Torre Baró es bolca amb la pel·lícula que reviu el segrest del bus que exigia la perifèria de Barcelona

El barri no oblida de quina pasta estaven fets els que el van aixecar en ple franquisme. Fa temps que hi ha qui demana un carrer o un monument a Manuel Vital, heroi a l’extraradi per una gosadia que gairebé li va costar la feina: conductor d’autobusos, un dia del 1978 va segrestar sense previ avís el bus que circulava entre plaça de Catalunya i la Guineueta, un de la línia 47. Després de finalitzar el servei, es va negar a tornar a la cotxera i va ascendir fins a Torre Baró, va omplir el vehicle amb els seus conveïns mentre remuntava les costes on s’havia negat que el transport públic pogués transitar per a alleujament d’una Barcelona aïllada que era un revoltim de misèries desateses.

Una cua llarguíssima es va formar aquest dilluns al centre obert enganxat als revolts on es va cometre la rebel·lia. La primera sessió del càsting precedeix la gravació d’‘El 47’, que produeix Mediapro i dirigirà Marcel Barrena, realitzador de ‘100 metros’ i ‘Mediterráneo’. «Jo ho vaig viure tot tal com va ser», assegura el Salustiano, junt amb la multitud que espera torn per passar la prova. «Vital va lluitar molt perquè tinguéssim autobús. Llançàvem octavilles, però no ens feien cas i l’ajuntament ens ho negava. Jo ho vaig veure des del castell pujant amb el 47. ‘¡Ets boig! ¿On vas?’, li vaig cridar. Em va dir que venia per demostrar que podia pujar i que la gent l’agafés».

La Lali s’ha afegit aviat a la fila. Tenia 26 anys quan el xòfer va acabar la jornada a comissaria. Com molts d’altres, ella va agafar el bus a la porta del bar Descanso, encara obert i un dels comptadíssims negocis del barri, per no dir l’únic. «Ho vaig viure molt intensament. Es va haver d’apartar cotxes perquè pogués pujar i el bus es va aixecar perquè passés un revolt», comenta.

El Salustiano recorda bé el moment crític. «Sort que hi havia una caseta de paletes. Vam agafar pics i pales i tothom es va posar a cavar. Vam obrir un forat de quatre o cinc metres. Volíem anar a la plaça Sant Jaume perquè ens escoltessin a l’ajuntament», rememora l’home, a qui no se li ha esborrat la imatge dels grisos armats. «A la Meridiana ja ens esperaven amb metralletes i apuntant-nos», descriu.

A comissaria

El recorregut es va prolongar fins al carrer València. Vital va ser detingut i alguns passatgers van haver de declarar ben entrada la matinada, com Serafina Escudero Pérez: «Em van preguntar que per què havíem fet aquella tonteria. ‘Doncs perquè no hi ha autobusos al barri’, vaig contestar». «Va ser l’inici perquè ens fessin cas», precisa Emilio Doménech. Associa aquella conjura col·lectiva –que va culminar amb els primers busos arribant a Torre Baró un parell d’anys més tard– amb l’empenta amb què es va començar a poblar el pendent. «Per construir casa meva , es van ajuntar 30 persones i la van fer en una nit», evoca.

«S’havien de fer així. Si no, venien els guàrdies i les enderrocaven l’endemà», aclareix la Laura. Ella també va pujar al vehicle raptat, amb tan sols tres anys i acomodada a la falda de la seva mare. Li agradaria participar en la pel·lícula del barri, que encara creu descuidat, com manifesten altres participants del càsting: «¿Veus comerços, una escola o un parc en condicions? I no tenim marquesines a les parades del bus. Quan plou, quedem xops esperant-lo».

Gairebé mig segle després del motí del 47, encara es reclamen millores en el transport públic, remarca el vicepresident de l’Associació de Veïns de Torre Baró, José Antonio Martínez Vicario. «No hi ha Nit Bus i, a Torre Baró sud, es van treure les freqüències perquè el bus fos a demanda, però l’aplicació per demanar-lo dona problemes. Ho programes a 15 dies vista però després triga 50 o 70 minuts a arribar, quan aquí en depens per anar al metge o anar a comprar», expressa Vicario, que destaca que l’atreviment de Vital «continua sent molt vigent i un signe d’identitat». «Ens emociona i és un reconeixement de què tot ho hem aconseguit lluitant: els pals de la llum, un bus en condicions, les canonades... Mai ningú ens ha regalat res», deixa clar.

Greuges d’extraradi

«Sense el que van fer ell i els nostres pares, no tindríem res», pensa Toni Ruiz, que assisteix al càsting amb la família. «Aquí sempre hem hagut d’actuar així perquè ens escoltin. El meu pare ho va fer perquè asfaltessin el carrer i posessin llum. Jo, el 2012, ho vaig fer perquè tinguéssim gas i, fa vuit mesos, vam tallar la Meridiana pel bus a demanda. Encara ens sentim marginats. Som 2.900 veïns i pocs vots», etziba.

Notícies relacionades

Una penya gastro amb dos premiats

Una llamborda daurada per a Joan Riba

«Encara queda molt perquè ens considerin ciutadans de Barcelona», comparteix María del Valle, que acompanya la Nora, la seva neta. «Aquí les escoles i tot s’han aconseguit tallant carreteres. A Torre Baró, Ciutat Meridiana i Vallbona funciona així. Per pagar impostos, som Barcelona però, a l’hora de tenir drets, no som de primera classe», lamenta. «Els barris de l’extraradi no són menys que la resta de Barcelona. Volem que se n’adonin», completa Nora.

Fins i tot abans de gravar-se, el film ja té la virtut d’haver descobert l’audàcia de Vital als joves del barri, atrets per la crida dels productors. «Aquest migdia m’ho ha explicat el meu avi. El bus no hi pujava perquè no pogués, sinó per vagància i perquè no volien que hi pugés», resumeix la Nelba. El Pedro té gairebé l’edat amb què la seva àvia es va embarcar en el bus de què el conductor es va apoderar. «Si no hagués sigut pel càsting, no sabria la història», admet el noi, que llueix melena, barba i bigoti. A l’estil de l’època en què tot es va haver de lluitar.