d’un museu immersiu que oferia l’experiència de "veure una Barcelona sense turistes, sense brunchs i sense specialty coffees". "Gràcies a unes ulleres de realitat virtual –anunciava la publicació–, els barcelonins poden passejar per les voreres del centre com si la ciutat fos seva". La paròdia era afilada i així i tot es va quedar curta, perquè en aquells moments ja estava funcionant al centre de la ciutat un museu immersiu anomenat White Rabbit que dona als visitants l’oportunitat de "descobrir la cultura de Barcelona com un local". També amb ulleres VR. L’acudit s’explica sol: al terreny de la museografia virtual, fins i tot la Barcelona sense turistes està pensada perquè la disfrutin els turistes.

Podem fantasiejar, doncs, amb una ciutat sense turistes els residents de la qual poguessin accedir de manera relaxada, sense molestes cues i per un preu raonable a uns museus, monuments i auditoris altament estimulants, però Barcelona, com tantes altres capitals del seu entorn, ha lligat la simple existència d’una oferta cultural decent a la presència massiva de visitants estrangers i es fa difícil pensar que una pugui subsistir ja sense els altres. En aquest sentit, el del Louvre és un cas que constitueix un senyal tan eloqüent com inquietant: la massificació de les sales del museu parisenc ha convertit la visita en una experiència molt poc satisfactòria, però qualsevol intent de reforma que passi per un tancament temporal suposaria un greu trencament per a la indústria turística i l’economia de la ciutat. El col·lapse és imminent, però ningú sap ja com evitar-lo. El dilema del Louvre –¿insatisfacció o tancament?– és el fantasma que en forma de paradoxal disjuntiva plana avui sobre les ciutats turístiques com Barcelona. Potser allò de convertir-se en Logronyo no era, al cap i a la fi, una mala opció. ◼