La nova lluita de Tito Álvarez: una ‘Cursa del Taxi’ a Barcelona el 2025

I és que, com relata en una carta molt personal dirigida als taxistes, Álvarez ha experimentat en primera persona les virtuts de la dieta sana i l’exercici diari. «Vaig decidir que havia arribat el moment de fer un gir en la meva salut i en un mes i mig ja he perdut 14 quilos; i això és només el principi», explica. Va arribar a pesar 156 quilos fa cinc anys i una operació gàstrica va fer que baixés a uns 100, però amb els mateixos mals hàbits havia tornat a pesar 126.

Ara menja molt millor i sobretot surt a caminar cada dia. Molt molt d’hora, abans de l’alba. A l’agost, matí i tarda. Amb la seva música favorita –Estopa i tecno– als auriculars, recorre entre 7 i 10 quilòmetres a pas lleuger pels voltants de Can Dragó, a prop de casa seva. Als gimnasos no durava perquè se sentia diferent, mentre que els passejos per lliure li han donat la motivació i la disciplina necessàries per trencar el «mur psicològic» de la iniciació esportiva.

Les últimes setmanes ha penjat fotos a les xarxes socials i a WhatsApp d’ell caminant o fent pesos. I altres taxistes al veure-les l’animen, li demanen consell per canviar d’hàbits o li envien també imatges de rutines saludables. Un efecte multiplicador que l’ha portat a pensar en un salt d’escala que podria suposar una carrera anual.

Primeres gestions

La junta d’Élite Taxi ja ha abordat la idea i ha començat a donar-li forma. «Presentarem un projecte seriós a l’Ajuntament per fer una cursa anual, promoguda pels taxistes, però oberta a qualsevol persona que s’apunti», avança Álvarez. Assumeix que de cara a l’any que ve no tenen temps, així que es marca com a objectiu el 2025.

La iniciativa beu d’experiències variades d’altres gremis a Barcelona, com la ‘Cursa dels Bombers’ o la de la Guàrdia Urbana, per visibilitzar el seu ofici i, alhora, promoure una vida activa: «¿Quants urbans i bombers hi ha? ¡Els taxistes els doblem segur! ¡Doncs tindrem la nostra Cursa també!». «Seria bonic tenyir de groc i negre Barcelona un cap de setmana», diu, somiant, en veu alta.

¿A Montjuïc?

¿A Montjuïc?El traçat no està en absolut decidit, ni si més no estudiat encara. Però el portaveu sindical s’aventura a assenyalar un escenari propici: «Nosaltres patim molt els talls de trànsit i sabem el que impliquen les carreres i esdeveniments massius al centre, però Montjuïc és una muntanya meravellosa on es poden fer moltes activitats i no hi hauria tantes afectacions». «Fa pujada, sí, però... ¡¿No farem una cursa perquè no es cansi la gent, no?!», exclama entre rialles.

Al sindicat no se li escapa que la convocatòria esportiva també seria una oportunitat per «reivindicar en positiu» la professió davant l’opinió pública, després d’anys de dures vagues, protestes i mobilitzacions. I, a més, una oportunitat per contribuir a altres causes en convertir la recaptació en un donatiu solidari. «Començarem a contactar amb fundacions relacionades amb la salut, com la de Pau Gasol que lluita contra l’obesitat infantil, o alguna del cor perquè tenim molts infarts al taxi», apunta.

En paral·lel, es planteja promoure algun tipus d’acord amb gimnasos municipals perquè ofereixin descomptes a taxistes, que serveixin d’«incentiu» per fer el pas cap a rutines quotidianes més saludables. Ja els han arribat propostes del sector privat, però preferirien una aliança amb equipaments públics.

Dieta, no remeis màgics

Dieta, no remeis màgicsTito Álvarez correria en aquesta eventual ‘Cursa del Taxi 2025’, i tant. I confia que, a aquestes altures, ja hauria consolidat aquesta nova vida amb un pes molt més saludable: «Encara he de perdre pes, 90 quilos estaria molt bé... Pel meu pes per alçada haurien de ser 75 o 80 quilos, però ho veig molt poc, vull veure’m fort. Ja ho aniré descobrint».

Per combatre l’obesitat, avisa, no hi ha varetes màgiques ni dreceres que valguin. Ni dejunis fugaços, ni esports d’influencer: «Una bona dieta és fonamental, és el 80%». «Cal acudir a un professional perquè et faci la planificació nutricional, totes les altres coses ho has de fer tu, ¿eh?», adverteix. De dilluns a divendres, concreta, ell menja «molt arròs, carn vermella dues vegades per setmana, sopars lleugers amb peix i fruita entre hores», mentre que els caps de setmana redueix els hidrats.

Les seves noves delicadeses inclouen amanides de tomàquet amb ceba i bonítol o picotejar poma i pera. Per contra, ha desterrat brioixeria i fregits: «Menjava patates de bossa amb tot, i no ho trobo gens a faltar». Com a «premi», cada setmana disposa d’un dia lliure de dieta, no per fer barbaritats alimentàries sinó per a capricis «com una mitjana de vedella». L’alcohol, a mínims: «Ja no era gaire bevedor, però la cervesa me l’he tret i ara amb prou feines prenc algun quinto».

La mala vida d’abans

La mala vida d’abansFer-se el menjar un mateix i regularitat horària, diu, és part del canvi de xip. «Jo estava sempre en bars, ara em paro a demanar un menú, ara un croissant de xocolata... Al taxi és molt difícil disciplinar-se, a l’estar fent carreres costa menjar sempre a la mateixa hora i t’has d’emportar el tàper preparat abans de la llarga jornada», raona.

Notícies relacionades

Competència imposa una sanció de 123.000 euros a Élite Taxi per boicotejar Uber a Barcelona

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Ara, amb perspectiva, lamenta les conseqüències que tenia no cuidar-se: «Dormia fatal i després tenia son al volant, vaig tenir una lipotímia i em van trobar a terra en un pàrquing, no trobava roba de la meva talla, em passava dos i tres dies sense sortir de casa... Era un cercle viciós d’ansietat i estrès». Res a veure amb avui. «Encara ronco pel sobrepès, però cada vegada dormo més hores seguides i amb un son més profund, i m’aixeco a les 5.30 h amb energia en comptes de mala llet», celebra.

Al conversar amb aquest diari, a les 9.30 h d’un laborable, el seu rellotge intel·ligent marcava ja 9 quilòmetres caminats. «El recompte al rellotge m’ha ajudat també, ja veus tu, que et motivi un rellotge en comptes de família i amics... Però succeeix, perquè el teu propi entorn s’acostuma que no duris als gimnasos o que mai mengis amanides, i t’acaben fent pensar que no podràs fer el canvi», compara. Aquesta vegada sí que podrà, augura: «Les dues primeres setmanes em van costar, però després el cervell s’acostuma als nous hàbits. Ara estic enganxat em fico al llit ja estic pensant a anar a caminar quan m’aixequi, ¡això ja no ho puc deixar!».