Ruiz Zafón ja reposa a Montjuïc

A sota de la frase, a la làpida figura un dibuix d’una cosa que el fascinava: un drac gaudinià. A sota de l’animal, les flors que algú ha deixat. «Aquest serà un lloc visitat», vaticina Adrià Terol, historiador i gestor cultural a Cementiris de Barcelona. Terol sap moltes coses dels morts, i es diria que treballar al costat d’ells li brinda serenitat, li transmet la tranquil·litat de constatar l’obvi: que tots acabarem en algun cementiri.

Terol explica que les cendres de Ruiz Zafón van arribar al juny. La frase que il·lustra la seva tomba no pot ser més precisa. Perquè és de suposar que algú ja oblidat descansava abans a la seva sepultura, que va quedar buida per la via habitual: una vegada passen 20 anys sense que algú pagui la taxa corresponent s’inicien els tràmits de retrocessió de la tomba, i les restes dels seus fins aleshores ocupants són extretes i col·locades en alguna de les osseres del cementiri.

De Poblenou a Montjuïc

Ruiz Zafón serà d’ara endavant un dels punts que probablement més interès susciti en la ruta històrica que Terol mostra a la gent a Montjuïc i al cementiri de Poblenou: «Tots dos són cementiris monumentals, pel seu valor històric i patrimonial». El de Poblenou es va fundar el 1819. Fins aleshores només hi havia cementiris parroquials: «És el primer gran cementiri d’Espanya. És un referent».

Una vegada Barcelona fa caure les seves muralles i creix en la seva població viva, requereix més espai per als seus difunts. «El de Poblenou es queda petit i el 1883 es fa el de Montjuïc». En aquest últim hi ha tres rutes: la històrica, l’artística i la combinada. La primera inclou sepultures de personatges coneguts; la segona, les que malgrat acollir difunts desconeguts atresoren valor artístic. La tercera, una mica de tot: caminant pot prolongar-se fins a quatre hores.

Diverses famílies potentades van traslladar les restes dels seus avantpassats de Poblenou a Montjuïc. Per exemple, la família Amatller. El panteó de la família xocolatera ocupa tres parcel·les i es diria l’església d’un poble. És a la part superior de la Via Santa Eulàlia, a unes desenes de metres de la tomba de Ruiz Zafón. Però aquest és el final del camí.

Veïns en la vida i en la mort

Terol inicia el camí a la Via Sant Pere, al costat d’un panteó gran, el de la família Goytisolo, que va fer diners a Amèrica, com tantes en aquest cementiri. Allà hi ha enterrat l’escriptor José Agustín Goytisolo, però no el seu germà Juan, que reposa a la ciutat marroquina de Larache. Al costat, tombes i panteons de famílies de nom il·lustre: Cottet, Torres, Arús.

Travessant el carrer s’accedeix a l’inici de la Via Santa Eulàlia. Explica Terol que se la coneix com el passeig de Gràcia, perquè molts dels que ara estan enterrats en tombes i panteons de la Via Santa Eulàlia residien en vida en pisos i mansions del carrer de l’Eixample. I una de les primeres famílies que un troba allà és la de la família Batlló: el panteó és més gran que moltes vivendes de la ciutat, i està en un estat impecable. No està gaire lluny del panteó de la família Amatller, tot i que no són limítrofs, com succeeix amb els edificis del passeig de Gràcia que encara porten aquests cognoms.

Avançant en direcció a la tomba de Ruiz Zafón, al principi del carrer, hi ha la tomba de la família Valls i Vicens, de la que prové l’ex primer ministre francès i regidor barceloní Manuel Valls. És l’única obra funerària de l’arquitecte Lluís Domènech Montaner a Barcelona. I van apareixent panteons d’antics prebosts: Mariano Regordosa, Salvador Bonaplata, la família Riviere. Un àngel, obra d’Enric Clarasó, decora la tomba de la família Rusiñol. I tot i que l’autor era molt amic de Santiago Rusiñol, aquest va preferir ser enterrat amb la seva dona en un altre lloc.

El segon ascensor de la ciutat

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Al mateix ‘passeig de Gràcia’, destaca el panteó de la família De la Riva, obra d’Antoni Maria Gallissà. Va ser, explica Terol, la segona construcció de Barcelona a disposar d’un ascensor, que servia per baixar a la cripta, i que amb els anys va ser retirat. «La primera a disposar-ne d’un va ser l’estàtua de Colom, durant l’Exposició internacional de 1888, per pujar al mirador».

L’historiador recorda que en l’època en què Montjuïc va obrir les seves portes hi havia a Barcelona una gran conflictivitat social. Les classes populars no podien pagar-se una sepultura i acabaven en una fossa comuna: «Hi havia fins a nou fosses». D’aquesta conflictivitat queda un petit testimoni al panteó de la família Olano Iriondo: la reproducció d’una bomba orsini com la que l’anarquista Santiago Salvador va llançar sobre la platea del Liceu el 1893: 20 morts. En definitiva, si la vida existeix després de la mort, Ruiz Zafón té diversos llibres per escriure sobre els seus nous veïns.