L’escola popular que surt al rescat dels adults «desatesos» del Besòs

Les classes per a majors d’edat del veïnat retraten sense embuts les realitats que cohabiten en alguns dels carrers que concentren més pobresa a la ciutat: immigrants –i encara algun avi espanyol– que hi van per alliberar-se de l’analfabetisme; dones que troben un forat per descarregar-se una estona de les feines de casa, incloses mares que segueixen la lliçó amb els nadons a sobre; manters i ferrovellers, nombrosos a la zona –ho proven els carros aparcats a la vorera– que fan un alto en la ruta diària per la supervivència per aprendre castellà i català; i, també, gent gran que no es resigna a enclaustrar-se a casa, sigui per foragitar la soledat o rescabalar-se d’una infància en què els van furtar una escolarització suficient.

«Prioritzem els desatesos, que sàpiguen llegir i escriure, tinguin cobert el nivell inicial de llengua i oferir un projecte de cultura i educació a la gent gran», sintetitza Isa Redaño, coordinadora de projectes de Martinet Solidari. L’escola acull unes 300 persones l’any: es barregen els que hi assisteixen per una necessitat tan pregona com saber desxifrar un rètol al metro o una notificació, estrangers que requereixen els idiomes per obtenir el certificat de primera acollida –clau per renovar la residència, entre altres tràmits– i veïns reticents a acceptar que l’edat els expulsi de l’ensenyament.

«Atenem gent que l’Estat deixa d’atendre. Pensem en les persones que necessiten el nivell més inicial d’aprenentatge i eliminem barreres per facilitar que vinguin a les aules», explica Redaño. El professorat de Martinet Solidari opina que part de les dificultats amb què els seus alumnes topen està en la poca flexibilitat dels centres oficials a emmotllar-se als ritmes d’una vida condicionada per la precarietat.

«¿Què fa que col·lectius com els manters senegalesos o les dones amb càrregues familiars vinguin a les nostres classes? L’horari [totalment matinal]. Elles poden venir amb els fills i els manters no perden la plaça quan cullen l’oliva i mantenim el contacte. Ens adaptem al barri», ressalta la coordinadora. A més, la majoria paga només una quota de 20 euros a l’any i els altres no abonen res pels cursos elementals d’idioma o en cas de ser refugiats sol·licitadors d’asil.

Afany per aprendre

L’escola popular del Besòs és deutora de dones com Antonia Holgado, amb gairebé 60 anys al barri i fidel a les classes des de fa molt. «Com deia la meva mare, només envejo qui sap llegir i escriure. Jo amb prou feines en sabia. Vaig començar a treballar de petita i només vaig anar un any a l’escola», es presenta, mentre resol uns exercicis de matemàtiques envoltada de companyes. Amb algunes va compartir manifestacions per la dignitat del barri. «Vam haver de lluitar molt perquè ens fessin un centre cívic. Fins i tot vam fer vagues. Allà vaig començar a anar a l’escola amb 40 anys i escaig. Ara faig català, memòria, gimnàstica, agilitat mental... Ens distraiem, perquè ens traurien la vida si ens quedéssim a casa», assenyala.

En una altra sala, s’encadenen dos torns de grups d’iniciació a la llengua. Mourtalla va arribar fa dos anys del Senegal i està aturat. «Vinc per saber castellà i català i que em reconeguin la integració. També per trobar feina. Al meu país treballava en una ferreteria. Aquí acceptaria qualsevol cosa que pogués fer», confessa. Al pupitre del costat s’asseu el Youssef, de 17 anys. Explica que les classes l’han ajudat a aconseguir feina en un restaurant. «Vaig arribar l’any passat sense saber ni una paraula. Així, com a molt, només s’aconsegueix una feina dura al camp», dona fe.

La llista d’espera per obtenir plaça al centre és àmplia. Una trentena de persones espera una vacant en els cursos inicials de castellà, amb molta demanda. Abunda tant la necessitat que l’associació va deixar de penjar cartells al barri fa quatre anys per no atraure més demanda que no pot assumir.

«Tot i així, es formen cues de tres hores per a les inscripcions. Es donen situacions que, so no treballés aquí, no m’imaginaria que passessin a Catalunya. ¿D’això no se n’ocupa l’Administració i ha de fer-ho una entitat sense prou finançament?», es planteja Sergi Amat, educador social. Es declara poc optimista que la futura escola d’adults del Besòs es faci càrrec de la tasca que Martinet Solidari assumeix ara.

Unes finances inestables

De moment, l’associació comença a recollir firmes per pregar que les institucions li garanteixin un pagament fix mitjançant un conveni en comptes de dependre d’ajudes que, tot i que en percep, es demoren sense remei. «L’any passat vam arribar als 78.000 euros mitjançant subvencions, però la Generalitat encara ens en deu 11.000. I del 2023 ja se’ns en deuen 12.000. És regularment impuntual. Intentem estalviar i demanem crèdit, amb la qual cosa estem indirectament finançant serveis que l’Administració ha de donar», recalca Amat.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

La Inés, mestra, ensenya a l’escola des de fa un any i mig. Abans havia impartit classe en centres de l’Eixample i Gràcia. «És un context molt diferent. Pots haver passat pel Besòs per anar a un concert al Fòrum, però estàs absolutament descontextualitzada de la realitat dels veïns i el barri. Me n’he adonat del munt de gent que no sap llegir ni escriure, encara ara, i com els recursos públics no són suficients», destaca.

Els professors de Martinet Solidari coincideixen que ells també aprenen dels seus alumnes. «A mi m’han fet adonar-me’n dels nostres privilegis –revela la Inés–. Hi ha persones invisibles per al sistema. Fins que no les coneixes, penses que no existeixen».