Viure al Tibidabo, plaer i calvari

Tot ho va començar el doctor Andreu, Salvador Andreu Grau,nascut a Barcelona el 1841 i pare de les pastilles contra la tos que portaven el seu nom.Amb el negoci farmacèutic es va fer milionari i amb aquests milions es va posar a construir una part de la nova ciutat, que acabava d’alliberar-se de les seves muralles. Va apostar per la urbanització de part de l’Eixample, però és gairebé més recordat per haver mirat a la muntanya. De la plaça de Kennedy cap amunt, tot és cosa seva, tot i que va captar altres prebosts de l’època com a col·laboradors de la seva aposta. Va urbanitzar l’avinguda del Tibidabo, que es va veure esquitxada de vivendes nobles, i va comunicar aquesta part amb el cim de la muntanya mitjançant el Tramvia Blau i el funicular, avui tots dos temporalment fora de servei. I una vegada al cim, començant el segle XX, va fer construir un parc d’atraccions i vivendes per fomentar l’ambient.

Cent vint anys després, prop de 200 veïns, potser menys, resideixen en aquesta part del barri de Vallvidrera, el Tibidabo i Les Planes, a l’entorn del parc d’atraccions. La majoria, en dos carrers, el camí de Cal Totxo i el camí de Sant Cugat. Viure al Tibidabo és un plaer, diuen: estan en plena naturalesa i en general regna la tranquil·litat. I de vegades també és un calvari, denuncien: quan el parc d’atraccions és obert i ple de gent, que en un percentatge molt alt hi va amb cotxe i col·lapsa les vies d’accés a la muntanya. Això no passava dècades enrere. És un fenomen dels últims anys: quan el turisme ocupa una ciutat, no es deixa ni la muntanya més llunyana. No tots, però molts diuen que en general se senten poc acompanyats per l’ajuntament.

L’Adriana, per exemple, lamenta que només hi hagi pàrquings privats per als clients del parc i no es pensés en un de públic. I cita la molesta «pudor d’embragatge cremat» de molts caps de setmana. «La gent de la ciutat genera contaminació, soroll, escombraries.».

De la Barceloneta al Tibidabo

Sergi Mateu és un dels veïns del Camí de Cal Totxo, tot i que en realitat el seu edifici té sortida a aquest carrer, per dalt, i també al Camí de Sant Cugat, per baix. Actor conegut, va arribar al pis on viu després de passar per diversos barris. Nascut a Sabadell, el seu primer domicili a Barcelona era a la cruïlla de Santaló amb Via Augusta. Ho recorda amb una ganyota de rebuig de tants cotxes i soroll.

D’aquí se’n va anar a la Barceloneta, que encara no era l’epicentre de la gentrificació de la ciutat. Era el 1986 i pagava 50.000 pessetes (300 euros) de lloguer mensual. La ciutat olímpica li va passar factura: el 1992 li exigien una mensualitat de 120.000 pessetes per renovar. I se’n va anar a Cal Totxo: «Ja no podia més de la Barceloneta. I de nen, amb sis o set anys, ja deia que aniria a viure al Tibidabo». Va arribar al pis que té ara el 1993. És el primer que no va llogar; el va comprar. I no se n’ha mogut: «Llavors no hi havia l’enrenou d’ara. Molt poca gent pujava al parc. Els carrers no estaven asfaltats. Molts veïns venien només de vacances. Ara la majoria viu tot l’any aquí».

«Som a 10 minuts de la plaça de Borràs i de la plaça d’Alfonso Comín», afirma la Marga, veïna del Camí de Sant Cugat que prefereix no esmentar el seu cognom. Ella va arribar el 2003, amb dos nens de poca edat, i celebra haver pres aquesta decisió. «Vaig estar un any seguint la casa fins que la vaig comprar. Abans vaig viure a Gràcia, Vallcarca, Carmel, Nou Barris, la Dreta de l’Eixample, l’Esquerra, les Corts». Al Tibidabo va arribar des de Viladomat amb Sepúlveda.

A Mateu el va seduir que no hi hagués soroll. A la Marga, l’olor: «Estaba farta de la pudor». Tots dos baixen cada dia a la ciutat. Sovint, amb cotxe. Si opten pel transport públic, combinen el bus de barri 111, que els deixa al funicular de Vallvidrera, que, al seu torn, els connecta amb els Ferrocarrils. L’altre funicular, ara en obres, no els era tan útil, perquè de la plaça del Doctor Andreu fins al centre la comunicació és més complicada.

Bus de turistes

El bus de barri és un dels elements que van haver de lluitar els veïns, que van arribar a tallar carreteres per exigir-lo. Ho van aconseguir, però ara topen que el bus de barri s’ha convertit en el bus del parc d’atraccions: els turistes l’omplen, com si això fos el Park Güell, i els veïns veuen sovint com el vehicle passa de llarg perquè ells ja no hi caben. És a dir, pugen tants usuaris del parc amb cotxe que col·lapsen les carreteres, i el transport públic existent és massa escàs per proveir veïns i visitants alhora. «No és un parc preparat per assumir tanta gent», diu Mateu.

El matrimoni que formen Joan Corominas i Mercè Delgado amb prou feines troba una pega a viure al Tibidabo, on viu des de fa 33 anys. Veïns de Mateu, professor d’institut i psicòloga, els dos jubilats, afirmen que tot té alguna pega, i que el positiu pesa més. S’adapten a les circumstàncies: si el dia és d’invasió ciutadana, millor calcular quan tocarà sortir de casa. Però per ells no té preu passejar, o córrer, entre uns arbres que no hauran de veure més cases: a la zona no es pot construir.

Els ciclistes i els senglars

Els ciclistes, que acudeixen en massa, i que van a una velocitat considerable, són un altre dels punts negres que assenyalen alguns veïns. Entre aquests, hi ha qui potser sigui el resident més peculiar del Tibidabo. Es tracta d’Emilio Tomás, que, amb la seva dona, forma l’única família que viu dins del parc d’atraccions, en una vivenda d’Agbar, on ell treballava. Van arribar l’agost de 1974 i Tomás creu que després d’ells ja no viurà ningú més a la casa. «Quan vam venir aquí només hi havia l’avió. Després van fer la muntanya russa». A Tomás se’l veu una mica cansat de ser aquí. Diu que va ser genial viure al parc amb les seves dues filles, però que si tornés a començar viuria en un altre lloc. I saluda i torna cap a casa seva: són gairebé les set de la tarda de dijous i el fred és considerable.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Divendres al matí, cita a casa de la Marga per a la foto, tot i que Marga no hi vol sortir. Una altra veïna, la Silvia, al·ludeix a un altre tret del Tibidabo: els senglars. Un li va entrar a casa, explica divertida al recordar l’alleujament: primer va pensar que havia sigut un lladre. Un altre va quedar tancat en un dels patis de l’edifici del Sergi, el Joan i la Mercè: l’animal va empènyer una porta que va quedar tancada i va destrossar els testos que hi havia. Però els veïns humans estan acostumats als veïns animals. La Silvia porta a l’aeroportLucas Delgado, músic i fill de la Marga, que demana amb sorna que no vagi més gent a viure allà i elogia que la muntanya permeti escollir quan allunyar-se del frenesí del centre.

A la carretera que puja cap al parc,una escena confirma que el Tibidabo fa temps que és a les guies. La Carmen, vídua i amb 50 anys de veïna de la muntanya, on abans residia ja la família del seu marit, es dirigeix al restaurant Marisa, que portava i que ara està en traspàs. De camí es troba amb el Rodrigo, que ha deixat la seva dona i el fill descansant al cotxe i es dirigeix al parc: «M’han dit que havia de visitar-lo». Ve de Miami.