HOMENATGE ENTRE DONES

Núria Marcet, 91 anys rebel·lant-se contra la injustícia

  • El Centre Residencial d’Inclusió (CRI) La Llavor, el primer específicament per a dones sense llar a Barcelona, bateja com a Llar Núria Marcet una de les seves estances

  • Residents i treballadores del centre rendeixen un homenatge senzill però ple de veritat a Marcet, que amb 91 anys surt cada setmana per aturar desnonaments al Gòtic, el seu barri

Núria Marcet, 91 anys rebel·lant-se contra la injustícia
Es llegeix en minuts

Que no només somriuen els llavis sinó també els ulls es fa evident, una altra vegada, aquest matí de dijous. Les mirades de les dones de La Llavor brillen d’agraïment i amor. No és la primera vegada que Núria Marcet visita l’espai i és precisament això el que afegeix emoció a la cita. Aquesta tan dolça com combativa nonagenària ja va ser aquí al desembre, coneixent el projecte i les dones que l’habiten, així que la visita d’avui és un retrobament en tota regla. És un dia especial i sembla que el sol ho sàpiga i brilli especialment per elles.Avui posen el seu nom, Llar Núria Marcet, al pis ubicat dins del centre, en el qual viuen dones amb necessitats específiques. Vivenda compartida per set dones d’orígens i edats diverses, amb una decoració austera però amb vista al mar i al bosc i situada davant la singular església de Sant Genís dels Agudells. Pis amb un nom que, des de dijous, rendeix homenatge a aquesta veïna del Gòtic de 91 anys i de cos fràgil però idees clares que ha fet de la defensa de la vivenda un dels motors de la seva vida en aquests últims anys: no es perd cap concentració per aturar un desnonament al seu barri, una família veïnal.

Fa dies va caure i ara es mou en cadira de rodes, però no ha volgut fallar a la cita, malgrat que li queda molt lluny La Llavor, a Collserola, del seu àtic a Ciutat Vella. Tampoc va fallar aquella mateixa setmana al desnonament amb data oberta d’Alejandro Jorge, un dels seus veïns de 84 anys. Un desnonament que, gràcies a la pressió dels seus companys de Resistim al Gòtic –plataforma veïnal de la qual ella és el membre més veterà i, sens dubte, un dels més estimats– van aconseguir aturar havent de recórrer a demanar ajuda fins i tot a l’ONU. Paralització de la qual Núria no es va assabentar perquè se li han espatllat els dos mòbils que té. «Ja em va semblar estrany que no hi hagués ningú. Jo baixava tots els matins al saber allò de la data oberta i se’m feia molt estrany que no hi hagués ningú», assenyala la dona, a la terrassa de l’equipament per a dones sense llar gestionada per Sant Joan de Déu en concert amb l’Ajuntament de Barcelona i en col·laboració amb la Fundació Ared.

No li funciona cap dels dos mòbils, però tampoc la preocupa gaire. «Cada vegada necessito menys coses materials. Ja m’interessa només l’espiritual. Com ser aquí avui al costat d’aquestes dones», explica amb la mà al cor i l’emoció als ulls. Assabentar-se de la suspensió del desnonament d’Alejandro és una alegria afegida al matí. Una emoció compartida per les dones que viuen en aquest pis d’acollida, que li han preparat un petit pica-pica al sol –assortiment Cuétara i termos de cafè amb llet– després de l’acte «oficial» del descobriment de la placa a la porta. Un homenatge amb un 100% de participació femenina, com les treballadores i les usuàries d’un centre en el qual es respira sororitat.

Va parlar en un acte carregat de veritat, Oraima, la més jove de les habitants de la Llar Núria Marcet, que justament diumenge va celebrar el seu 30è aniversari. Una jove d’origen veneçolà que estudia perruqueria al matí, fa les pràctiques a la tarda i pentina les seves companyes els diumenges. «M’agrada la perruqueria perquè pentinar les dones també és una manera d’ajudar les altres, de fer-les sentir bé», reflexiona la jove, molt contenta de conèixer, per fi, la Núria. La primera vegada que l’homenatjada va visitar el centre ella estava estudiant i es va perdre la trobada, però la coneix bé i l’admira, com totes les seves companyes. Al tauler d’anuncis de l’entrada tenen penjada la seva intensa biografia.

Al flamant cartell a la porta del pis, la Núria apareix retratada al carrer, com no, en una manifestació, amb una pancarta en la qual es llegeix ‘No ens faran fora’, fotografia feta a la Rambla en una protesta que el gener del 2017 recordava que Barcelona no està en venda.

Notícies relacionades

Superheroïna de barri

No és el primer espai de la ciutat que rep el nom d’aquesta veterana activista, la vuitena de 14 germans nascuda en una família marcadament religiosa que es va fer monja als 19 i va viure durant set anys en una barraca al Camp de la Bota, després de deixar una congregació «que considerava classista», per poder ser al costat dels més vulnerables, on considerava que era el seu lloc i on continua estant mig segle després, al carrer, de portal en portal, aturant desnonaments. Els seus companys de Resistim al Gòtic, els seus veïns, van posar el seu nom fa poc més d’un any, el febrer del 2020, just abans de la pandèmia, a la sala gran de l’espai social La Negreta. Ho van fer, a més, en l’emotiva i festiva –una festa de les d’abans de la (maleïda) Covid– en celebració del seu 90è aniversari, moment en el qual també li van dedicar un ’Superhéroes de barrio’, secció amb un nom que la defineix de la revista de denúncia i crítica social de Ciutat Vella, ‘Masala’.