¿Renovar-se o morir? Els quioscos de la ciutat afronten un futur incert

La crisi de la lectura de premsa en paper i la desaparició del turisme a causa de la pandèmia ha reduït el nombre de quioscos dels més de 400 que poblaven la ciutat a les millors èpoques als 333 actuals, dels quals 60 estan tancats. En els últims anys, alguns s’han reconvertit per oferir productes més adaptats a les noves necessitats.

¿Sempre ha estat al mateix emplaçament del carrer Diputació amb Casanovas?

El quiosc era dels meus sogres i al principi només eren quatre fustes. Estava a la cantonada oposada i quan els veïns sentien un ¡patapam! era perquè un cotxe se l’havia carregat aparcant.

Ha passat la major part de la seva vida laboral en poc més de sis metres quadrats.

Me n’he penedit moltes vegades. Abans obríem deu hores cada dia , però ara obro de 7 a 13.30. A la tarda no feia res més que saludar.

Però segueix aquí.

Estic en jubilació activa. Si puc, hi seré fins que compleixi els 70, perquè la pensió no em dona per viure. Treballo perquè vull... perquè vull menjar.

Però va començar als anys 80, una bona època.

Abans el traspàs d’un quiosc costava gairebé com un pis, però ara no el vol ningú. És un final d’etapa. Els joves no compren diaris i no tinc ni la meitat de publicacions que venia. Tinc una sensació d’abandonament.

¿Quines capçaleres desaparegudes recorda?

Es comprava molt el ‘Ciero’ (‘El Noticiero Universal’) i el ‘Tele/eXprés’, que eren vespertins. També hi havia el ‘Diari de Barcelona’ i els esportius: el ‘4-2-4’, que va ser el primer diari esportiu en català amb la portada en color, el ‘Dicen’ ...

¿I de revistes?

Era l’època del pit i cuiva i teníem ‘Lib’, ‘Interviú’, ‘Clima’, ‘Penthouse’, ‘Private’... I còmics com ‘TBO’, ‘Mortadelo’, ‘Superman’ o ‘El llanero solitario’ ... És el que més trobo a faltar. 

¿Mai s’ha animat a vendre altres objectes?

No. Em van oferir cassets i vídeos porno, però no m’hi trobava gens a gust. I he deixat de vendre tabac.

¿Què és el millor de treballar en un quiosc?

L’únic positiu és el contacte amb la gent. Hi ha qui, en lloc d’anar a missa, ve a confessar-se aquí. Amb alguns aprens molt.  

¿Era client habitual dels quioscos?

No, a mi m’interessaven les publicacions d’arquitectura i de moda que no estan als quioscos i les notícies les llegeixo pel mòbil.

I com a arquitecte, ¿li interessaven ?

Això sí. L’Iván (a la dreta a la foto) i jo volíem portar les teories ‘queer’ i els valors inclusius que ens representen al carrer i un quiosc és ideal. La societat va camí de la diferenciació i de valorar cada persona pel que és. ¿Per què tots els quioscos han de ser iguals?

Però continuen venent premsa tradicional.

No oblidem el que som, però tampoc d’on venim. Venen molts joves per comprar revistes de moda, gènere, sexe i sostenibilitat, però ens agrada continuar donant servei als clients més grans. Aquí es creen sinergies molt interessants.

És el que té estar a peu de carrer.

L’urbanisme trenca barreres. L’arquitectura no és només construir una casa. Les converses que es construeixen al voltant del quiosc també són arquitectura.

Van obrir fa cinc mesos al carrer València, ¿com els ha rebut el barri?

Ha sigut increïble. Tenia una mica de por que no s’entengués la idea, però he après que, quan fas les coses amb amor, la gent sempre te’l torna.

No només venen premsa i revistes.

Tenim tres línies de treball: revistes i art, cafè i snacks i complements, com llibres i fanzins. Venem cafè per emportar, que no és indispensable però sí que ajuda. El percentatge de la venda de diaris és baixíssim.

Notícies relacionades

Del ‘Patufet’ a la teoria ‘queer’

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Han mantingut el disseny clàssic del quiosc .

És el quiosc de sempre, que és únic de Barcelona. Només hem posat una nevera i l’hem pintat de rosa clar. Però no és un quiosc gai. La teoria ‘queer’ pretén desnormativitzar i hem de començar a prescindir d’etiquetes. n