Els llimbs del nomenclàtor: els 208 noms a què Barcelona deu un carrer | Cercador

El ‘Che’ Guevara, l’emperador Carlemany, Voltaire i el papa Joan Pau II fan cua a l’Ajuntament de Barcelona. No estan sols en una espècie de fantasmal sala d’espera plena de celebritats de la història, totes mortes fa anys, si no segles. Al mateix despatx del consistori es mantenen atrapats el novel·lista Julio Cortázar, l’expresident dels Estats Units Theodore Roosevelt, l’exalcalde de Madrid Enrique Tierno Galván, l’oceanògraf Jacques Cousteau... Fins i tot un il·lustre personatge de còmic, el Capitán Trueno, espera torn perquè es compleixi el que el consistori va emparaular el setembre del 2008, quan va beneir que el nom de l’heroi lluís en un carrer, una plaça o un jardí arran d’una campanya d’EL PERIÓDICO. Tanmateix, encara no s’ha concedit tal honor al prestigiós guerrer de l’època daurada del còmic barceloní, malgrat que han transcorregut 14 anys des que el compromís es va segellar.

L’ajuntament amuntega 208 denominacions en els llimbs, malgrat que alguna vegada van rebre el beneplàcit de la ponència del nomenclàtor, l’òrgan que valida quins suggeriments per batejar espais de l’urbs són acceptats. La relació resulta tan extensa que fa que sembli improbable que Barcelona digereixi tot el repertori pendent, que aquest mitja ha tingut l’ocasió de consultar mitjançant una demanda d’accés a informació pública. Es poden examinar tots els noms en la següent classificació.

De tot el cúmul, 164 noms corresponen a personalitats que el consistori va recolzar que figurin al mapa de Barcelona. Tot i així, es mantenen orfes d’un racó per denominar. Tot un contrasentit.

«Tenim molts noms pendents per a una ciutat que no creix i amb un nomenclàtor que està molt consolidat», reconeix el regidor de Memòria Democràtica i president de la ponència del nomenclàtor, Jordi Rabassa. «És per això que el criteri actual és no acceptar que es debati cap nom nou sense una proposta d’ubicació», afegeix el regidor de Barcelona en Comú. 

Una enciclopèdia breu

El catàleg de seleccionats als quals es deu una artèria a l’urbs bé podria configurar un breu diccionari enciclopèdic. Engloba religiosos com el fundador dels Maristes, Marcellin Champagnat, i revolucionaris com el general José de San Martín, un dels llibertadors de l’Argentina, Xile i el Perú; polítics com el dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, el republicà Heribert Barrera, l’antifranquista Lluís Maria Xirinacs i el ‘pare’ de la Constitució Jordi Solé Tura; artistes com l’escultor Josep Maria Subirachs, el vocalista de Sau, Carles Sabater, i el còmic Cassen; militars com Antonio Escobar i José Aranguren, tots dos afusellats pel franquisme, i una nòmina llarga d’escriptors i intel·lectuals rellevants: Antoine de Saint Exupéry, Émile Zola, Paco Candel, Jorge Luis Borges, Pío Baroja, José Ortega i Gasset, Eugeni Xammar i Víctor Hugo, entre d’altres. 

Fins i tot sent tan extens i heterogeni, l’índex només inclou sis dones: les religioses Anna Maria Janer i Santa María Josefa; la dirigent comunista Dolores Ibárruri, ‘La Pasionaria’; la compositora Lluïsa Casagemas; l’arquitecta Rosa Barba Casanovas, i l’estrella de circ Annie Oakley, una tiradora formidable que va deixar parats els barcelonins amb la seva punteria quan el xou de Buffalo Bill es va instal·lar al carrer Muntaner durant una gira per Europa el 1889.  

El llarg lapse de Valle-Inclán 

Alguns candidats han quedat relegats a l’oblit des que van ser declarats aptes pels primers governs democràtics després de la Transició. Li passa a Ramón María del Valle-Inclán, a qui Barcelona deu un carrer des de fa 41 anys, quan Narcís Serra era alcalde. Ens hem de remuntar al març de 1981 per localitzar l’acord en què la ponència del nomenclàtor va convenir que s’havia de retre homenatge al dramaturg. No obstant, el consistori no ha atès mai el seu propi mandat. 

La documentació entregada per l’ajuntament no precisa en tots els casos les dates en què es van convalidar les denominacions que fan oposicions a ser creditores d’un carrer a Barcelona. En tot cas, permet identificar que almenys 44 peticions esperen que se’ls adjudiqui una via des de fa més de dues dècades. 

Rabassa explica que el llistat amb els suggeriments en reserva es revisa quan s’obre el procés per batejar llocs de l’urbs. «Es fa per si té sentit incloure’n alguna, però és important que tingui una vinculació amb l’espai o el barri», contraposa el regidor, que apunta que resulta «difícil» que entitats i veïns tolerin noms amb un nexe sovint inexistent amb la ciutat i els seus districtes. Rabassa calcula que només mitja dotzena de candidats s’han esborrat de l’inventari l’últim any a l’aconseguir incorporar-se a la llista de carrers. «I, a part de les que queden, rebem propostes cada setmana», postil·la.

Malgrat haver merescut el crèdit de l’oficina municipal, fa molt de temps que estan encallades les candidatures del cantant Freddie Mercury (ratificada en la dècada dels 90 del segle passat), l’escriptor Graham Greene (aprovada el 1996), el Nobel de literatura Vicente Aleixandre (estimada el 1998) i el rei de la Corona d’Aragó Pere III el Cerimoniós (admesa el 1999). També diversos topònims sumen més de 20 anys de demora, inclosos països com Tunísia (en espera des de 1986); ciutats com Donostia (en repòs des de 1997), Lió (des de 1998) o Sant Petersburg (des de 1994); autonomies com la Rioja (a la banqueta des de 1998), o comarques com la Cerdanya i l’Alt Urgell (totes dues a la recambra des de 1989). Altres suggeriments també han embarrancat, com les de Cine (acceptada el 1996), Esperanto (el 1999) o Homilies d’Organyà (el 1994).

Atrapades des de l’era Maragall

La pila més voluminosa de noms procedeix de l’època de Jordi Hereu. Falta per trobar lloc a almenys 43 propostes tramitades durant l’alcaldia del socialista, entre el setembre del 2006 i el juny del 2011. A més, es comptabilitzen com a mínim 26 peticions que el consistori va secundar a l’era de Pasqual Maragall (del desembre del 1982 al setembre del 1997) que tampoc han trobat una vacant en la llista de carrers, 33 en la de Joan Clos (del setembre del 1997 al setembre del 2006), 32 en la de Xavier Trias (del juny del 2011 al juny del 2015) i set en la d’Ada Colau (des del juny del 2015).

L’executiu dels comuns i el PSC prioritza els noms femenins per revertir el desequilibri en què prioritzen els patronímics masculins, preponderants també entre els pretendents. També prevalen ara les figures destacades en les lluites veïnals i la vida dels barris. «Posar noms a carrers i places és un acte polític, no administratiu. L’actualitat política té molt a veure amb com les anomenem», postula Rabassa, que admet que el barem actual del consistori «posa difícil encaixar alguns noms aprovats amb criteris de fa 30, 40 o 50 anys».

Notícies relacionades

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

S’obre al públic el nou parc de la Colònia Castells

«Potser ara no els escolliríem», pensa el regidor. En tot cas, matisa que el consistori no rebutja cap de les propostes postergades fins ara. «Totes les persones de la llista tenen una biografia com per formar part del nomenclàtor de la ciutat, però falta trobar-los el lloc adequat i que rebin consens. De vegades no el tenim», addueix. 

De tota manera, el retard crònic s’estén a denominacions en les quals s’intueix que no faltaria un assentiment generalitzat. Entre d’altres, queda per trobar una ubicació per a les d’Àfrica, Àsia, el Tibet, el Pakistan, la pesseta, la ‘Shoah’ –amb referència a l’Holocaust jueu–, Víctimes del Terrorisme, l’expresident sud-africà Nelson Mandela, el cirurgià Moisès Broggi o l’escriptor Gabriel García Márquez. L’autor de ‘Cent anys de solitud’ és una incorporació recent, del juny del 2021. No té una via a la ciutat en la qual va residir, si bé el Nobel colombià va ser elegit per anomenar la nova biblioteca de la Verneda. També s’ha ignorat per ara la idea de consagrar un carrer a la barretina, acceptada el 2009.