5 CLAUS | El pacte d’investidura activa el compte enrere perquè Collboni elegeixi soci de govern

Jaume Collboni va ser investit alcalde el 17 de juny, amb el suport del PP i Barcelona en Comú, quan Xavier Trias semblava tenir garantit el seu retorn al càrrec. De seguida va quedar clar que necessitaria un soci. Però Pedro Sánchez va convocar per sorpresa eleccions generals per al 23 de juliol i això va retardar el debat. Després de les legislatives es va generar un altre escenari imprevist: Junts es va convertir en el soci potencial decisiu perquè Sánchez pogués ser investit, cosa que requeria una negociació extremadament complexa.

Superats aquests obstacles, l’alcalde pot buscar ja aquest soci que tant necessita. Xavier Trias i Ada Colau, Junts i Barcelona en Comú, han instat diverses vegades l’alcalde a elegir entre ells, però per ara no hi ha hagut negociacions. Sí que hi ha hagut contactes i trucades. Res massa concret. Collboni, que en els primers mesos va remarcar que només negociaria els pressupostos i que després parlaria de govern, va acceptar per primera vegada en el ple del 27 d’octubre negociar-ho tot alhora. 

La primera conseqüència que s’hagi tancat un pacte entre Sánchez i Carles Puigdemont per a la investidura del primer és que una aliança del PSC amb Junts a Barcelona segueix sobre la taula. Si el PSOE i els postconvergents haguessin trencat, el que hauria sigut lògic hauria estat que els de Trias s’haguessin quedat en l’oposició amb el ganivet entre les dents.

L’opció que Junts entri al govern de Collboni li donaria els 21 regidors que atorguen la majoria absoluta. En el terreny programàtic, els dos grups estan d’acord en molts aspectes. Tant el PSC com Junts volen modificar la norma del 30% de vivenda protegida i advoquen per la reforma de l’aeroport. Tots dos defensen una relació del consistori amb el món empresarial més pròxima que la que tenia el govern d’Ada Colau. Junts ha salvat el sector de la restauració d’un increment del preu que paguen per tenir terrasses al pactar aquest punt de l’ordenança amb el govern de Collboni.

En contra d’aquest pacte hi ha elements aritmètics. Una vegada que el mateix Trias ha descartat que de l’acord Sánchez-Puigdmemont surti el seu retorn a l’alcaldia o una alternança de dos anys en el càrrec entre ell i Collboni, el que és sobre la taula és que Junts sigui el soci petit del PSC. Una posició en segon pla una mica estranya tenint 11 regidors, un més que el PSC. I tindria una conseqüència potencialment conflictiva: els postconvergents podrien derrotar l’alcalde en les votacions de la comissió de govern, on aquest determina les seves actuacions.

En el cas que Collboni opti per Barcelona en Comú també haurà d’aconseguir que ERC figuri en la fórmula, i crear així el tripartit d’esquerres que planeja sobre la ciutat fa gairebé 10 anys sense que s’hagi fet encara realitat.

De poc li serviria a l’alcalde tenir 19 regidors, els que suma amb els Comuns, si així no arriba als 21 de la majoria absoluta. Perquè es busca soci per tenir més mans amb què gestionar àrees i districtes, però sobretot per no trobar obstacles a l’emprendre polítiques i validar-les en el ple.

En el terreny programàtic, el PSC i els Comuns presenten discrepàncies rellevants, tot i que ja les van esquivar en l’anterior mandat. Podrien fer com llavors: pactar la possibilitat que hi hagi discrepància i deixar en un calaix el que no es pugui acordar. La carpeta d’ERC no és senzilla: el partit està dividit en dos a la ciutat després de celebrar primàries i caldrà veure si els republicans veuen una oportunitat o un risc l’oferta d’entrar al govern.

Hi ha una possibilitat no descartada que Collboni acabi governant amb suports externs més o menys estables, però l’experiència indica que pot ser un terreny movedís perquè no garanteix el suport necessari en totes les votacions.

Cap dels alcaldes que ha governat en els últims anys sense tenir blindada la majoria absoluta amb altres grups (mai un sol partit ha tingut majoria absoluta a Barcelona) ha aconseguit guanyar les municipals següents: ni Jordi Hereu, ni Xavier Trias, ni Ada Colau, per dues vegades. Una altra cosa és, com han fet Colau el 2019 i Collboni aquest 2023, arribar al càrrec malgrat perdre a les urnes.

Hi ha tres successions per resoldre que influeixen en eventuals pactes de govern. ¿Se n’anirà Ernest Maragall de l’ajuntament? Qui va ser candidat el 28 de maig va assegurar que s’hi quedaria tot el mandat, cosa que suposaria que sigui tinent d’alcalde, o almenys regidor, d’un govern de coalició.

Tampoc és clar el futur d’Ada Colau, que es va descartar com a ministra setmanes enrere (si bé els seus detractors afirmen que són d’altres els que la descarten). ¿És possible per a Collboni liderar un govern amb Maragall i Colau de tinents d’alcalde?

Xavier Trias, que va advertir d’entrada que si no era alcalde se n’aniria, després va ajornar la seva sortida. Manté que dirà adeu ben aviat, però es fa difícil descartar sorpreses en un ajuntament que fa temps que en registra. 

D’altra banda, qui quedi fora d’un pacte de govern amb Collboni liderarà l’oposició. Si és Junts, ja ha anunciat una oposició de ferro. Ja ho ha advertit al tombar els pressupostos. Si és Barcelona en Comú, similar duresa i fins i tot alguna cosa més passional, per això de ser l’antiga parella. De fet, entre els socialistes ha cridat l’atenció el to dur dels últims dies, inclòs l’anunci finalment retirat d’una petició de reprovació.

Quant a ERC, hi ha regidors més o menys partidaris de pactar amb el PSC, però les crítiques dures a Collboni van ser ja una constant entre els republicans en el mandat anterior, quan el socialista era primer tinent d’alcalde, i podrien ser-ho tant o més ara que és alcalde.