03 juny 2020

Anar al contingut

barcelonejant

L'ombra de Dràcula plana sobre Barcelona

CaixaForum tria Madrid per a l'estrena de l'excepcional expo sobre els vampirs, o sigui, que toca ser Jonathan Harker i viatjar a l'altiplà o esperar que al juliol recali a la ciutat

Carles Cols

L’ombra de Dràcula plana sobre Barcelona. De Dràcula i, també, de la resta de vampirs de llegenda, que no són pocs. L’expressionista Nosferatu, que van encarnar Max Schreck i Klaus Kinski, cada un més boig, també Louis, un xuclasang una mica beneit que va interpretar Brad Pitt a ‘Entrevista amb el vampir’, per descomptat a més Theda Bara, la primera ‘vamp’, que sense ni tan sols mossegar les seves víctimes masculines les deixava destrossades, i, per citar un últim exemple del qual de vegades s’obliden immerescudament els detalls, la voluptuosa Vampirella, que tot i que les seves historietes les publicava per aquestes latituds Planeta d’Agostini, en realitat venia del planeta Drakulón, pels rius del qual fluïa la sang, fins que per una crisi climàtica es van assecar. Per als seus habitants va ser una sorpresa descobrir que per les venes dels terrícoles corria el mateix cabal. La literatura vampírica, ja veuen, és infinita i, el que hem dit, l’ombra d’aquests monstres es projecta sobre Barcelona, però, de moment, només l’ombra, perquè la moneda a l’aire que CaixaForum llança a l’aire per decidir on estrena les seves exposicions de traca ha caigut aquesta vegada del costat de Madrid.

Dràcula reneix en cada època amb un nou propòsit i en el futur, qui sap, potser s’endú un ensurt amb un ‘me too’ per part de les seves víctimes

Així és. ‘Vampirs: l’evolució del mite’ obre les seves portes aquest Sant Valentí del 2020 a la seu de la capital de la fundació cultural de La Caixa. El 8 de juliol arribarà a Barcelona, que va tenir la seva pròpia vampira, la del Raval, malgrat que la seva història hi ha qui diu que va ser una ‘fake new’. Fins aleshores, cinc mesos, un oceà de temps, sempre queda l’ocasió d’emular Jonathan Harker i prendre un bitllet de l’AVE ara que surt més barat que viatjar en ferrocarril de Londres al Carpats a finals del XIX i confiar que la recepcionista de CaixaForum posi una mica de la seva part i pronunciï les paraules adequades. «Benvingut a casa meva. Entri amb llibertat i per la seva pròpia voluntat». Que bé que ho pronunciava Gary Oldman al paper del vell comte, en la versió enamoradissa de Francis Ford Coppola, perquè d’això va, en realitat, aquesta exposició produïda per la Cinémathèque Française, sobre que mal·leable és el personatge del vampir, que ha sobreviscut gallard a totes les èpoques, ja sigui com a metàfora del triomf de la ciència contra la creença, com a símbol del final del feudalisme, com a ‘satisfayer’ de les fantasies vuitcentistes i fins i tot com a encarnació malèvola del capitalisme.

Que a aquesta secció consagrada a la polièdrica Barcelona es recomani una exposició que arrenca a Madrid (per cert, els donants de sang no paguen entrada) té la seva justificació. No es tracta només que brindi l’ocasió, com es deia, de prendre’s el viatge a la Meseta com Harker s’endinsava a Transsilvània i enviar unes cartes a la promesa que espera a casa, sinó que, en una molt humil opinió, no hi ha ciutat més vampírica a Espanya que la capital catalana. La clau és troba en Voltaire. No s’espantin pel nom. Aquest home era la repera.

‘Voltaire van Helsing’

La qüestió és que a través de 362 peces s’explica fil per randa la història dels vampirs, que no arrenca amb la magnífica relectura que sobre el monstre fa Bram Stoker, sinó molt abans. Entre les peces hi ha de tot. Pintura, formidables cartells de pel·lícules, projeccions pertorbadores d’aquestes mateixes pel·lícules, còmics, un mirall en què els visitants no es reflecteixen i, per als més fetitxistes, els vestits que per encarnar el mal es va enfundar Tom Cruise, com l’inhumà Lestat d’‘Entrevista amb el vampir’, i Kinski a les seves respectives pel·lícules. No és cap sorpresa, però per les talles, bastant petites, es podria suposar que per sadollar la seva set aquells dos ‘no morts’ es devien haver de posar de puntetes. O mossegar l’axil·la de la seva víctima, que sadolla la set però no és el mateix. Una altra cosa molt diferent és l’oscaritzat vestuari del ‘Dràcula’ de Coppola, del que oportunament es podria dir que gela la sang. Contemplar-lo meravella, però no s’haurien d’eclipsar, per culpa seva, les vitrines bibliòfiles. En una d’aquestes es mostra, tímid com una Mina Harker, un exemplar del ‘Diccionari Filosòfic’ de Voltaire, que molt abans que Stoker ja li va dedicar un capítol a la qüestió dels vampirs. És un text curiós, vampíric en si mateix, perquè no envelleix. Hi diu Voltaire que d’aquesta bèstia que s’alimenta de la sang aliena no es parlava en la seva època ni a Londres ni a París, potser perquè en aquestes dues ciutats hi ha «gent de negocis que llepa a la llum del dia la sang del poble, però no està morta, sinó corrompuda». «Aquests veritables xucladors no viuen als cementiris, sinó a magnífics palaus». Un paràgraf més i semblaria que el filòsof parlés de la raó de la desraó immobiliària i laboral de l’actual Barcelona.

Cartell d’una de les paròdiques revisions del terror a càrrec d’Abbott i Costello. / JOSÉ LUIS ROCA

Aquesta és la gran virtut de Dràcula, la seva polivalència semàntica, un personatge sense igual, al qual s’ha donat per mort més d’una vegada i ha sigut sempre un error. Ha sigut capaç de renéixer. Unes vegades, amb aquest aspecte de vegà dels personatges de la saga ‘Crepuscle’, d’altres, com un diletant desencisat en la versió fílmica de Jim Jarmush, ‘Només els amants sobreviuen’, i que ara, al planeta Netflix i altres, ha agafat un nou impuls narratiu de destí impredictible. El dia menys pensat li munten un ‘me too’ les seves víctimes femenines i a veure com surt d’aquesta.

Dràcula tem la creu, no és un ateu, per això l’Església mai ha desaconsellat llegir-lo

No estan a l’exposició tots els vampirs que han existit. Cadascú en trobarà a faltar algun. No hi ha, per exemple, cap referència a aquesta brillant col·laboració hispanocubana que va crear la inclassificable ‘Vampiros en la Habana’. Tampoc la majúscula aportació neozelandesa al gènere, ‘El que fem a les ombres’, la millor comèdia vampírica mai rodada. Florence Tissot, corresponsable del comissariat de la mostra, admet que l’exposició podria créixer exponencialment si així es desitgés. I no avorrir. El cas és que com a sobrevinguda experta en la matèria s’ofereix a respondre una pegunta ben estranya. Diu que l’Església no ha inclòs mai la novel·la de Bram Stoker al seu ‘Index librorum prohibitorum’, vaja, el que cap bon catòlic hauria de llegir. La raó és òbvia. Dràcula no és un perfecte ateu. És un creient. Tem la creu. Ha sigut útil per a la causa. Podria ser el sant patró de Barcelona. Al juliol, reprenem la idea.