Adeu a Sant Andreu Comtal, una estació de 168 anys amb sabor britànic

Que l’edifici tingui un marcat caràcter anglès no és fruit de la casualitat. Les primeres locomotores que va veure aparèixer un calorós 23 de juliol del 1854 també eren procedents de la Sharp, Stewart & Co amb seu a Manchester, fet que no va fer més que provar la importància del capital anglès en el desenvolupament de les primeres línies fèrries que van recórrer el país (com a anècdota, els primers cotxes que es van comprar també estaven fabricats amb fusta de l’Índia britànica). En aquest cas, va ser la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a Granollers la que va emprendre el projecte d’unir la capital catalana amb el Vallès mitjançant una via única amb un ample de sis peus castellans que, de passada, feia aturada en el llavors municipi independent de Sant Andreu de Palomar (annexionat a Barcelona el 1897).

La revolució industrial

Notícies relacionades

Els gitanos de la Mina reviuen el Nadal flamenc de Barcelona

La Font Màgica de Montjuïc inicia la segona fase de modernització

En aquell temps el que avui és la planta de l’edifici de Sant Andreu Comtal no era més que part de l’hort que la companyia ferroviària va comprar al rector de la parròquia, qui el regava amb les aigües del Rec Comtal, la mil·lenària infraestructura hídrica que acabaria anomenant l’estació ja en temps del franquisme. Un entorn de cultius que, al cap de pocs anys, s’urbanitzaria en l’actual nucli de cases atrapades en el temps que encara es poden disfrutar sota la silueta de la segona cúpula més gran de Catalunya.

A Sant Andreu, l’avanç del ferrocarril va ser sinònim de revolució industrial. Si fins aleshores la major part de l’activitat es movia gràcies a l’empenta de l’aigua del Rec Comtal, els camins de ferro traçats per l’urbanista en persona Idelfons Cerdà van portar la implantació de multitud de fàbriques i tallers que van configurar part de l’ADN del nucli urbà: des de La Maquinista Terrestre i Marítima fins a la Fàbrica Nacional de Colorants i Explosius, passant pels tallers de Talgo o la Casa Elizalde (precedent de La Mercedes). Molts eren els que volien produir en els marges de les vies i connectar-s’hi mitjançant derivacions particulars. I també molts d’altres continuaran rememorant tot aquest passat quan el pròxim 11 de desembre comencin a baixar les escales de la nova estació.