El govern de Colau ha augmentat un 53% la vivenda pública de Barcelona però allotja un 70% més en pensions

Una hemorràgia no es pot aturar amb una tireta. És una frase recurrent en el sector social i que serveix també per explicar el mandat del govern municipal de Barcelona en l’àmbit de la vulnerabilitat social. Les dades demostren l’innegable esforç que el govern municipal ha fet per atendre els més desatesos i per garantir els drets més bàsics: creix un 50% el parc de vivenda social i el pressupost en els serveis socials és de rècord. Però la realitat s’entesta, amb una pandèmia pel mig i després de la crisi de la inflació, a enquistar la pobresa i expandir les desigualtats. Els desnonaments segueixen a l’alça, les llistes per accedir a una vivenda són cròniques, han crescut un 70% les pensions que finança el consistori als més desemparats i mil persones continuen dormint al carrer de la ciutat. La ferida sagna a borbolls.

En els vuit anys del govern municipal d’Ada Colau, el parc de vivendes públiques de l’ajuntament ha guanyat 4.068 pisos, segons explica en el balanç municipal. La xifra queda lluny dels 8.000 promesos el 2015, o dels 1.500 pisos construïts a l’any que afirmava el pacte de govern amb el PSC el 2019. En qualsevol cas, es va passar de l’herència Trias amb 7.500 vivendes, fins a les 11.600 d’avui, i està previst que a finals d’any es freguin les 15.000 vivendes (2.000 estan pendents d’obres de rehabilitació que haurien d’acabar el 2023). És un augment del 53% tenint en compte les dades d’avui, i un 86% si les previsions municipals es compleixen a final d’any.

A més, el de Barcelona és l’únic ajuntament de Catalunya amb una unitat dedicada a intentar frenar els desnonaments, el Servei d’Intervenció en la Pèrdua d’Habitatge i Ocupació (SIPHO). Han acompanyat 13.438 famílies des que es va crear el 2016, i han parat el 90% d’ordres de desallotjament. Per la seva banda, els serveis socials han destinat més de 40 milions d’euros en 115.000 ajudes econòmiques perquè les famílies en situació d’emergència social poguessin pagar per un sostre en el qual viure de forma temporal i totalment urgent.

Poques alternatives després del desnonament

No obstant, la roda de l’exclusió va molt més ràpid que la de la maquinària de la construcció. En aquest últim mandat, més de 5.000 famílies han sigut desnonades de les seves vivendes a la capital segons el Consell General del Poder Judicial, que encara no ha publicat les dades del 2022. El 80% eren de lloguer. A inicis de l’any hi havia més de 700 famílies esperant un pis de lloguer social d’emergència, amb unes llistes d’espera cronificades que s’allarguen als dos anys de mitjana. Una mesura a què continuen sense accedir les persones que viuen en barraques, naus o altres llocs insalubres sense cèdula d’habitabilitat.

Els Comuns insisteixen que de cada tres pisos d’emergència que aporta l’ajuntament, la Generalitat només n’aporta un. Al final, al consistori no li ha quedat cap altre remei que seleccionar-ne els casos més greus: persones malaltes, amb menors al seu càrrec o dependents, i pagar-los una pensió. Un total de 7.115 persones han passat per aquests recursos en aquests quatre anys, alguns han estat més d’un any en aquestes condicions. Han crescut un 50%, tot i que si ho comparem amb les xifres del 2016 l’increment és del 70%.

Sense llar: mil ànimes segueixen a l’asfalt

Una situació similar els passa a les persones que dormen al ras. Aquest últim mandat s’han creat 800 places més en albergs per a persones sense llar. Entre d’altres, projectes pioners a Espanya: un específic per a dones i un altre per a persones que consumeixen alcohol i drogues. En els vuit anys de Colau al govern s’han obert 1.1703 places en centres residencials, de les quals destaca el macrooperatiu durant la pandèmia del coronavirus. No obstant, més de mil persones continuen vivint a l’asfalt de la ciutat tot i que algunes entitats socials assenyalen que en són més.

En els serveis socials, la despesa s’ha incrementat un 22%, i superen els 400 milions a l’any aquest 2023. Destaquen els 11,62 milions d’euros a ajudes extraordinàries per a 11.492 famílies amb nens de menys de 16 anys, els recursos per a l’alimentació van créixer en cinc milions després de l’esclat de la pandèmia fins al 190%, i l’entrega de menjar, ja fos a domicili o en menjadors socials, ha crescut un 25%, i supera el miler de menjars entregats. Però les cues de la gana de famílies desesperades i desateses, picant a les portes de les parròquies, entitats socials o xarxes veïnals, no han desaparegut.

Ajudes a la cura de dependents

Una de les apostes més importants per aturar els problemes de dependència, soledat i aïllament de la gent gran era el model de les ‘superilles’ socials, que havia de replantejar tot el sistema d’atenció a domicili dels dependents. Continua sense expandir-se per tota la ciutat, malgrat ser present a diversos districtes i finançat íntegrament pel consistori. El servei està externalitzat i subcontractat, a pesar que els Comuns el volien municipalitzar el 2015. També s’han estès les xarxes de suport als cuidadors i els cangurs municipals per ajudar en la conciliació familiar i laboral, especialment de les famílies monoparentals.

Mesures pioneres i salut mental

Notícies relacionades

Un dia al SAD: els ulls de la nostra gent gran

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Al llarg d’aquests vuit anys de Colau, diverses mesures socials impulsades per Barcelona han generat certa enveja entre altres institucions, que s’han plantejat imitar aquests projectes pioners. Per exemple, els 10 punts d’assessorament energètic repartits per la ciutat, que han evitat 108.590 talls de subministraments en 60.000 llars, especialment els últims dos anys, quan van pujar els preus de l’energia. Un altre, el dentista municipal: el primer servei odontològic municipal espanyol obert a tota la ciutadania amb preus fins a un 40% inferiors als del mercat a la ciutat a l’ajustar-se als costos.

L’aposta per la salut mental també ha sigut cavall de batalla del govern municipal davant el col·lapse de la xarxa pública de la Generalitat. El consistori finança amb un servei gratuït per atendre el malestar emocional i psicològic, sense cita prèvia, dels joves i els adolescents (adults en districtes més vulnerables). També va ser la primera ciutat a crear un servei d’atenció al suïcidi, al qual contacten famílies i afectats d’altres comunitats. A més, a diferència de la resta de ciutats espanyoles, Barcelona compta amb un centre d’emergències socials que serveix d’amortidor a totes les desigualtats a la ciutat, a pesar que els seus treballadors insisteixen a demanar millores salarials.