La placa a la llibertària Conxa Pérez Collado dura menys que el seu exili

La cerimònia amb què el juliol de 2021 es va celebrar el bateig d’una de les quatre places que envolten el mercat de Sant Antoni va ser entranyable i emocionant. En un pedestal de granit es va col·locar una placa amb el nou nom del lloc, plaça de Conxa Pérez Collado, una llibertària irrepetible, de les quals va començar a militar quan el 1931 tenia només 16 anys i de les quals, complerts els 95, encara anava a les protestes contra els desnonaments.

Tota una vida de lluita. Va arribar a passar pel camp de concentració d’Argelès-sud-Mer, on el seu equipatge més gran era la metralla que tenia al cos, i va poder tornar a Espanya, però això sí, per muntar un insòlit refugi per a anarquistes en una parada del mercat, fins a 1942. Anem, que el seu exili va durar més que la placa amb què se la recorda, perquè passats tot just dos anys i mig va camí de ser invisible.

La placa no era qualsevol cosa quan es va estrenar. De marbre, com les que es col·loquen a les cantonades dels carrers, però aquesta, ¡ai!, arran de terra. Potser és precipitat acusar sense proves de laboratori que l’acreditin, però la primera sospita recau en aquest costum congènit dels gossos de marcar el territori. No és que els premi sempre la bufeta, és que aquesta és la seva firma.

També el franquisme que va patir Pérez Collado, com tants altres barcelonins, es va dedicar a marcar el territori que durant la Guerra Civil li va ser hostil. Calia ser molt valent i alhora prudent per ser conseqüent amb les idees llibertàries en els 40, els 50 i els 60. Junt amb la seva parella, ella va regentar a Sant Antoni una botigueta –de roba interior, primer, i de bijuteria, després– en la que si era necessari s’amagava algun company de la CNT o s’utilitzava com una mena d’oficina de correus llibertària.

L’altra opció, per allò de buscar un atenuant, perquè els gossos no esquitxen tan a dalt, és que sigui la neteja amb mangueres la que ha despintat part de la llegenda la placa o, pitjor encara, algú que s’ha entretingut a esborrar qui va ser aquella dona. Si fos això últim, seria un gamarús.

El maig de 1931, per exemple, Pérez Collado era encara menor d’edat, però va assistir a una trobada en la qual debatien Buenaventura Durruti, Germinal Esgleas i la seva parella, ni més ni menys que Federica Montseny, la que acabaria per ser la primera dona que va ocupar una cartera ministerial a Espanya. Tot i que Montseny era 10 anys més gran que Pérez Collado, potser van congeniar ja llavors, perquè totes dues acabaven d’afilar-se a la CNT. El cas és que en aquella reunió es va parlar de tot una mica, però el que va sortir, sobretot, va ser una queixa pel preu dels lloguers a la ciutat, per la qual cosa sembla, una malaltia incurable a Barcelona. Van acordar portar a l’ajuntament una proposta en la qual es reclamava una rebaixa del 50% en els lloguers, però abans d’arribar a la plaça de Sant Jaume es van veure en meitat d’un tiroteig. A un altre pot ser que allò li convidés a desistir. A ella, no.

A causa de la seva militància va arribar a conèixer l’anomenada Facultat del Crim, l’antiga presó de la Reina Amàlia, un lloc en què podien ser empresonades les dones fins i tot per abandonar el marit. No va ser Pérez Collado, no obstant, una d’aquelles militants que el 19 de juliol de 1939 van demolir a bec i maça aquella infame penitencieria com si fos una Bastilla.

La caserna de Pedralbes

Aquell dia de gran excitació revolucionària, just 24 hores després del cop d’Estat, estava amb un grup de companys al bar Los Federales, del carrer Gelabert, un lloc icònic per al moviment llibertari. En un aviat de més entusiasme que sentit comú, amb una pistola i uns quants fusells es van encaminar cap a la caserna de Pedralbes, quina imprudència, però la fortuna va voler que la soldadesca els rebés amb les portes obertes. No només això, els va franquejar l’accés a l’arsenal, del qual es van emportar bastantes armes. Van haver de tornar al cap d’una estona. S’havien oblidat la munició.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Tot allò, comptat així, revela improvisació, és veritat, però l’indubtable és que els fonaments ideològics i ètics de Pérez Collado eren profunds i inamovibles, tant que en la recta final de la seva vida era un plaer entrevistar-la, perquè exercia amb humilitat el seu paper de referent per a la joventut. No eludia cap pregunta. Fins i tot era realment molt divertida, com quan li explicava a les joves d’avui que quan ella tenia la seva edat es debatia molt sobre l’amor lliure, però que a l’hora de la veritat, fixada la teoria, a la pràctica tothom s’anava a casa amb la seva parella.

La biografia de Pérez Collado, per descomptat, és molt més extensa, però aquestes pinzellades són suficients, es pot suposar, per remarcar que l’estat en el qual es troba la placa és inacceptable, per molt gossa que sigui la raó.