Barcelonejant

Del ‘Patufet’ a la teoria ‘queer’

L’evolució dels quioscos de premsa reflecteix els canvis socials, polítics i fins i tot lingüístics dels últims 150 anys

Es llegeix en minuts

Fer una ullada a les notícies del dia sense pagar (hi ha coses que no canvien), llegir sobre els avantatges del naturisme i el nudisme per a la salut, comprar per 20 cèntims un assaig comunista o feminista, i participar en una tertúlia anarquista. Tot això i més era possible als quioscos de la Rambla a la Barcelona de les dècades del 1920 i 1930. Un segle després, a més de diaris i revistes, aquests icònics establiments estesos per tota la ciutat venen records, targetes de transport, loteria, cafè per emportar i el que poden.

Per la seva versatilitat i el seu emplaçament a peu de carrer, aquestes construccions de tot just sis metres quadrats són un excel·lent observatori dels canvis socials. Fins i tot van donar nom a un gènere literari, la novel·la revolucionària de quiosc, edicions econòmiques dirigides a la classe treballadora amb textos d’autors com Tolstoi, Salvador Seguí o Frederica Montseny.

La recent obertura de l’Odd Kiosk a l’Eixample –que ofereix publicacions i obres artístiques inspirades en la teoria queer i el debat sobre el gènere, la identitat i l’orientació sexual– és l’enèsima adaptació del quiosc al signe dels temps.

Els primers quioscos daten de mitjans del segle XIX i venien sobretot begudes. Un dels primers projectes d’un Gaudí tot just sortit de l’Escola d’Arquitectura va ser precisament un quiosc-urinari, que finalment no va arribar a veure la llum. El 1888, el diari vespertí ‘El Noticiero Universal’ va instal·lar a La Rambla els primers quioscos de premsa tal com els coneixem.

Aquell nou element del mobiliari urbà de seguida va captar l’atenció de les autoritats pel seu potencial propagandístic. La Generalitat republicana els va promoure per difondre material polític i el franquisme els va buidar de tota la tinta que fes olor de roig i catalanista. Després de la Guerra Civil, el bullici intel·lectual que caracteritzava els quioscos va ser substituït pels títols de la Biblioteca d’Autors Cristians, que al seu torn va donar pas a les revistes eròtiques dels anys 80.

Rosa Maria Díaz Vila pertany a la quarta generació d’una família de quiosquers que actualment regenten els quioscos Bambú, un al barri de Sants i un altre a la plaça de Francesc Macià. La seva àvia li explicava històries tan increïbles que va decidir reunir-les a ‘La història de quatre fustes’, un llibre autoeditat que comença quan el seu besavi es va jugar el quiosc familiar en una partida de cartes. I va perdre.

No obstant, el nou propietari es va apiadar d’ell i li’n va cedir un altre al carrer de la Creu Coberta. Amb el germà de la Rosa, el Josep, al capdavant, aquest quiosc ofereix actualment més de 300 publicacions i és un dels pocs on encara es poden veure cues de clients, la majoria veïns grans.

El llibre de la Rosa Maria explica que, abans de la guerra, la gent preferia anar caminant la feina i amb el que s’estalviaven del bitllet de tramvia compraven diaris o còmics, tal era l’afició. A més de les capçaleres informatives de l’època, «el rei indiscutible en còmics era ‘En Patufet’». Dos dies després de l’entrada de les tropes franquistes, «ens van cremar al mig del carrer totes les publicacions que segons ells eren revolucionàries i ens van deixar el quiosc buit».

El relat arriba fins als Jocs Olímpics del 1992: «L’alcalde es va esforçar perquè la ciutat fos perfecta. Un dels molts canvis que volia fer era treure tots els quioscos diferents i posar-ne uns de nous. Volia que tots fossin iguals (...). Malgrat les seves bones intencions, no van arribar a temps de canviar-los tots. Quan ens van col·locar el nostre, ja feia més de dos i tres anys que havia passat el gran esdeveniment».

El 1972, Josep Alemany i Enric Poblet havien dissenyat el model de quiosc de La Rambla, que va guanyar el premi FAD d’Arquitectura. El model a qui es refereix l’àvia de la Rosa María es coneix com a Comtal i és posterior. El van dissenyar el 1988 els arquitectes Moisès Gallego i Franc Fernández.

Era d’acer i vidre i molt tecnològic, però el gremi va pressionar per fer unes modificacions que van portar Fernández a distanciar-se del projecte. L’empresa Cemusa va instal·lar 340 quioscos Comtal a la ciutat i el 2008 es va inspirar en aquest mateix model per renovar els antics ‘newsstand’ de Nova York.

«El quiosc pertany a una altra època –opina Fernández-. A principis de segle tenien sentit perquè facilitaven que la informació arribés a més gent, però ara gairebé tothom té una pantalla. Amb el temps, he arribat a la conclusió que l’espai públic ha d’estar el més net i ben fet possible». Al cap i a la fi, els quioscos són una botiga més i no sé per què haurien de tenir un tracte especial».

¿Cal renovar els quioscos o treure’ls de l’espai públic? «És una pregunta que no té una resposta fàcil –continua-. Jo soc molt partidari d’aprofitar i renovar edificis, però en aquest cas crec que els trauria. Estaria bé que els especialistes reflexionessin sobre què fer amb els quioscos. Potser el millor seria eliminar-ne la meitat i la resta renovar-los». Cal pensar bé les coses».

Et pot interesar

De moment i tot i que durant l’estat d’alarma s’han considerat un servei essencial, prioritza la indefinició tant pel que fa al model de negoci com a l’estètica. L’Associació de Venedors Professionals de Premsa ha fet diverses propostes a l’ajuntament per evitar la sagnia de tancaments provocada per la davallada de la lectura de premsa en paper, però les respostes són complexes i lentes i només ha quallat la reobertura de cinc quioscos gestionats per persones amb diversitat funcional.

Mentrestant, una nova generació ha pres la iniciativa renovant quioscos tancats amb noms com News & Coffee, GoodNews i Odd Kiosk, que apel·len a nous públics. Un model inspirat en el quiosc barceloní va colonitzar Manhattan i ara l’anglès s’apodera d’una imatge icònica de Barcelona. La globalització era això.