La reforma de la Rambla reflota restes de la muralla del segle XVIII i del convent de Sant Francesc

Els arqueòlegs són persones capaces de crear ‘renders’ mentals d’un passat molt llunyà. Les imatges virtuals s’utilitzen per il·lustrar una cosa que encara no està acabada, però aquests rastrejadors de la història poden veure coses que ja no hi són. I el que és encara millor: divulgar-ho i que s’entengui. A la Rambla de Barcelona, a la part més marítima, punt on s’ha començat la reforma del passeig que parteix en dos Ciutat Vella, era de sobres conegut que anirien apareixent retalls de la ciutat que ja no hi és. Al març van submergir restes de l’antiga caserna de les Drassanes, construïda el 1792, any en què França va abolir la seva monarquia per abraçar la república. Ara, en ple agost, s’ha donat a conèixer una segona troballa. Es tracta de la muralla moderna del segle XVIII i de restes de l’antic convent de Sant Francesc (segles XIII a XVIII). Es documentarà i es realitzarà una saberuda memòria de tots els descobriments. Després, les estructures es cobriran o s’eliminaran en el cas que els elements coincideixin amb el projecte ara en marxa. Potser els sembla raquític aquest nivell de protecció del patrimoni, però tinguin en compte que si estiguéssim en vigílies dels Jocs del 92, tot enderrocat i ni una notícia de l’assumpte.

La menció a les Olimpíades no és cosa menor. Després anirem a aquella Barcelona, però abans, una breu descripció del que es pot veure, des dels pendents de l’artèria, a la punta litoral de la Rambla. Ho expliquen Xavier Maese, arqueòleg del servei d’Arqueologia del consistori, i Carles Carbonell, també arqueòleg i director de l’excavació. El primer és situar-nos en el temps. Més o menys, finals del segle XVIII. El convent de Sant Francesc ocupava tots els terrenys des de l’actual plaça del Duc de Medinaceli fins a la Rambla, on eren els horts. Tot això això eren camps, efectivament. Just davant d’on ara hi ha la seu del Govern Militar (edifici aixecat a principis del segle XX) s’ha trobat la nòria d’aigua amb la qual es regava l’horta dels franciscans, que els militars no van fer caure perquè, segurament, la van utilitzar com a pou. És a dir, no hi va haver sensibilitat patrimonial, sinó sentit de la practicitat.

Això eren camps

«Has d’imaginar una roda de molí que va traient l’aigua, un ase que és el que acciona el mecanisme, i en aquesta direcció (mirant cap a Via Laietana), els horts i, al fons, el convent», descriu Carbonell. A uns cinc metres de la rasa, es distingeix un dels quatre murs que configuraven el semibaluard de Drassanes, una construcció defensiva que formava part de la muralla moderna, aixecada a finals del segle XVIII i enderrocada el 1854. La Rambla era llavors un ‘cul de sac’. Temps en què Barcelona es debatia entre la protecció divina o l’empara de les armes i les fortificacions.

Els descobriments, afirma Carbonell, presenten un grau de destrucció «molt elevat», però permeten confirmar la direcció que assenyalava tota la documentació i els plans antics, que marcaven tant la muralla com el convent. També s’ha trobat el primer col·lector de la Rambla, amb volta catalana, i el mur de tancament d’una de les naus de la Generalitat de les Drassanes Reials (segle XVII), així com, i ara, sí, anem al 1992, elements contemporanis que expliquen tant la història recent com l’evolució de la cura del patrimoni històric.

Al costat de la nòria d’aigua, a escassos 30 centímetres, es distingeix una enorme canonada de ciment. A esquerra i dreta, dues canonades més, també grans, que per sort, i segurament sense voler, esquiven la font del convent. Són tres col·lectors (només un sembla continuar actiu) que es van executar gairebé alhora en vigílies dels Jocs, quan, admet Maese, la cura pels elements antics era, per dir-ho suaument, escassa. No és cap secret que la Barcelona olímpica es va esculpir en un temps rècord. Les rondes, la Vila Olímpica, arreglar la ciutat.

Gairebé tot controlat

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

La Generalitat no va disposar d’un departament d’arqueologia fins al 1981 (fins aleshores hi havia, des del 1945, un petit grup del Museu d’Història de Catalunya), però, a partir del 1986 («‘à la ville de...’») fins al 1992, va passar per davant el compromís amb els Jocs. El patrimoni que pogués emergir, si no era una cosa excepcional, mala sort. La Ronda Litoral, afortunadament, era aigua en temps remots, així que allà poc es va destruir. Sí que hi va haver més desgràcies a la Ronda de Dalt i al Poblenou. «Ara està tot molt més controlat i se’ns passen poques coses», afirma Carbonell. Quant a l’obra pública, quan hi ha indicis que apareixerà alguna cosa, sempre hi ha un arqueòleg a peu d’obra. En l’àmbit privat, la cosa va per barris, i per voluntats.

Els experts expliquen que la reforma de la Rambla agafarà més velocitat a partir del Portal de Santa Madrona. No perquè hi hagi menys patrimoni amagat, sinó que perquè allà el passeig ja coincideix amb el metro i la construcció del soterrani, a principis i meitat del segle passat, es va carregar qualsevol resta de la Barcelona antiga. «A tot estirar pot aparèixer alguna cosa als laterals», avança Maese. Sobre el que s’enderrocarà, explica que la instal·lació de pilones de seguretat (conseqüència de l’atemptat del 2017) obliga a perforar molt, i seran en un lloc que coincideix amb part de la muralla, que haurà de ser parcialment enderrocada. Les seves pedres, originals de la pedrera de Montjuïc, que es va explotar des dels ibers fins a ben entrat el segle XX, seran reciclades. Així que, d’alguna manera, el valuós mineral de la muntanya del front marítim encara serveix per continuar aixecant la Barcelona del segle XXI.