Barcelonejant

El cementiri oblidat de Gràcia

  • Quan les fosses parroquials van col·lapsar, atapeïdes de restes humanes, Barcelona va plantejar un cementiri a la riera de Sant Miquel que la ciutadania va rebutjar

  • Inaugurat el 1816, clausurat el 1818 i en desús des de 1820, van quedar-hi cossos abandonats, i es va edificar sobre els cadàvers que no van devorar els gossos

El cementiri oblidat de Gràcia
5
Es llegeix en minuts
Toni Sust
Toni Sust

Periodista

ver +

Prop de 75.000 persones van visitar la setmana passada cementiris barcelonins per honrar els seus morts, com passa cada any l’1 de novembre. Però cap d’elles va acudir a la Riera de Sant Miquel, 39, a Gràcia, uns 200 metres per sobre de la Diagonal, a posar una flor en record dels no se sap quants cadàvers que descansen allà des de principis del segle XIX, al cementiri que va estar obert allà entre 1816 i 1818, limitat pels carrers de la riera de Sant Miquel, del Doctor Rizal, de Neptú i de Luis Antúnez. L’oblidat cementiri de Gràcia, que va tenir una vida curta i tortuosa, res a veure amb el repòs: els últims morts van acabar abandonats sobre la terra, alguns semidevorats per gossos de carrer. Amb els anys, es va edificar a sobre. Sobre aquells ossos, potser ja pols, funciona ara una escola, la Josep Maria Jujol.

Dues persones han permès a aquest diari accedir a una història que va quedar en un racó del passat, com ens passa a tots quan ja no queda un familiar o un amic viu que ens ho recordi. Una és Adrià Terol, un dels barcelonins que més ha de saber de la mort a la ciutat: és historiador i gestor cultural a Cementiris de Barcelona. L’altra, Josep Arisa, jubilat de Sant Gervasi i membre del Club Excursionista de Gràcia, que un dia, el 2004, arran d’una conversa amb amics, es va posar a remirar què trobava sobre un cementiri que ja no existia i va escriure un article al respecte.

Perquè en aquella xerrada del club, es van preguntar on podia estar el cementiri de Gràcia, com l’havien tingut altres antics municipis. Fa poc va córrer el rumor que hi podia haver difunts sota l’antic Mercat de l’Abaceria, una cosa que potser es reveli quan es comenci a excavar allà per construir-ne el nou.

El cas és que ja a finals del XVIII hi va haver qui a Barcelona es va posar a pensar on col·locar els seus difunts per evitar que les seves restes alimentessin epidèmies a la ciutat emmurallada en temps en què la higiene no cotitzava a l’alça. Sobretot, el bisbe de llavors, Josep Climent, que va comprar els terrenys del que després seria el Cementiri de Poblenou, inaugurat el 1775 per ell mateix però caigut en desgràcia –els barcelonins no volien allà els seus morts– i demolit després per les tropes franceses que van ocupar la ciutat.

L’‘escurada de cadàvers’

Arisa recorda al seu article, que va publicar al butlletí del club, com Barcelona va arribar a un punt en el qual els morts no cabien als cementiris parroquials, en els quals acabava la majoria de la gent, en terrenys adjacents a les esglésies, dins de les quals eren enterrats els més acabalats i, en èpoques més pròximes, també persones vinculades a alguns oficis, precisa Terol. Cada any, relata Arisa, es procedia una vegada a un procediment una mica macabre tot i que necessari perquè poguessin entrar més difunts que es denominava «l’escurada de cadàvers»: per guanyar espai s’obrien les sepultures, es cremaven les restes de fusta dels taüts, s’extreien les restes de roba i es pressionava els ossos com s’estrenyen les escombraries d’una bossa per guanyar espai. Explica Arisa que es feia abans de quaresma i que s’avisava abans els veïns, pels potencials efectes insalubres. L’olor pútrida de les restes humanes.

El 1787, el rei Carles III prohibeix els enterraments dins d’esglésies, tot i que es van prolongar una mica oficiosament: la població preferia mantenir els seus costums, i les parròquies, cobrar les taxes d’enterrament. Quan els francesos ocupen Espanya, el veto s’imposa sense miraments. Quedava llavors el repte de deixar de dipositar els difunts a les fosses parroquials. En vista del desencant que va suscitar el primer intent a Poblenou, la ciutat decideix construir el Cementiri a Gràcia, extramurs de la ciutat. L’actual districte va ser un municipi independent de Barcelona entre 1821 i 1823 i de 1850 a 1897, quan va quedar vinculada de forma definitiva a la capital catalana.

Segon assaig, a Gràcia

Davant el fiasco del Poblenou, es va buscar aconseguir el suport de la població. Es va prometre la construcció d’un mausoleu en marbre i bronze i en forma de piràmide que recordés els morts en la guerra contra l’invasor francès (Arisa cita com a font d’aquesta dada ‘Visions barcelonines’, de Francesc Curet, historiador de la ciutat).

Es va planejar construir 1.500 tombes de les quals es va calcular que donarien 60.000 lliures abonades, pels seus futurs inquilins, i es va arribar a planejar un camí des del Portal de l’Àngel, entrada de Barcelona, i el cementiri. Arisa considera «indubtable» que allò, malgrat no convertir-se en una realitat llavors, va ser «el germen» del passeig de Gràcia. Al final no hi va haver mausoleu ni camí d’arbres, i el cementiri tenia una superfície que resultava insuficient: 180 metres de llarg per 150 d’ample. Els barcelonins també van rebutjar aquest cementiri, en alguns casos per la distància de la ciutat, en altres per por que amenacés la salut. Els amos de les torres i els cultius pròxims es van oposar a la nova companyia.

Notícies relacionades

El cementiri va ser beneït el 21 de gener de 1816 pel vicari general de la Diòcesi, Josep Avellà. Dos anys després, la Junta d’Autoritats de Barcelona, que va planejar la iniciativa, va donar per liquidat el projecte i va tornar a pensar en el de Poblenou. El 1820, el cementiri va deixar de ser-ho definitivament. Un article del ‘Diari de Barcelona’ va retratar el 12 de maig d’aquell any al situació del terreny: «Els cadàvers que en ell es van dipositar són presa dels gossos, robats els seus vestits i les fustes de les caixes, i encara els seus ossos profanats. ¿Per què es continua enterrant-hi els ciutadans germans nostres que moren als hospitals?». Al novembre, el mateix diari va publicar un avís perquè els familiars dels enterrats a Gràcia tramitessin el seu trasllat a Poblenou, que es va acabar imposant com el primer gran cementiri de Barcelona.