HI HAVIA UNA VEGADA A... CAMP D’EN GRASSOT I GRÀCIA NOVA (49)

Els balls robats

  • El 31 de desembre va tancar definitivament la Fundació Ludàlia, referent en oferir oci normalitzat a les persones amb discapacitat intel·lectual a la capital catalana.

  • La premiada entitat, que feia més d’una dècada que organitzava les discoteques dels diumenges a Luz de Gas, no ha pogut superar la crisi de la Covid.

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Rere cada persiana abaixada, infinits buits. Les dels baixos del número 13 del carrer de Balcells, a la part alta del Camp d’en Grassot i Gràcia Nova, gairebé a la frontera amb La Salut, es mantenen abaixades, gelades també pel fred, des del 31 de desembre, dia en què es va dissoldre la Fundació Ludàlia, una altra víctima col·lateral i silenciosa de la Covid. Un silenci que esgarrapa el cor en un espai que es va caracteritzar per la música, pels balls, per la vida. El lloc des del qual s’organitzaven aquelles tardes de diumenge a la Sala B de Luz de Gas on desenes de persones amb discapacitat intel·lectual podien deixar a la porta la pesada etiqueta que sempre els acompanya i ballar i cantar i suar i barrejar-se com qualsevol jove qualsevol cap de setmana en la vida abans de la Covid. Josefina Machado, la ja exdirectora de la fundació, hi portava més de 10 anys vinculada. Va començar de voluntària, a través de la seva germana, que té discapacitat. Quan va arribar de l’Argentina, d’on són, buscant recursos per a ella, va trobar aquest projecte de què es va enamorar. El van crear –com la majoria de recursos especialitzats en aquest sector– fa 20 anys la Consol i el Toni, pares d’un nen amb discapacitat quan, al fer 18 anys el seu fill, van veure que –aleshores– no existia una oferta d’oci i cultura adequada a la seva edat. Era tot molt infantilitzat i el seu fill tenia una discapacitat, però ja no era un nen.

El projecte de la ‘disco’, el més mediàtic dels molts promoguts per l’entitat, però no l’únic, complia 12 anys a la Sala B de Luz de gas. Van començar en un altre bar musical, però a la discoteca de Fede Sardà el projecte es va consolidar i es va fer gran. «Venia molta gent, de tot arreu, perquè no existia cap altra iniciativa d’aquestes característiques. Era una discoteca lliure, i, sobretot, una discoteca. Hi havia els mateixos cambrers i DJ que la nit anterior; es punxava la mateixa música, l’única diferència era que no se servia alcohol i que era a la tarda», recorda orgullosa Machado amb un punt de tristesa.

Les úniques normes de la disco de Ludàlia –en la qual participaven unes 100 persones per sessió– eren passar-ho bé i no fer res que no t’agradaria que no et fessin. «La gent amb discapacitat intel·lectual està molt acostumada que els diguin què han de fer, quan, com... que un cambrer els pregunti què volen prendre i escollir ells ja era una petita meta aconseguida», prossegueix l’exdirectora de l’espai qui, com tots, està fent el dol pel tancament.

En aquesta mateixa línia, havien participat en l’organització de les festes de Gràcia, proposant que a les barres, en lloc de posar «cervesa a un euro» s’utilitzés una fotografia de la beguda en qüestió, que és molt més fàcil perquè aquestes persones ho puguin assenyalar i demanar de manera autònoma. Havien iniciat també una col·laboració amb els castellers del barri i la Fira d’Entitats de la Salut. Tenien projectes.

«A la discoteca, a més, sortien moltes coses. Era un espai de llibertat en el qual podien expressar-se, compartir... acompanyats per uns monitors que els empoderaven. Uns monitors que sentien com a acompanyants, no vigilants ni tutors», prossegueix l’exdirectora.

Barreres invisibles

L’objectiu principal tan senzill i alhora tan complicat era que ells s’ho passessin bé i poguessin disfrutar del seu temps lliure amb un bon acompanyament. Machado parla de les barreres invisibles. «En altres discapacitats físiques les barreres són molt evidents; però les nostres rampes són invisibles i això és un gran problema perquè com no se’ns veu pot semblar que no existim...», reflexiona.

Per això totes les seves activitats les organitzaven en llocs normalitzats. La ‘disco’, a Luz de Gas; el taller de teatre, a l’Almeria Teatre, a Sant Lluís; el de Fotografía, al Pati Llimona; el d’Informàtica, a la biblioteca Jaume Fuster...

L’última cançó

Notícies relacionades

L’última cançóL’última sessió de disco va ser el 8 de març del 2020, moment en què ja tothom parlava del virus però ningú imaginava fins a quin punt canviaria les nostres vides. Una bonica tarda de rialles i ball que havia de ser un diumenge més però la pandèmia va voler convertir-lo en l’últim. Després de mesos de no poder realitzar cap de les seves activitats la petita i tantes vegades premiada fundació (Premi Impulsa Príncep de Girona Social 2010 i el Premi Estatal i Autonòmic Joves amb Valors 2008 de l’Obra Social de la Caixa) va esgotar al novembre els seus recursos i es va veure obligada a tancar. La seva raó de ser era socialitzar i ateses les circumstàncies ningú sap quan podrien tornar a fer-ho i era impossible mantenir durant indefinits mesos l’estructura, per petita que fos (que ho era). 

El missatge que han deixat com a únic contingut en la seva encara activa pàgina web és tota una declaració d’intencions: «mai deixarem de somriure».