El Glaciar de la plaça Reial estrena etapa a punt del seu centenari

El Glaciar, que en el franquisme va castellanitzar el seu nom, podria haver-se’n anat a l’aigua com tants locals emblemàtics que –sobretot– a Ciutat Vella no han resistit la crisi, el flagell dels lloguers o la falta de relleu generacional. Però just quan Rafa González i Christian Alary emprenien la retirada l’any passat, van aparèixer en escena Javier Lluch i Thais Ivern. Aquests dos socis havien deixat el món de la publicitat disposats a reinventar-se en l’àmbit de l’hostaleria creant La Pomada Grup amb el suport d’un «fons inversor de ‘friends and family’», relaten. La pandèmia, que va llastar tants negocis, es va saldar amb traspassos i lloguers assequibles en ple centre de Barcelona, donant-los una «oportunitat» única d’enlairar-se amb localitzacions estratègiques abans impagables i el presumpte repte de ‘dignificar’ les opcions gastronòmiques a Ciutat Vella, on tantes vegades es maltracta l’estómac del turista.

Aniversari i reptes

D’entre totes les ressucitacions que han practicat en tot just unes setmanes, potser el Glaciar és la nineta dels seus ulls. Amb una gran història a la seva esquena i el ganxo afegit d’afrontar el centenari al setembre. L’hemeroteca (‘La Vanguardia’) situa les primeres mencions al Grand Café Restaurant Glacier el 1886, quan el propietari del Restaurant Martín va fer-hi unes millores i va donar aquest nom al saló del primer pis de l’edifici on despatxaven gelats, esmorzars i dinars. Però el Bar Glacier com a tal va ser notícia com a novetat de la Rambla el 1922, obra de l’arquitecte Ignacio Bruguera. Allà viuria una breu etapa fins al seu trasllat al número 3 de la plaça Reial el 1929, on la premsa de l’època al·ludeix a la seva «cuina acuradíssima».

Del seu encaix en la societat de l’època en dona fe el fet que acollís (una sola vegada, per aforament) l’entrega del Premi Nadal a Carmen Laforet el 1949, o que aquella dècada i la dels 50 fos punt de trobada dels assidus al Liceu després de les funcions. Allà podien devorar des d’un bon gelat (una de les seves virtuts originals i que li van donar nom) fins a unes ostres o un ressopó previ a la tornada a casa. Però amb els anys el local va perdre caràcter burgès i va encoratjar les tertúlies d’escriptors de l’època, fins al punt que el 1967 va acompanyar la presentació en societat de Gabriel García Márquez de la mà de l’agent Carmen Balcells.

Continuarien alguns anys de caiguda, per mala gestió o coincidint amb la degradació de l’entorn, quan la mala vida i les drogues van foragitar els visitants barcelonins de la zona. Entre altres moviments, el 1971 un empresari pakistanès el va arrendar i «es va desfer de la decoració original» per fer un bar modern de l’època, segons s’explica a la seva fitxa de la Ruta dels Emblemàtics. Forma part del catàleg del patrimoni històricoartístic i paisatgístic dels establiments de Barcelona elaborat per l’ajuntament el 2016, amb la categoria E2 d’«establiments d’interès» i elements protegits, com la seva fusteria exterior o la barra de marbre.

El 1978 es va reobrir després de ser redecorat per l’arquitecte Joan Martínez Manent, que va passar a regentar-lo fins a donar el relleu a finals dels 90 a González i Alary, que durant més de dues dècades el van explotar com a bar i sandvitxeria. Però fins i tot en aquests últims períodes ha continuat fent-se un lloc en la història i memòria local, sigui encenent l’ànim de diverses generacions a ritme de ‘chupitos’ i brindis estudiantils, o sent escenari de pel·lícules com ‘Libertarias’ (1996) i ‘Salvador’ (2006), per no parlar de totes les mencions que ha encunyat en la literatura.

A la tardor volen festejar aquesta trajectòria centenària amb una gran festa popular, una exposició i altres sorpreses encara al tinter, avancen.

Per al ‘boomer’

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

La Pomada vol que al Glaciar ara es pugui menjar i sopar bé, i prendre una copa fins a les 3.00 hores (2.00 a la terrassa). Algunes vegades amb música en viu, sempre amb una carta de proximitat (vins i productes de la regió) i molt respecte al passat de la casa. Busquen reconquistar amb aquestes eines el client local ‘boomer’, el que va fer EGB i encunya grans records juvenils a la zona. També atraure el viatger que no es conformi de menjar al centre sense exigir un bon record de l’experiència.

Entre els altres locals rellançats o impulsats per aquests empresaris hi figuren Poca Solta i El Tros de la Rambla (a la rambla de Catalunya), La Taverna del Coure (a Argenteria) i ben aviat Pirineus (al carrer de Duran i Bas, en ple Gòtic), on despatxaran esmorzars de forquilla, avancen.