Lucía Martín: «El sector privat ha d'entendre que la mesura del 30% ha vingut per quedar-se»

L’enginyera química Lucía Martín va ser una de les activistes que va somiar i crear juntament amb l’alcaldessa Ada Colau la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Després d’uns anys en el Congrés, torna a Barcelona per intentar impulsar des del govern local les polítiques que va imaginar al carrer.

-El 3 de novembre es van complir nou anys del primer desnonament parat per la PAH. ¿Com recorda aquell matí?

-Recordo molt quan el Lluís va venir per primera vegada a l’assemblea de la PAH. Va arribar explicant que vivia amb el seu fill petit i que el volien fer fora perquè no podia pagar, però que ell no pensava anar-se’n; que abans cremava la casa. Totes ens vam quedar súper espantades, però parlant amb ell vam veure que tenia vincle amb les seves veïnes i vam començar a organitzar-ho. La meva tasca era ocupar-me dels missatges de les pancartes.

-¡¿El ‘Sí que es pot’ és seu?!

-¡¿Meu?! ¡No, no! ¡I ara! Tot es va fer de forma col·lectiva.

-¿La nit abans tenien clar que ho pararien?

-No. No ho havíem fet mai. Teníem clar el que havíem de fer. Que havia de ser totalment pacífic, que ho havíem de gravar tot...

-Gairebé una dècada després, la solidaritat veïnal continua parant desnonaments de la mateixa manera. Fa uns dies es va celebrar el I Congrès de l’Habitatge de Catalunya per fer un pas més. ¿Com ho viu des de l’altre costat? 

-Estic molt orgullosa d’haver participat en espais així i també contentíssima que hi continuï havent organització ciutadana. Si s’ha demostrat alguna cosa en els últims deu anys és que si no hi ha una ciutadania exigent, propositiva, mobilitzada i disposada a autorganitzarse per exigir drets, és molt difícil que les coses passin.

-El congrés es va celebrar «en vista de la incapacitat de l’administració d’assegurar el dret a la vivienda», segons paraules textuals de l’organització. ¿Quins són els seus plans per a assegurar-lo?

Si alguna cosa tenen les polítiques de vivenda és que en algun cas tenen molta inèrcia, i que canvis que fas avui es noten al cap d’anys; però la situació és tan greu i l’emergència tan gran que hem de ser capaços de ser el malson dels especuladors; perquè el problema és ara i és avui. 

-Això és el que diuen les gairebé 600 famílies en llista d’espera per a un pis de la Taula d’Emergència.

-L’emergència ja no és una qüestió puntual, s’ha convertit en una cosa estructural; per tant les respostes no poden ser pedaços. Més enllà de continuar exigint a la Generalitat que posi a la Taula els pisos que deu, aviat podrem obrir el primer Aprop, i persones que ara estan en pensions podrà instal·lar-s’hi, i el següent Aprop està a punt de ser licitat i el tindrem a finals del 2020.

-¿Un any per a uns pisos en contenidors de barco? I aquesta és la solució ràpida, és clar.

-¡Un any és molt ràpid! La construcció pública és molt garantista: tens una llei de contractes del sector públic, una llei d’arquitectura... has de garantir que no estàs sent arbitrària. Això és molt lent i sí, es podrien escurçar els terminis, els Aprop són una primera experiència industrialitzada, que permet escurçar-los, i és molt més ràpid que un pis convencional; però compte, no demonitzem la construcció pública, perquè el que s’havia fet anys enrere, vendre terrenys públics perquè construeixin els privats, molt més ràpid perquè no estan subjectes a tots aquests controls, ja hem vist com ha acabat.

 -Les entitats van sortir descontentes de l’útima reunió per resoldre la situació de la Taula d’Emergència, a què l’Estat ni tan sols va acudir

.-Va coincidir amb la convocatòria d’eleccions generals. M’encarregaré personalment que l’Estat s’hi involucri. No pot ser que visquem aquesta situació d’emergència i l’Estat es renti les mans. I més quan el seu discurs sempre és que aquest no és un problema generalitzat a tot l’Estat, sinó que és un problema de les ciutats. Nosaltres els diem que si és així, establim un conveni per ciutats, per poder oferir més ajuts al lloguer, per exemple. La situació prèvia a la taula d’emergència és que no pots pagar el lloguer. Una altra cosa que li demanem, que creiem que és molt urgent, és que acabin de modificar la llei d’enjudiciament civil per acabar amb els desnonaments oberts. Això és una cosa a què ens acostem amb l’últim decret de lloguers que vam impulsar des d’Unides Podem, però els jutges n’estan fent una interpretació interessada i restrictiva. El decret parla de data i hora exacta, i el que estan fent els jutges és posar data i hora exacta només per al primer desnonament, i la resta ja no, una cosa que vulnera la Constitució.

-Ara que cita la Constitució... Molta gent no entén que la mesura estrella de vivenda de l’ajuntament sigui posar a viure la gent en contenidors

.-Creiem molt en els Aprop. No inventem res, estan inspirats en experiències d’altres països que han funcionat molt bé. Tenen calefacció i ascensor, i a més estan pensats per a estades temporals. Són un allotjament, no una vivenda. 

 -¿L’alternativa a la pensió?

-¡Sí, sí! Ara mateix, per a una família que s’estigui en una pensió, poder mudar-se a un Aprop és una gran millora. A més, incorpora tota una sèrie de virtuts, no només que es construeix més ràpid, també permet treballar amb materials reciclables... 

-¿L’objectiu és no condemnar cap família a una pensió?

-Ens hauríem de fixar l’objectiu que la Taula d’Emergència sigui realment una taula d’emergència. El que passa és que no ens podem marcar aquest objectiu com a ajuntament únicament perquè no depèn només de nosaltres. O tenim la col·laboració de la resta d’administracions o el problema no es resoldrà. Per això és tan important que la Generalitat construeixi els gairebé 300 mòduls que li vam proposar i que l’Estat faci canvis legislatius molt bàsics: no pot ser que no parin d’arribar desnonats.

-¿Com està funcionant la mesura del 30%?

-La mesura del 30% és un exemple d’aquestes polítiques innovadores i valentes que venen a canviar les regles del joc. Que no ens les hem inventat del no-res, que funcionen en altres països des de fa molt temps i s’han demostrat positives. Però per poder aprovar la mesura del 30%, s’ha de posar en relleu que es va aprovar perquè era una iniciativa que venia de la ciutadania, es va haver d’obrir un període de moratòria en què es va establir un marge per poder construir sense haver de reservar aquest 30%, i els privats el que van fer va ser aprofitar per acumular llicències. 

-Va passar una cosa similar amb la regulació de pisos turístics.

Exacte. Però el que ha d’entendre el sector privat és que aquesta mesura ha vingut per quedar-se. Sabem que això els obliga a repensar-se, però és el que volem. A més, el sector de la construcció va esperar a veure què passava amb el cicle electoral.

-I van tornar a governar... 

-És una mesura que té un gran recolzament social i que intentarem estendre a altres municipis de l’àrea metropolitana. Aquestes polítiques han de ser metropolitanes. Necessitem que la resta d’ajuntaments es coresponsabilitzin perquè siguin efectives. Els privats el que volen és fer negoci i adaptaran aquest negoci a les condicions que ara hi ha sobre la taula. ¿Que són menys favorables que les que tenien abans, ells han de pensar? Bé...

-En campanya va parlar d’elevar aquest 30 fins al 50 als punts amb més pressió, com Ciutat Vella. ¿Això segueix sobre la taula

?-Hem de valorar com es va assentant això del 30, però no ho descartem.

-Abans citava la dimensió metropolitana. En l’anterior mandat es va anunciar la creació de l’operador publicoprivat Habitatge Metròpolis Barcelona, amb la intenció de construir 4.500 pisos de lloguer assequible en deu anys. ¿Com ho porten?

-És un projecte novament innovador, i com tota innovació, no és senzill, però estem convençudes que és el que hem de fer i que sortirà bé. Ningú va dir que seria fàcil, però per a això som aquí.

-¿Ja han trobat soci?

-Estem en procés. No és senzill perquè no tenim un sector privat acostumat a treballar d’aquesta manera, a fer inversions a llarg termini... No és senzill perquè aquí no hi ha aquesta tradició; i no només no existeix aquesta tradició, sinó que no tenim l’arquitectura legislativa que ho faciliti. És més fàcil muntar una socimi que muntar una cooperativa de vivenda en cessió d’ús i això no passa perquè sí.

-¿Per què passa?

-Passa per tota una arquitectura financera, fiscal i legislativa. Fer vivenda de lloguer fiscalment està molt més penalitzat que fer-la de compra. Hi ha tot un un marc que s’ha de canviar i això no només es pot canviar des d’un ajuntament. I l’operador publicoprivat és com lluitar contra corrent. No hi ha res que estigui pensat per funcionar així.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

-Si el pacte amb Sánchez tira endavant, seria una oportunitat per canviar aquest marc.

-Sí, seran propostes que plantejarem al nou govern.