HI HAVIA UNA VEGADA A... MONTBAU (64)

El ‘Capritx’: una singular ‘herència de bomber’ al vessant de Collserola

  • Al llarg de 100 metres del carrer de Vayreda, Carles Soler va crear el seu particular jardí, a base de milers de pedres, que va anar col·locant amb paciència durant gairebé una dècada.

  • La ciutat acaba de restaurar la característica obra, iniciada el 1993, data de jubilació de Soler. El conjunt s’ha convertit en una de les senyes d’identitat d’aquest barri de muntanya.

Barcelona  11/06/2021 
Érase una vez en... Montbau
Ens centrarem en ’el Capritx de Montbau’.

FOTOGRAFIA DE JOAN CORTADELLAS

Barcelona 11/06/2021 Érase una vez en... Montbau Ens centrarem en ’el Capritx de Montbau’. FOTOGRAFIA DE JOAN CORTADELLAS / JOAN CORTADELLAS

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en moviments socials i veïnals

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Els treballs van començar el 1993, aviat farà 30 anys, a la vorera de davant, a la petita zona enjardinada davant l’edifici en el qual vivia Carles Soler, sanitari del cos de bombers. Pedra a pedra durant una dècada, Soler va transformar un desnivell de terra i pedra en l’espai més singular del barri de Montbau, descobert per no pocs barcelonins en els últims mesos, en els habituals passejos pels barris de muntanya de la ciutat durant l’enutjós confinament municipal. «Era molt aficionat a la pintura. Pintava molt i molt bé. Tenia un tic nerviós a la mà i, quan li agafava, donava així dos cops a la taula i se li passava», recorda Paco del Castillo, tresorer de l’Associació de Veïns i vocal de ‘gent gran’, comissió de vital importància en un barri tremendament envellit, en el qual gairebé el 35% dels seus veïns són més grans de 65 anys. Amb la precisió amb la que estan units els milers de pedres de riu que conformen el ‘Capritx de Montbau’, conjunt que s’estén durant 100 metres del carrer de Vayreda, ningú ho diria.

Del Castillo recorda amb afecte com Soler va crear tot aquest món particular d’evident inspiració gaudiniana, però amb un punt molt personal, completament sol. «Va començar quan es va jubilar, davant el seu bloc, fent cercles de pedres al voltant de les plantes i es va anar animant, animant. Jo treballava en una empresa en la que n’hi podia facilitar i de vegades em trucava i em deia ‘Paco, que em fa falta ciment, o em falten pedres. De vegades també eren els veïns que, quan anaven de vacances a qualsevol lloc, el recordaven i li portaven pedres, per això en els diferents trams hi ha pedres de diferents colors i mesures», prossegueix el veterà membre de l’associació de veïns, satisfet amb els últims treballs de restauració dels Jardinets de Carles Soler (el lloc va acabar adquirint el nom de l’artista). Les tanques que protegeixen l’actuació encara no s’han retirat, però permeten veure el resultat.

«¿Ha quedat bé, oi?»

«¿Ha quedat bé, oi?», li pregunta a l’home una veïna de tots dos al passar davant els jardins. Aquest assenteix. «I millor quedarà quan creixi l’heura i cobreixi la malla metàl·lica que han posat perquè no hi hagi despreniments de pedra», afegeix.

A més dels diferents tipus de pedra, de volcànica a pissarra, de procedències molt diverses, en el conjunt escultòric de Carles Soler destaquen també els materials reciclats. Cada petit racó, i n’hi ha centenars, amaga alguna cuidada sorpresa. D’una fada a una flor feta a base de minerals o un cactus –una de les plantes que dominen el conjunt– o algun missatge escrit. La primera actuació municipal per reparar i conservar l’obra, d’un gran valor sentimental sobretot entre els més grans del barri –que aquí són majoria– es va fer el 2011, moment en què també es van afegir plantes en algunes de les petites coves.

Escales mecàniques

Igual que Del Castillo celebra l’actuació municipal feta als jardins, acudeix a la cita amb una llarga llista d’assignatures pendents al barri, «el més envellit de Barcelona, com l’ajuntament no es cansa de dir», insisteix. La primera, especialment per l’edat mitjana dels seus habitants, és la instal·lació d’escales mecàniques, en un barri de muntanya caracteritzat pels pendents i els desnivells. Tenen un total de zero escales mecàniques.

Sergi Latorre, responsable de la vocalia de comunicació i una les veus més joves de l’associació de veïns, dona la raó a Del Castillo. Les escales mecàniques era una de les actuacions que haurien demanat a un Pla de Barris que finalment no se’ls va concedir. «Ens vam enfadar molt quan vam veure que ens deixaven fora», assenyala Latorre, que posa sobre la taula una altra de les reivindicacions històriques pendents al barri: la cobertura de la Ronda.

Notícies relacionades

A les parets de l’ampli local de l’associació de veïns, a pocs metres dels jardins de Carles Soler, diverses cartolines exhibeixen les protestes clàssiques que des de l’associació fa anys que estan posant sobre la taula sense ser escoltades. «La regidora s’enfada quan li diem, però ens sentim abandonats», assegura Del Castillo. A més de la cobertura de la Ronda –el gran clàssic entre els clàssics– i les escales mecàniques –segurament la necessitat més flagrant–, un tercer tema destaca a la paret principal del local –en el qual també hi ha penjades unes impactants fotos històriques en les quals es documenta la creació del jove barri, aixecat el 1959. Els senglars. Aquests veïns de Collserola de quatre potes que tants mals de cap els porten.

Per a aquesta última reivindicació, la més salvatge, sí que hi ha una actuació prevista. Una obra en licitació. «Donarem un vot de confiança que funcioni», conclou Latorre.